22.02.2015 - 06:00
Després de tres anys i mig de recerca, un equip de quatre investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva de la UPF i el CSIC ha publicat aquesta setmana a la revista científica European Journal of Human Genetics l’article ‘Y-chromosome diversity in Catalan surname samples‘, sobre la genètica que hi ha rere els cognoms catalans. Per a entendre l’origen, els detalls i les descobertes de l’estudi, en què han participat dos mil cinc-cents voluntaris de tots els Països Catalans, en parlem amb el genetista de poblacions humanes Francesc Calafell… que porta un dels cognoms amb pes específic de la investigació.
—’Cromosoma Y’ i ‘cognoms’ són les dues paraules més destacades del títol de l’article que acabeu de publicar. Què diuen de nosaltres?
—El cromosoma Y ens parla dels orígens remots dels nostres avantpassats. I els cognoms són el reflex de la nostra herència: són una combinació, fascinant i complicada, de la nostra herència, tant social com genètica.
—Aquestes semblances són les que us van empènyer a fer l’estudi?
—La idea general de l’estudi és que tenim dos sistemes d’herència, l’un social i l’altre biològic, que utilitzen el mateix mecanisme. D’una banda hi ha els cognoms, amb el patern com a predominant en la nostra societat (només cal pensar que els néts ja no tenen cap dels cognoms de les àvies). I, d’una altra banda, el cromosoma Y, que tenim només els homes i que de fet determina la masculinitat i que es transmet exclusivament de pares a fills. Aprofitant aquest funcionament igual, vam pensar de fer servir el cromosoma Y per aprendre coses dels cognoms.
—I què n’heu après?
—Volíem saber, d’entrada, per què hi havia cognoms més freqüents que no uns altres. És purament cosa de l’atzar o hi ha cap explicació? Per això vam seleccionar cinquanta cognoms catalans per a l’estudi, a partir de dos criteris: la freqüència i els tipus de cognom. Abans de continuar, cal fer una distinció important, que de vegades no s’entén o es mal interpreta: com que els cognoms són paraules, un cognom català és el que es pot entendre a través de la llengua catalana. Sobre la freqüència, vam agafar els més freqüents, com Soler, Serra, Vidal, Ferrer… Però també uns altres de menys freqüents. No en volíem tampoc de molt i molt estranys, sinó que vam posar la frontera en cognoms que els portessin entre cinc-centes persones i mil. I quant als tipus de cognom, en volíem que representessin antics noms de pila com Albert, Robert i Ricard; que indiquessin noms de lloc com Cardona, Calafell i Roma; d’indicadors d’oficis com Ferrer, Sabater i Taberner; de llocs o característiques del paisatge com Soler, Bosch i Llach; malnoms com Ros i Roig… D’aquestes categories, n’agafàvem un o dos de més freqüents entre la població i dos o tres que fossin a la franja dels cinc-cents o mil portadors. Volíem cinquanta individus no emparentats per a cadascun d’aquests cognoms: és a dir, dues mil cinc-centes mostres en total.
—Déu n’hi do, trobar més de dos milers de voluntaris que es prestessin a donar-vos una mostra de saliva, no?
—Els voluntaris, els vam trobar de dues maneres. Quan va arrencar el projecte, el setembre del 2011, en vam fer difusió als mitjans i una mica més de mil cent homes s’hi van apuntar aleshores. Els vam enviar a casa un tubet amb líquid conservant on havien de dipositar mostres de saliva i tornar-nos-el, a més d’un full de consentiment informat per a signar. Els mil quatre-cents restants, els vam contactar pel directori telefònic. Vam haver d’enviar unes set mil cartes amb el tubet ja inclòs, cosa que devia espantar més d’un (sobretot si es trencava pel camí i vessava el líquid!): només ens van respondre un 20% dels receptors.
—Què us van revelar, les mostres i anàlisis?
—Un dels primers resultats que vam obtenir va ser que els cognoms més freqüents, com Soler, Serra, Vidal i Ferrer, eren increïblement diversos genèticament. D’un d’aquests, em sembla que és Vidal, vam observar que dels cinquanta portadors, no n’hi havia dos que fossin família entre ells, que fossin descendents del mateix fundador del cognom. A l’altre extrem hem vist que dues terceres parts dels Balasch eren com una gran família. Això, de fet, passa molt amb els cognoms menys freqüents, en què quasi hem pogut veure com era el cromosoma Y de la persona que havia fundat aquell cognom a l’edat mitjana.
