Aprofitant que demà és el dia de la dona, em permetré de saltar-me l’article que hom s’espera d’una articulista dona, perquè, pel motiu idèntic –pel fet de ser dona i articulista–, a ningú no li grinyolarà si parlo de maldecaps de dones en qualsevol altre moment de l’any. Doncs amb aquesta tranquil·litat d’esperit em decideixo a escriure sobre un altre maldecap ‘per raó de’ que, com el de gènere, també em té fins a les trompes de Fal·lopi: la discriminació per raó de llengua. Per a il·lustrar-lo, recorro a la llibreteta on anoto les notícies que em suggereixen una columna, i de la setmana passada m’hi trobo escrit un succint recordatori: ‘detingut parlar valencià’.

Amb les tres paraules clau em disposo a fer la cerca del titular exacte, que serà pim-pam, perquè el tinc a la punta del teclat, i resulta que el senyor Google, en la seua infinita saviesa, m’ofereix una bateria de resultats: ‘Detingut per parlar valencià a Elx’, del 2013, que no és; passo a l’altra: ‘Absolts els policies que van detenir un músic per parlar valencià’ també del 2013; miro la següent: ‘El conductor multat per parlar valencià guanya el cas’, del 2013, que tampoc; i quina mania que té el meu cercador amb el 2013, i encara falten tres anys més, així que acoto la cerca al 2017: ‘Un regidor de Podem, vexat per la Guàrdia Civil per parlar en valencià’, i que no, que aquesta és del gener, i al final, afinant a primers de març, per fi Google em troba el titular: ‘Denunciat a Benidorm per dirigir-se en valencià a dos agents de la Policia Nacional’. Ara, home!

Localitzar a la primera un cas ‘aïllat’ com aquest no hauria de ser tan difícil, fotre. Només n’has de recordar una pista clau com ara el municipi, la data, si els discriminats eren passejants, viatgers, conductors, artistes, canalla; si els discriminadors eren policies, guardiacivils, ‘segurates’, jutges, càrrecs electes, venedors… En fi, no cal molestar-se a extreure’n conclusions.

Com passa amb la discriminació per raó de gènere, la discriminació lingüística tampoc no veu el final. Als Països Catalans cada vegada se’n denuncien més casos, no pas perquè se’n donin més, sinó perquè la persona discriminada ja no calla, ja no s’hi conforma, perquè cada vegada és més conscient de ser víctima d’una agressió sobre els seus drets, i tota aquella humiliació i tota la ràbia que fa deu o vint anys s’emportava a casa en silenci –no passa res, segurament és culpa teua perquè–, ara explota i s’explica i es denuncia i és notícia. I la valentia d’una víctima es contagia a l’altra, i a força d’acumular els ‘mai més, enlloc, contra ningú’, totes les valenties sumades contribueixen a la llarga a l’enfortiment de la dignitat col·lectiva.

Vull pensar que aquesta dignitat col·lectiva és darrere de la trucada que va fer ahir la ràdio nacional de Catalunya per demanar explicacions a una periodista de La Sexta que s’havia disculpat per haver parlat valencià. Concretament, per haver dit ‘Bona vesprada’ a un corresponsal desplaçat a Múrcia; ho especifico perquè, si en voleu fer la cerca, Google no us porti a notícies com les disculpes de TVE per haver emès un reportatge en català, o les de tal comentarista esportiu per haver xerrat en català pensant-se que era fora d’antena. La Sexta, dèiem, tornant a la imperdonable ‘Bona vesprada’. Doncs la periodista va demanar disculpes per aquest ‘lapsus que no pretenia ferir la sensibilitat de ningú’, donant per fet –conscientment o inconscient, no sé què és pitjor–, que etzibar la nostra llengua així, a boca de canó, sense una justificació molt justificada, pot ofendre a l’audiència. Als catalanòfobs que puguin tenir a l’audiència, diguem-ho clar. Quina consideració, tu. Quina delicadesa. Ara, pobrets dels que gosem denunciar que ens sentim insultats per aquesta consideració inversa, que ens haurem de sentir dir de nazis en amunt.

El català entès com un insult. Com un efecte advers d’un medicament. Aquest tracte sí que es mereixia una disculpa, i suposo que és el que pretenia extreure’n Mònica Terribas des del moment que no havia volgut deixar-ho passar com una anècdota més: havia estat iniciativa de la periodista?; havia rebut cap pressió ‘des de dalt’? I així va ser com els oients de la ràdio pública catalana vam poder sentir una professional feta i dreta intentant justificar l’injustificable, que com més xerrava més s’empatollava –’demano disculpes perquè La Sexta no és la primera vegada que ha tingut errades en aquest aspecte’–; i com més s’empatollava més es retratava –’no és la primera vegada que he dit “bona vesprada” on no correspon, o he dit “bona tarda” a València, també’–, i ens marejava i ens despistava –i si us hi fixeu, pico l’ullet, com dient no n’hi ha per a tant–, per acabar amb un missatge desconcertant: ‘Ja m’agradaria a mi que molts polítics es disculpessin més sovint.’ Tot plegat, un torrent d’evasives que no responien a res, i és aquesta incapacitat d’adonar-se’n que és més descoratjadora, que dol més: la incapacitat d’adonar-se que els ofesos amb raó, els que es mereixien disculpes per les vergonyoses disculpes, eren els que l’escoltaven en directe en aquell moment.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]