03.07.2015 - 06:00
Fa poques setmanes, la Fundació Joan Miró de Barcelona va fer una festa per celebrar els quaranta anys. Aquest patrimoni de primer nivell de la ciutat de Barcelona, fruit del llegat de l’obra de l’artista Joan Miró i de l’edifici de Josep Lluís Sert, situat a Montjuïc, sempre s’ha projectat a la societat amb una pàtina de civilitat gairebé únic. Una institució discreta, tot i ser un referent internacional, no ha deixat de donar suport a la creació catalana contemporània i internacional, a partir dels valors de l’artista que la va fundar.
Rosa Maria Malet, també discreta, ha treballat per fer sostenible aquesta empresa. Hi és des del primer dia, el 1975, i l’any 1980 en va assumir la direcció. A l’entrevista ens parla d’alguns dels objectius aconseguits en aquest període dilatat de temps, de les dificultats d’obtenir un finançament estable i majoritàriament sostingut per la institució (deu ser gairebé l’única institució cultural que s’encarrega del 80% del seu pressupost). De tracte amable, rebutja les preguntes que impliquen confrontació o les d’àmbit més privat que considera que es podrien mal interpretar.
—Com arriba la Fundació Miró als seus quaranta anys de vida?
—Jo diria que amb un bon estat de salut. En el moment inicial, Joan Miró va crear la fundació com una institució privada, per preservar la seva llibertat, per salvaguardar les línies fundacionals d’un projecte que naixia encara en el si d’una dictadura que s’acabava, però que podia derivar en no se sabia què. Ara, disposar d’uns recursos econòmics limitats, sempre ens ha condicionat. Diuen que les situacions de dificultat i conflicte generen molta creativitat. En nosaltres aquesta frase s’ha acomplert: sense coixí econòmic, hem hagut de treballar fent rendir els elements que teníem a favor: un edifici extraordinari, una col·lecció extraordinària i els noms de Joan Miró i Josep Lluís Sert, que ens han donat personalitat i sentit.
En aquests anys hem procurat acostar l’obra de Miró al públic i fer-lo comprensible, sense perdre el compromís de mostrar i explicar també què és l’art contemporani, amb la col·lecció permanent i les exposicions temporals. Alhora, l’Espai 10 primer i Espai 13 després, ha estat un cultiu per als joves artistes i pels crítics d’art. Avui a Barcelona hi ha molts centres dedicats a l’art contemporani, però el nostre manté el tret diferencial per la col·lecció de Joan Miró. I tampoc no volem deixar de mostrar l’altra línia d’exposicions temporals, d’uns altres artistes, també de joves. El que ens diferencia en aquesta altra línia d’activitats, en relació amb els altres centres d’art contemporani, és que tenim Miró per referent. I sempre intentem oferir propostes a partir dels valors que defensava Miró: obrir nous camins, explorar terrenys no explorats, sorprendre amb innovacions, com les que es produeixen al llarg de l’obra de Miró. I des d’aquests valors donem el Premi Joan Miró, programem l’Espai 13, i ideem les altres exposicions i activitats temporals.
—I aquests quaranta anys de què voleu que serveixin? Quins són els objectius de futur de la Fundació Miró?
—A les reunions del patronat parlem sovint de propòsits. No ens els prenem com una situació de conflicte, sinó com una voluntat de superar les fites aconseguides. Els darrers anys hem fet passes importants per millorar el coneixement i l’estudi de l’obra de Joan Miró: amb la digitalització dels estudis i esbossos dels seus quaderns; hem publicat l’epistolari català de Miró i preparem el segon volum; amb la UOC hem instituït la Càtedra Miró, dirigida per Robert Lubar, professor de la Fine Arts de la Universitat de Nova York, que també dirigeix un Grup Internacional de Recerca, per tal d’ampliar el coneixement acadèmic sobre l’artista i que és formada per reconeguts experts en Joan Miró d’arreu del món. Això també ens ha portat a reconsiderar la col·lecció permanent de la fundació. Volem enfocar diferentment la manera de presentar l’obra de Miró, a través d’un canvi d’espais i això també condicionarà les exposicions temporals i ens fa reconsiderar moltes altres coses. Perquè un centre dedicat a l’art contemporani no pot caure en la monotonia.
—Quan parleu d’un canvi d’espais us referiu a la voluntat de recuperar la part original de l’edifici de Sert per a la col·lecció, que és l’espai que Miró i Sert van pensar per a col·locar-la?
—Sí, ho tenim en curs. Quan vam fer l’exposició ‘De Miró a Barcelona’ vam reproduir unes pàgines del quadern de l’artista on feia anotacions d’on volia que anés cada peça. També queden les cartes que s’escrivien Miró i Sert, on l’un i l’altre anaven definint el projecte i van anar encaixant les seves intencions. Tots dos havien viatjat molt i ja coneixien més maneres no tradicionals de plantejar un museu, sabien el que volien.
—La nova museografia de la col·lecció de la fundació pretén recuperar l’esperit original del primer projecte museogràfic?
—No exactament. Volem respectar-lo. Deixar que l’obra de Miró s’expressi en els espais que Sert va crear, però alhora transmetre més opcions.
—Tornant al principi, sobre el finançament de la Fundació Miró, durant aquests quaranta anys heu resolt aquest punt feble de la institució?
