L’11 de juliol, davant un eixam de càmeres i micròfons digne de les grans ocasions, Jordi Peris, professor de la Universitat Politècnica de València, primer tinent batlle de València, regidor de Participació, Drets i Innovació Democràtica i portaveu de València en Comú (ValC), feia pública la seva dimissió. Tothom va tenir clar de seguida que darrere aquesta decisió hi havia l’escàndol originat per la relació d’un home de confiança seu, Rafael Monterde, amb el cas Cooperació (una branca del cas Blasco, d’apropiació de fons destinats a la cooperació internacional). El 4 de juliol, Monterde havia estat destituït per la via d’urgència com a gerent del centre cultural Las Naves. Peris havia designat Monterde. No era gens difícil de lligar la dimissió amb aquest afer.

I és obvi que totes dues qüestions tenen relació. Tanmateix, Peris, que havia demanat personalment la renúncia del seu col·laborador quan es van saber els foscs intercanvis de correus electrònics i d’interessos amb alguns acusats de corrupció, va parlar d’unes altres coses, durant la conferència de premsa. D’un clima irrespirable. Dels ‘atacs, les intrigues, les deslleialtats i les lluites internes pel poder en el si del partit’ que li havien fet difícil, molt difícil, ‘una acció de govern digna’.

‘El rival intern’
És el més menut dels tres socis que formen el Govern de la Nau, que així s’anomena el resultat del pacte a tres bandes (Compromís, PSPV i ValC) que regeix la ciutat. València en Comú, ‘partit instrumental’ integrat per representants de diversos moviments socials, es va presentar per primera vegada a les eleccions municipals del 2015 i hi va obtenir tres regidors: Jordi Peris, el cap de llista, independent, i Maria Oliver i Roberto Jaramillo, de Podem.

No es cap secret que les relacions dins el grup no han estat especialment fluides. Durant la conferència de premsa en què va anunciar que plegava, Peris va parlar bé del batlle, Joan Ribó, i dels regidors Pere Fuset (Compromís) i Sandra Gómez (PSPV). No va dir res dels seus dos companys de llista.

Alguns silencis, dins de l’edifici consistorial i fora, han estat esclatants. El que s’ha sentit durant el comiat de Jordi Peris, per exemple. El que ressonava pertot durant l’escàndol de Rafael Monterde. Com a independent, Peris no havia hagut de mantenir la disciplina de cap formació política. Ni de cap corrent dins cap formació política. Tampoc no n’havia rebut suport de ningú, per tant. Feia un temps s’havien sentit veus internes que en demanaven la revocació. Ara s’han trobat la feina feta.

Les pugnes internes han marcat el pas de Jordi Peris per la política institucional

Les batalles dins València en Comú no han estat gens soterrades. El mateix Monterde que ha encapçalat el darrer moviment en aquest tauler ja va ser peça que es llançaven pel cap un any enrere, quan, el febrer del 2016, se’n va fer el nomenament. Aleshores a l’entorn de València en Comú es van sentir veus que parlaven de càrrec creat a mida. La qüestió s’airejava públicament i l’ambient enrarit dins el grup municipal va esdevenir tòpic periodístic a la ciutat.

A començament de maig, València en Comú posava formalment punt final als estira-i-arronses interns, amb l’aprovació d’un document organitzatiu per a ‘reajustar-ne el funcionament’. La relació amb Podem s’hi feia més explícita, bo i procurant evitar la duplicitat d’estructures, i aquesta ha estat la raó de fons que ha brandat Peris per a la seva dimissió: que després de l’assemblea, Podem ‘passa a ser part orgànica’ de ValC. Vol més visibilitat, més pes, més control. Una qüestió, va explicar, fonamental en la seva decisió de plegar: ‘Podem té un full de ruta per a València en Comú i jo no en sóc part.’

Les pugnes internes han marcat el pas de Jordi Peris  per la política institucional. I, tal com va expressar gràficament a la conferència de premsa, no ha estat una experiència gens agradable, amb ‘tots els vicis de l’esquerra tradicional i de la vella política, situacions en les quals s’ha entès que el rival intern era sempre l’enemic més important a batre’.

Maria Oliver, amb qui amb prou feines si es parlava, serà ara la nova portaveu del grup municipal. La número quatre a la llista electoral, i actual assessora, Neus Fàbregas, serà nomenada regidora.

Subtileses
És clar que les direccions monolítiques tenen inconvenients, i que la pluralitat pot donar, a més de color, avantatges. Però gestionar la diversitat d’interessos, en qualsevol col·lectiu, té complicacions. L’Ajuntament de València no n’és excepció. De cap de les dues possibilitats.

