19.03.2015 - 06:00
Juanjo Puigcorbé (Barcelona, 1955) serà el número 2 de la llista d’Esquerra Republicana a la ciutat de Barcelona. L’actor, amb rebesavis nascuts a la ciutat, feia anys que també residia a Madrid, on exercia la seva professió. Ara, si més no durant quatre anys, aturarà tots els seus projectes artístics per a centrar-se en la política. Diu que és hereu del maragallisme i del federalisme desencantat que s’ha acabat convencent que és una via morta. Com tanta altra gent. Puigcorbé s’ha fet independentista a Madrid. En aquesta entrevista explica el seu pas a l’independentisme i els desafiaments de la ciutat en matèria cultural. Ací podeu veure l’entrevista en vídeo:
—Havíeu participat en actes electorals del PSC.
—Jo vaig ser a l’acte de Maragall al Palau Sant Jordi el 1999, amb Ciutadans pel Canvi. Vaig parlar just abans que Narcís Serra, Felipe González i Pasqual Maragall mateix. Havíem tingut el sopar el dia abans, on hi havia tota la gent de Ciutadans pel Canvi. Terenci Moix, Pepe Rubianes, Estadella, etc. Tenia Felipe González assegut al costat i li explicava el federalisme com a manera de vertebrar l’estat. I vam tenir una petita discussió, per entendre’ns. I de cop va picar la copa amb la cullereta i va dir: ‘Un moment, un moment. Què en penseu, d’això que diu en Juanjo?’ I el Terenci, que és una persona llestíssima, va dir: ‘En Juanjo té tota la raó.’ I tots van dir ‘sí’. I Felipe diu: ‘Demà et prometo que en el míting ho diré i donaré suport al federalisme. I t’ho dedicaré.’ I efectivament, va sortir i va dir: ‘Estimat Juanjo: jo dono suport al federalisme, és als estatuts del PSOE; el país s’ha de vertebrar així.’ Va parlar Maragall i va dir: ‘Sembla que això s’ha acceptat, doncs’, i va començar el seu discurs sobre federalisme. I es va aixecar Almúnia, i la plana major, i se’n van anar! Se’n van anar del míting. Vull dir-te que aquell esperit de construcció federal que semblava que podia ser, i que després Zapatero, com dius tu, semblava que reciclaria, ha estat una enganyifa. És un terreny que és impossible, per molt que algú el defensi. No surten els comptes. Ni sortiran en cap reforma de la constitució. És una via morta. La societat catalana ha de trobar la pròpia via. Sembla que ja només és una. No tan sols per als qui estem convençuts d’això, sinó per a la resta de la població: que sàpiga que només n’hi ha una, que és la independència.
—És a Madrid on us feu independentista?
—Sí, aquest és el meu cas. És una demostració pràctica que no TV3 no em va girar el cervell. No hi té res a veure. Els mitjans d’informació a Espanya en general són…. No en tenim que ens pugui informar si no és digitalment. La gràcia de tenir tots la ‘tablet’ i l’iPhone és que ens ha possibilitat que tinguem aquesta connexió. Ens ha ajudat molt, a la gent que érem aquí i allà, el periodisme digital. Si no fos per això, no estaríem connectats entre nosaltres.
—Quins són els desafiaments de la ciutat?
—Hem d’intentar que els llenguatges universals siguin capdavanters. En l’esport ho som. En la ciència ho hem de ser. I en les arts plàstiques, és clar. I tenim un problema afegit, que és ric per a nosaltres, com tenen a Dinamarca o Suècia, que és la llengua, que té un àmbit més reduït. Hem de ser trilingües o quadrilingües, pel cap baix. I tenir la capacitat d’exportar la nostra cultura en la llengua que calgui en el moment que calgui. Català, castellà, anglès, tots tres oficials. I afegint-hi el francès i l’italià, que són molt propers i que es parlen en aquesta ciutat. I que han de tenir el seu àmbit cultural propi. I que puguis veure teatre en italià, i anglès i francès, i naturalment en castellà també.
—Quines serien les prioritats si sou regidor de Cultura?