—Sí que hem anat resolent el finançament. Ja hi havia un acord inicial amb l’Ajuntament de Barcelona, que aportava una petita partida cada any, a condició que després de cent anys l’edifici de la fundació passés a ser de la ciutat. Després, amb la recuperació de la Generalitat, aquesta institució també es va comprometre a aportar una partida. Són aportacions fixes, però modestes, que han crescut poc amb els anys. Tot i que en moments puntuals, com en el cas de la celebració del centenari del naixement de Joan Miró, el 1993, les institucions han fet aportacions específiques. A la fundació hem après a optimitzar els recursos propis: tiquets d’entrada, cessió d’espais (auditori, vestíbul, patis), botiga i llibreria, organització d’exposicions itinerants d’obres de la col·lecció permanent que no són exposades… També tenim les aportacions dels Amics de la Fundació i del Cercle Miró. I ens hem preocupat d’aconseguir patrocinadors: des de fa vint-i-sis anys tenim un acord de patrocini amb el BBVA i des de fa uns sis anys tenim un altre acord amb la Caixa que patrocina el Premi Joan Miró. Tot això implica que la fundació genera el 80% del seu pressupost. Ara, és un esforç molt gran i continua essent la nostra espasa de Dàmocles.
—Aquesta setmana s’ha estrenat el director de la Fundació Tàpies, Carles Guerra. A la primera intervenció amb els mitjans de comunicació, ha dit: ‘Hem de mantenir el patrimoni de Tàpies com un objecte de debat. No voldria que passés com els llegats de Miró i Picasso, on no es gestionen els discursos, només el patrimoni.’
—No he entès què volia dir en Carles Guerra amb això. En tot cas, puc dir que som on som perquè darrere de tot el que hem fet hi ha una intenció d’estudiar, aprofundir i reconèixer l’obra de Miró. No hem parat de fer-ho: vam organitzar conjuntament amb la Tate Modern l’exposició ‘L’escala de l’evasió’, hem iniciat la col·lecció de publicacions ‘Miró documents’ i tot el que t’he anat comentant fins ara. No som passius ni tenim la col·lecció per a fer bonic.
—Tornant als quaranta anys de la institució, acabeu d’inaugurar una exposició d’Alfons Borrell. És una declaració d’intencions? Una exposició que mira cap al passat, cap al present o cap al futur?
—Tot i que el 1978, quan Alfons Borrell va exposar a l’Espai 10 ja no era jove (avui en té vuitanta-quatre), aquella exposició sí que va representar per a ell la primera exposició individual d’una certa dimensió internacional. D’aleshores fins avui, Alfons Borrell no ha deixat de pintar, ha fet una trajectòria honesta i llarga, i potser és l’últim representant d’una generació per a la qual la pintura ha estat molt important. És un referent. I fer-li aquesta exposició és de justícia, perquè és un artista que no ha acabat de tenir el suport necessari ni dels museus ni dels galeristes.
—Expliqueu-vos.
—No és una qüestió sobre la qual vulgui entrar gaire, perquè no conec a fons la relació de l’artista amb les galeries, però sí que sé que les galeries aquí funcionen sobretot amb relació als col·leccionistes, però a fora hi ha galeries que funcionen d’una manera diferent. Ho hem de reconsiderar tot. Perquè l’art contemporani ens obliga a una renovació constant.
—Molts artistes de la generació d’Alfons Borrell han estat víctimes d’una gran invisibilitat.
—Sí, però això no és tan sols responsabilitat dels museus i de les galeries. Als anys noranta i primers anys del tombant de segle, no es va tenir prou cura (i calia fer-ho) dels mecanismes i sistemes que hi havia al país perquè els artistes d’aquí poguessin sortir a fora. No ens podíem quedar només amb els artistes de casa, calia confrontar discursos i obrir finestres. Però les institucions havien d’haver-se preocupat de projectar els artistes d’aquí cap enfora. En el moment actual, en què la situació econòmica és tan ajustada, els artistes d’aquí tornen a reclamar una certa atenció i és important que els la donem, però torno a dir que al mateix temps s’han d’aportar recursos perquè es puguin fer visibles a fora.
—La crisi ha colpejat severament els creadors i els artistes, que són la baula més feble i precària de tot el procés. Alhora, en aquest moment de canvi, la cultura ha perdut centralitat i els artistes també han perdut el paper de referents socials i punta de llança internacional. Només cal mirar els valors que va encarnar Miró per entendre-ho. Què pot aportar la fundació per ajudar a redreçar aquesta situació?
—Miró va exercir un compromís amb la societat, no pas per conviccions de partit o d’ideologia, sinó per un sentit de justícia i d’honestedat. Penso que la fundació ha de ser conseqüent amb aquesta posició que va mantenir Joan Miró.
—El president Mas us va oferir la conselleria de Cultura i la vau rebutjar. Per què?
—D’aquesta decisió no n’he volgut parlar mai en públic.
—I de la crisi del MACBA, que ha acabat de masegar el sector de l’art contemporani de la ciutat i del país, en voleu parlar?
—També prefereixo no parlar-ne.
—I vós, com us veieu avui a la Fundació Miró? Hi sou des del principi i quan teníeu trenta-pocs anys en vau assumir la direcció.
—D’una manera natural i sense conflictes hem anat madurant conjuntament, la fundació i jo. Al principi érem nou persones en plantilla, avui en som seixanta. Al principi hi havia unes prioritats i avui n’hi ha unes altres. Algunes, és clar, es mantenen, com el departament de conservació, però algunes altres, com premsa i comunicació, avui tan importants, llavors encara no existien. Amb els anys hem agafat un caire més professional i més internacional també. I voldríem que tothom sentís seva la Fundació Miró, tant els d’aquí com els de fora, perquè Miró és un artista universal.
