Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Els bascos fa anys que mirem Catalunya i Irlanda del Nord i, des de fa mitja dotzena d’anys, sumem Escòcia a la llista de miralls. El Quebec, desafortunadament, ja fa temps que ens ha caigut del grup.

De totes aquestes realitats, tenim coses per a aprendre i coses per a no aprendre. Va ser desesperant seguir el recompte del referèndum d’Escòcia, que semblava que no acabaria mai. Al final, a les cinc del matí, vàrem intuir que guanyaria el no, perquè els districtes que faltaven per recomptar eren principalment partidaris de Londres. Els resultats definitius van arribar a les sis del matí. I una cosa semblant ens ha passat aquesta setmana amb les eleccions del nord d’Irlanda. És cert que el sistema electoral –el podríem anomenar sistema d’escala– complica bastant l’adjudicació dels vots. És així, però podria ser més ràpid amb una mica d’informàtica.

El Sinn Féin ha obtingut uns resultats molt bons en les eleccions de dijous, excel·lents; ha demostrat que és una opció que va en ascens i que, en contra d’allò que pensàvem, encara no ha tocat sostre. Li ha sortit molt bé, a la guineu McGuiness, la jugada de sortir del govern.

On és la clau? Dels partits grans d’Irlanda del Nord, el Sinn Fein és l’únic que transmet l’esperança d’un futur millor. Una societat cohesionada que vol deixar en el passat les divisions del passat, recuperació econòmica i una correcta gestió. Això es pot llegir a la targeta de visita dels republicans.

Teníem el dubte, en una població tan feta a la devoció al líder, de quina influència tindria la presentació de candidats joves i nous. I no ha estat cap problema que McGuiness no fos candidat. Ara queda veure si succeirà igual amb Gerry Adams, que està a punt de fer 70 anys.

Una altra clau, molt útil per a pescar a la perifèria unionista: els candidats joves i nous del Sinn Féin, com que no han passat per la presó, no tenen la càrrega de ser la imatge del conflicte, ningú no els pot acusar d’haver estat membres de l’IRA.


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Els col·legues que s’encarreguen d’allò que als diaris solem definir com a ‘tribunals’ solen ser uns personatges especials. I ho dic amb el màxim respecte. Per moure’s per aquest estrany món cal molt de valor i sobretot discerniment. Vist des de fora, hi ha sempre algun racó imprevisible, alguna decisió que desafia la lògica i milers i milers de rumors que sempre acaben allà mateix: ‘Però això es pot publicar?’ La resposta sol ser: ‘Ui! No.’

En unes circumstàncies més o menys normals, les converses sobre tribunals tenen poc a veure amb la política. Però en aquest estat, i encara més en el meu país els últims anys, és com si el món s’hagués posat cap per avall i no hi ha manera d’eixir dels jutjats quan es tracta de parlar de política. Per una cosa o per una altra.

Per una cosa o per una altra, que encara que no s’haurien de confondre, en la pràctica es confonen. Aquesta setmana ha començat el judici del cas Palau de la Música. S’hi jutgen dos lladres confessos i s’intenta jutjar Convergència Democràtica. Dic que s’intenta jutjar perquè de moment de proves concloents, no hi ha ni una. I ara ens sorprenen amb un anunci a so de bombo i platerets. Un dels lladres, Jordi Montull, vol cantar el que siga per incriminar Convergència a canvi que el tribunal no condemne la seua filla, sobre la qual pesa una demanda de 26 anys de presó, perquè era la gerent del Palau en el moment del robatori.

Si dimecres apareix alguna prova molt sòlida, ja en parlarem, i aleshores el tema serà gros. Però si al final culpen CDC de finançament il·legal, només amb la paraula d’un xoriço confés em tem que no s’aclarirà res i que tornarem a la casella de sortida. Per desgràcia per a tots, ja que desemmascarar la corrupció, la practique qui la practique, és una tasca imprescindible.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]