—S’ha de tornar a l’escola tot allò que se n’ha tret. L’ensenyament de la cultura, de la ciència i de l’art. S’ha de procurar, com en el temps de la República, que l’esplai sigui com l’esport. Que la gent practiqui la cultura com a creixement personal: llegint, actuant. Un pot tocar el saxo i pensar: ‘Ai, a casa meva em mataran.’ Ha de tenir un espai municipal per a tocar amb la seva gent. I després el consumidor de música també és important. Però l’enriquiment de la cultura és a través de la pràctica. I això s’ha de crear als centres cívics. Jo crec que hi hauria d’haver un director general de Cultura Popular i Centres Cívics. Després, l’excel·lència de la professió, i la dignificació, s’ha de tenir en compte per a la nostra exportació. Els nostres productes cap enfora. Jo proposava la creació de la companyia Margarida Xirgu, de teatre. Que no fos una companyia que anés voltant. Sinó una altra cosa: que les obres que tinguessin èxit en català s’exportessin, en altres idiomes, sota el paraigua d’aquest nom. Exportar la nostra cultura arreu. En definitiva, la societat civil ha de ser la que mani. S’ha de posar la societat civil a dalt de tot. I rescatant, i prenent el poder a l’oligarquia. Si no, no ho podrem fer, això.
—Em podeu valorar els vostres rivals electorals?
—Jo tinc una gran simpatia per la CUP. De tarannà propi. Crec que és gent que fa una tasca importantíssima. M’agraden molt, com a moltíssima gent. ERC aplega des del centre fins a tocar a les portes de la CUP. I aquesta línia es va desplaçant segons el moment. Jo crec que, amb ells, hem de tenir-hi una relació estreta. Amb Ada Colau també: vénen del món d’Iniciativa i l’esquerra alternativa, però, a diferència de la CUP, no creuen en el moviment nacional. I aleshores es deixen preguntes per respondre. Ens agradaria saber què pensen de moltes coses. Però podem tenir-hi contactes esporàdics.
—Heu viscut a Madrid. Quines coses bones n’heu après?
—Madrid té una cosa: és una ciutat on la gent va a desenvolupar-se professionalment. Tothom hi va molt disposat. Hi ha un optimisme inicial de la gent nova. Com l’immigrant. Això crea un esperit positiu interessant. Madrid, vaig creure a l’inici, era una ciutat oberta, que aplegava la gent, però crec que s’ha anat tancant. Com Barcelona. Perquè si ens en vam anar va ser perquè Barcelona es va tancar. Ara Madrid és una ciutat tancada i jeràrquica. En la meva professió hi ha tres despatxos que ho decideixen tot. Tres. Un a Telecinco, un a Antena 3 i un a TVE. I tenen una secció que és ficció, que aporta la ficció de la cadena i el cinema. I des de tres despatxos es decideix qui treballa i qui no. En un quiosc de Barcelona, l’any 1978, hi havia 200 publicacions amb 150 editors diferents. I ara són deu revistes del mateix editor! No hi ha cap llibre de més de 3.000 exemplars que no sigui de Planeta. Tot s’ha centralitzat en molt poques mans. El poder també. És el que en diem, per resumir, oligarquia. Madrid, que semblava una ciutat oberta, s’ha convertit en el bastió de l’oligarquia. I Barcelona, Déu n’hi do. I aquestes són les coses que s’han de tombar. La cultura ha de néixer de de baix cap amunt. Insisteixo a crear la cultura popular com a primera fita de totes: més centres cívics encara, i més possibilitats que la gent practiqui la cultura com a cosa pròpia.
—Heu esmentat Semprún i Gilberto Gil com a referents.
—Semprún va ser el primer que va dir que la inversió de l’estat a Catalunya en cultura havia estat zero durant anys. Ho va dir. Un que va venir de França. Això és una de les coses per les quals hem de lluitar.
—Com convertiu Barcelona en capital dels Països Catalans?
—Primer ha d’haver-hi la confederació dels Països Catalans, que esperem que no sigui llunyana. Crec que València és una ciutat molt interessant. Capdavantera, també. Barcelona serà la capital d’aquesta confederació? Podria ser. O no. S’hauria de discutir. Potser ho serà una altra ciutat. Però és segur que Barcelona serà la capital de l’estat català. I a més a més la segona ciutat de la cultura castellana, la cinquena, sisena o desena de parla anglesa. Una de les importants de parla francesa. És la capital del Mediterrani. Segur. Però ha de ser una de les referències del món. Com? Si tenim la música, que és un llenguatge universal, ho hem d’aprofitar. Si la ciència ho és, aprofitem-ho. Hem de fer la setmana de la ciència universal a Barcelona. Aquesta és una de les primeres fites que hem de fer.
