03.07.2015 - 06:00
Qui fa aquesta afirmació tan contundent és Miguel Navarro, un uruguaià de cinquanta-sis anys que viu a Barcelona des del 1999 i que és un dels qui més coses saben i més material ha aplegat sobre l’actuació dels Beatles a la Monumental d’ara fa mig segle.
–I aquesta fal·lera?
–Em remeto al que diu Paul McCartney a ‘Anthology’: els Beatles varen ser els portaveus d’una generació. I jo hi afegeixo que John Lennon i Paul McCartney han estat els compositors més importants del segle XX. El seu llegat és impressionant i ho serà encara per a generacions futures. La frescor de la seva música, especialment els cinc primers discs, és ben vigent i les seves lletres són realment poemes que ens ensenyen experiències de la vida i ens ajuden a adonar-nos de la importància de construir un món millor i més just.
—Quins són, segons el teu parer, el millor disc i la millor cançó dels Beatles?
–Uf, que difícil… però si hagués de triar em quedaria amb ‘Abbey Road’. I quant a la cançó, ‘In my life’ del disc ‘Rubber Soul’.
Cada dissabte i diumenge (en època d’estiu també divendres) Miguel Navarro atén a la seva parada de records musicals de l’esplanada del Portal de la Pau, a tocar del moll de sortida de les Golondrines. La conversa amb ell llisca amb facilitat i no costa gaire de percebre que és un apassionat de la música. Principalment del pop dels anys 1960 i, més concretament, dels Beatles, sobre els quals aquest home fa la impressió que ho sap tot.
—Com va ser el teu primer contacte amb els Beatles?
—A tretze anys vaig començar a escoltar discs seus. I encara no he parat.
—I què va ser el que te’n va atreure?
—La seva música plena de màgia. Recordo, per exemple, que quan vaig escoltar ‘It won’t be long’ em vaig quedar en estat de xoc.
El que crida l’atenció tan bon punt coneixes en Miguel és la seva faceta de col·leccionista.
—Et ve de molt lluny, aquesta afecció pel col·leccionisme?
—Vaig començar a col·leccionar a catorze anys. I des del primer moment em vaig centrar en els Beatles. També tinc material de grups dels anys 1960, però en quantitat molt menor.
—Quins són els tresors més importants que guardes?
—Em costa de destacar-ne cap peça, però si he de triar potser em decantaria per la col·lecció de fotografies originals que he anat aplegant amb els anys.
Puc donar fe del seu esmolat instint de perdiguer, perquè el primer contacte que vaig tenir amb ell va ser l’any 2005, de resultes d’un apunt que vaig penjar al meu bloc el 3 de juliol d’aquell any. Jo hi evocava els quaranta anys de l’actuació dels Beatles a Barcelona i il·lustrava el text amb una fotografia que vaig fer aquella nit del 1965 des de la graderia on érem ma mare, mon germà i jo. Algú li ho va fer saber i em consta que va remoure cel i terra fins que al final em va localitzar.
—Per quin motiu t’interesses tan concretament pel concert de la Monumental?
—Com que vivia a Barcelona vaig sentir força curiositat per saber com havia anat aquell concert. De fet, quan vivia encara a l’Uruguai o a l’Argentina, ja m’interessaven les actuacions de Madrid i Barcelona. No oblidis que varen ser els únics indrets de parla hispana on els Beatles varen actuar.
—I ara et dediques a divulgar aquell moment i els objectes que el defineixen en la parada que tens davant del monument a Colom…
—Fa quinze anys que hi sóc. Molta gent ja em coneix com ‘el de la parada Beatle’. Ha estat una manera de promoure el fenomen dels quatre genis de Liverpool per a moltes persones, barcelonines o de fora, que no sabien que havien actuat aquí. Això m’ha permès de viure un munt d’experiències fantàstiques amb gent de tot el món: els més grans, que m’explicaven que havien vist en directe els Beatles, cadascú al seu país, i els més joves, que han heretat dels pares el virus de la beatlemania.
El cartell del concert, els tiquets d’entrada a les graderies de la Monumental, retalls de premsa… Tot això és material que Miguel Navarro no sols atresora a casa seva, sinó que procura de difondre’l sempre que li és possible. Mentre escric això en tinc al costat un bon exemple: el llibre ‘Los Beatles. Made in Spain’, de Javier Tarazona i Javier de Castro, a l’interior del qual apareixen reproduïdes algunes peces de la seva col·lecció.
—També has editat material de propaganda sobre els Beatles.
—Vaig fer una edició de samarretes amb el cartell del concert al davant i les dates d’aquella breu ronda d’estiu del 1965 a l’esquena que es va vendre en molt poc temps. També vaig fer uns clauers que reproduïen el tiquet d’entrada…
—Sé que tens un llibre sobre el tema a punt de sortir, oi?
—Cert. És una recopilació de fotografies exclusives del concert de la Monumental. Algunes són inèdites i en tots els casos he tingut molta cura en la qualitat i definició de les imatges. És un llibre sense text. Fotografies i prou.
—Hem d’anar acabant la conversa, però no em resisteixo a saber abans l’opinió d’un fan de pedra picada dels Beatles com tu sobre la carrera en solitari dels quatre músics després de la dissolució del grup.
—Els discs dels 1970 m’agraden. Eren, per entendre’ns, els que seguien l’impuls iniciat a ‘Let it be’. Els primers de Lennon, Harrison, McCartney i Starr separadament. Després, amb tot, em van deixar d’interessar. Això va ser cap als anys 1980. Dit això, és indubtable que ‘Double Fantasy’, editat el 1980 per John Lennon poc abans del seu assassinat, és una obra d’art.
—Per acabar, quins arguments faries servir amb un noi d’ara perquè s’introduís en el coneixement de l’obra dels Beatles?
—Dels Beatles, ja se n’ha parlat moltíssim. Jo, francament, a aquest noi no intentaria d’exposar-li cap raó, cap motiu. Només li repetiria allò que fa molts anys vaig dir en una emissora de FM argentina: no llegeixis res sobre els Beatles, no et creguis res del que s’ha escrit sobre ells. Senzillament, escolta’n la música i punt.