—Ha estat la descoberta més esperada?
—En efecte, hem pogut corroborar el que ja ens imaginàvem: que els cognoms que són més freqüents ho són perquè es van inventar més vegades. Un exemple fàcil: el ferrer de cada poble. Era esperada aquesta correlació entre la freqüència més alta d’un cognom i el nombre més gran de fundadors. De fet, ja s’havia trobat en uns altres estudis. En aquest sentit, un altre aspecte important és que hem detectat relativament poques coses del nostre treball que siguin específiques o especials dels cognoms catalans. Tenen una història molt semblant a la dels cognoms de la resta de països de l’Europa occidental i, de fet, les nostres conclusions principals s’assemblen molt a les que es van extreure en estudis fets de cognoms britànics i irlandesos. Un dia d’aquests, a més, ha de sortir un estudi de Conrado Martínez Cadenas, de la Universitat Jaume I, sobre cognoms de l’estat espanyol en què les conclusions són relativament semblants, tot i que els cognoms d’arrel castellana tenen la particularitat de ser els menys diversos de tot Europa. Sí: si et fixes en els vint cognoms més freqüents d’Itàlia o de França i en sumes la freqüència, t’adones que els porta un 1% del conjunt de la població, mentre que a l’estat espanyol, en canvi, és un 25%. Es pot explicar per fenòmens de transmissió horitzontal, entre iguals, no entre generacions, en el passat.
—I als Països Catalans?
—És complicat de determinar-ho perquè no tenim l’estudi complet i detallat de tota la població que porta cognoms lingüísticament catalans. A ull diria que estaríem cap al 8%. Però si agafem el conjunt de la població, amb els cognoms de tots els orígens, com que aquí tenim al capdamunt de la llista de més freqüents pràcticament els mateixos que hi ha a l’estat espanyol, la xifra es dispararia també, però sense arribar al 25%: probablement una miqueta menys, posa-hi un 20%. Perquè som resultat d’aquesta barreja, d’aquestes diferents fonts. Una dada anecdòtica i espectacular al mateix temps, sobre això: el cognom més freqüent a la Garrotxa no és ni García ni Pérez ni Serra ni Soler, sinó Singh, simplement perquè tots els homes de la immigració panjabi que han anat a Olot, encara que sigui relativament petita, es diuen igual, Singh.
—Més descobertes destacables?
—Un altre detall important és que els tipus de marcadors que fèiem servir ens permetien també de datar més o menys quan va viure l’avantpassat comú d’aquests grups familiars que comparteixen cognom. I hem trobat una certa discordança respecte de la invenció dels cognoms hereditaris. Així com els historiadors i lingüistes solen dir, pel que veuen als documents, que són del segle XIII, l’edat de mitjana dels fundadors dels nostres grups familiars ens surt més recent, del final del segle XV i començament del XVI. Què va passar el segle XVI? Doncs que el Concili de Trento disposava que totes les parròquies havien de tenir registres de naixements, matrimonis i defuncions. A partir de mitjan segle, doncs, tothom ja surt als documents, i segurament això va fer que es fixés també la transmissió regular paterna del cognom, que abans, sobretot en les classes més populars, podia haver estat més irregular. Això devia contribuir molt a cristal·litzar aquesta transmissió regular del cognom patern.
I això ens portaria a explicar un altre aspecte que també és fàcilment fàcil de mal interpretar: la relativament poca relació entre els portadors d’un mateix cognom als diferents territoris dels Països Catalans. En el cas dels Calafell, per exemple, als del Principat veiem que prop de dues terceres parts són família, encara que no ho sàpiguen; els de Mallorca, on n’hi ha tants o més que al Principat, també són tots una gran família, amb avantpassat comú… Però, malgrat aquesta homogeneïtat dins de cada territori, entre els de l’illa i els del continent no hi ha relació, són dues famílies diferents. Això passa molt sovint amb cognoms que trobem al Principat i a Mallorca, o al Principat i al País Valencià. En canvi, en cognoms de Mallorca i de la comarca de la Marina vinculats per un repoblament d’illencs després de l’expulsió dels moriscs de terres valencianes, sí que hi veiem de manera molt regular i clara un lligam genètic entre els portadors dels mateixos cognoms. Quina diferència hi ha entre el primer cas i aquest últim? Doncs que la primera emigració és anterior a la transmissió regular dels cognoms i la segona, posterior, i per això la podem detectar al cromosoma Y.