D’una banda, s’hi han creat dinàmiques personals i de treball que han superat alguns apriorismes partidistes. Les esmentades floretes de Jordi Peris envers els companys de consistori però no de partit en són un exemple. O les càlides paraules que li va dedicar el batlle després de la seva dimissió: Peris, va explicar, té una personalitat que facilita la feina. I s’han fet amics. I el trobarà a faltar. Amb tot, és clar, hi va afegir que segur que amb qui el substitueixi també s’hi treballarà bé. Després d’això, una acotació subtil i significativa:  ‘Encara que en aquests moments siga una hipòtesi que no puc verificar. La de Jordi Peris és verificada.’

Algunes informacions, i algunes declaracions, apunten que la sortida de Jordi Peris podria desencadenar canvis al govern municipal. Ja es veurà. Perquè els moviments, entre tantes peces, no són fàcils d’encaixar. ‘Són coses que passen i, lamentablement, al govern de la Nau solen passar al mes de juliol’, va comentar Joan Ribó sobre la dimissió de Peris. Cada juliol, n’hi ha hagut una: l’any passat plegava Joan Calabuig, que era el portaveu del grup del PSPV. Aleshores també es va parlar de ‘reajustos’. No hi va haver cap maremàgnum. La regidora Sandra Gómez va fer-se càrrec del rol de portaveu i ara és la figura emergent al grup municipal. Si és que els moviments dins el propi partit no ho canvien. Perquè el joc a l’interior del govern de la Nau és de moltes bandes: hi ha els tres grups que el formen (Compromís, PSPV i ValC) i, dins cada grup, partits o corrents diferents.

Tothom està preocupat de marcar perfil i prendre posició per a les pròximes eleccions (i més ara, passat l’equador del mandat). La qual cosa, si bé és sempre legítima, no evita algun cop de colze entre aliats. A més a més, cal comptar que, dins cadascuna de les tres unitats de l’aliança, operen forces amb agendes pròpies.

Dins València en Comú, ja ho hem vist, hi ha l’interès de Podem per expandir-s’hi. Ara que Peris se n’ha anat, i que amb ell ho ha fet Àurea Ortiz, secretària del grup municipal i número sis a les llistes electorals, l’hegemonia sembla garantida. Falta veure com serà la relació amb els socis de govern, que, per mitjà del dialogant Peris, havia estat fins ara fluida.

Tothom està preocupat per marcar perfil i prendre posició per a les pròximes eleccions

I caldrà estar atents també als moviments dins el PSPV, ara immergit en unes primàries taquicàrdiques per a la secretaria general. Sandra Gómez és la primera tinenta batllessa i portaveu del grup de cinc regidors del PSPV. A les primàries, fa costat a Ximo Puig. Fa campanya amb ell. No tan sols això: ha dubtat públicament que José Luis Ábalos hagi mai, realment, treballat a favor de l’esquerra. Ábalos va ser el gran suport de Pedro Sánchez a les primàries del PSOE, contra Susana Díaz. Puig va optar per l’andalusa, i això no es perdona. Ara Ábalos, convertit en secretari general del PSOE, és la mà que tothom sap veure darrere la candidatura que ha fet escac a l’estabilitat que semblava haver aconseguit Ximo Puig des de la presidència de la Generalitat. El batlle de Burjassot, Rafa Garcia, fins ara ben poc conegut, li qüestiona el lideratge dins el partit amb arguments més interns que no pas polítics. Ábalos es manté formalment neutral, però la seva implicació és evident.

Hi pot passar de tot, a les primàries del 16 de juliol. L’única cosa que sembla clara, de moment, és que les espases continuaran desembeinades. I que als passadissos de l’Ajuntament de València també en veuran el reflex.

Mentrestant, a Compromís, s’hi balla una dansa més delicada. Els equilibris, ací, entre la batllia i les vuit regidories, s’han de fer amb els partits, Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià, i els Verds, i l’espai més difús que és Gent de Compromís. Dins el Bloc, a més a més, hi ha el sector afí a la coordinadora general, Águeda Micó, i l’opció que representa la històrica Consol Castillo (que va dimitir de l’executiva del Bloc per discrepàncies amb la política d’aliances estatal amb Podem).

Ningú no qüestiona que el cap de cartell, a les eleccions vinents, serà un ben consolidat Joan Ribó (Iniciativa). Però ja es comencen a col·locar peces per a l’endemà. Els regidors Pere Fuset (Bloc) i Sergi Campillo (Iniciativa) són dues opcions de futur. Els moviments, les efusions o les tebiors públiques dels seus companys de partit o coalició arran dels èxits i dels problemes ja s’interpreten d’acord amb aquest joc calidoscòpic.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]