Parlant d’emigracions, ens vam voler fixar també en l’etimologia d’alguns cognoms catalans i vam intentar de relacionar-la amb el seu origen. Per exemple, hi ha cognoms d’arrel hebrea i àrab, com a paraules, i ens vam preguntar si podíem respondre, amb les eines genètiques de què disposàvem, si els fundadors d’aquells cognoms eren realment jueus i nord-africans. La resposta és que majoritàriament no, amb algunes excepcions notables. Entre els cognoms d’arrel àrab tenim, per exemple, Nàcher, Maimó, Moragues i Massot, però només l’últim mostra un cert increment de fundadors d’origen nord-africà, i molt específicament a la zona on aquest cognom és més freqüent, la Ribera d’Ebre, terra de moriscs. En el cas dels cognoms hebreus, cal dir que no hi ha cognoms hebreus entre nosaltres perquè els jueus, quan foren obligats a assimilar-se o a emigrar, van triar els cognoms més freqüents que hi havia llavors per a passar inadvertits. Per exemple, vam estudiar un cognom que la llegenda deia que era jueu, Vidal, i ha resultat que no. Però n’hi ha un en què sí que vam trobar més cromosomes Y típics de l’Orient Mitjà respecte de la mitjana general de la població: Estruch. De fet, és una paraula d’arrel catalana que vol dir ‘que porta sort’, però també era un nom de pila freqüent entre jueus. Doncs hem trobat que dues terceres parts dels Estruch poden tenir un fundador originari en darrer terme de l’Orient Mitjà.
—Heu estudiat la qüestió dels xuetes mallorquins?
—No hi vam entrar perquè és un tema que ja era fet i resolt. La Misericòrdia Ramon i l’Antònia Picornell, de la UIB, ja van establir fa molt de temps el lligam dels cromosomes Y i els cognoms xuetes amb un origen jueu.
—Veig que l’estudi fa prou de servei a la història…
—Doncs també podria tenir una aplicació pràctica en un camp ben allunyat, el de la genètica forense. Si en l’escena d’un crim, posem per cas, aparegués una mostra biològica compatible amb un donant de sexe masculí, podríem saber a través de l’anàlisi de l’ADN del cromosoma Y el cognom de qui va deixar la mostra? Amb les nostres dades, hem intentat contestar aquesta pregunta i la resposta és que en un 60% dels casos hi trobaríem una coincidència, amb el banc de dades que tenim actualment. Però també hem calculat a partir de les nostres dades que en un 17% dels casos ens equivocaríem perquè de fet no estaríem dient el cognom que té aquella persona, sinó el que hauria tingut algun dels seus avantpassats. Respecte a això, un altre tema que ens ha interessat molt a l’hora de fer l’estudi han estat les excepcions a tota aquesta herència conjunta de cognoms i cromosoma Y.
Unes excepcions que provenen bàsicament de tres fronts: les falses paternitats, les adopcions i la transmissió del cognom matern. Això últim passava històricament en dos extrems de l’escala social: d’una banda, en les pubilles de segons quins masos, on si heretaven elles passaven elles el cognom també; i, d’una altra, les mares solteres, en el sentit de fins fa quatre dies, no parlo de les parelles de fet d’avui. En el nostre estudi hem pogut determinar que a cada generació un 2% de casos el nen que naixia rebia el cognom i el cromosoma Y de dos homes diferents, bé per falsa paternitat, adopció, canvis de cognom o l’herència del cognom matern. La xifra, també la vam poder calcular pels diferents territoris i ens ha donat que és més alta, d’una mica més del 3%, a la Catalunya Vella, mentre que baixa a l’1% al País Valencià i a les Illes. No cal pensar en una més gran promiscuïtat a la Catalunya Vella, sinó més aviat que el fenomen de les pubilles esmentat era més estès en aquest territori que no en els altres.
