24.10.2014 - 06:00
Josep Maria de Sagarra va escriure a ‘Memòries’: ‘En aquells anys Barcelona liquida el seu segle XIX.’ Es referia als anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), i aquesta frase —especialment el ‘seu’— ha estat inspiradora de l’exposició ‘Barcelona, zona neutral (1914-1918)‘, comissariada per Joan M. Minguet Batllori i Fèlix Fanés, que s’inaugura a la Fundació Miró. La Gran Guerra va ser un moment de ruptura, en què s’escaigueren un seguit de factors que van fer possible que Barcelona entrés en la modernitat. Minguet i Fanés han volgut mostrar i demostrar aquesta tesi, procurant fer veure com era la ciutat en aquell moment.
Fèlix Fanés sintetitzava l’exposició d’aquesta manera: ‘Hem treballat a partir de dues grans idees: la Primera Guerra Mundial és la primera guerra industrial i tecnològica de la història. Per això molts historiadors situen l’inici del segle XX al 1914: el conflicte bèl·lic transforma la vida de la gent, les relacions socials, l’art, la funció dels mitjans de comunicació… I una segona idea: això també passa a Barcelona, sobretot a partir de les relacions i els contactes que la ciutat portuària té amb França i amb més països europeus.’
Joan M. Minguet Batllori explicava: ‘Com representar una ciutat en un període determinat? Volíem fugir de textos llargs, que les peces parlessin per elles mateixes. I no volíem que fos una exposició de peces d’art només, sinó fer visible la Barcelona d’aquell temps. Per això hem posat al mateix nivell les fotografies, cartells i documentació diversa que les obres d’art. Volíem que l’exposició pogués mostrar una societat complexa, perquè el conflicte bèl·lic va aguditzar les tensions: el 1914 es va crear la Mancomunitat catalana, aquell any també se solidificava el Noucentisme que convivia amb més moviments artístics: d’una banda la conformació de les primeres avantguardes, d’una altra els moviments artístics anteriors. Hi ha també una tensió en societat i política, perquè la ciutat vivia la revolució industrial, i el conflicte bèl·lic va fer que ràpidament una part de la burgesia s’enriquís a bastament i l’obrerisme mostrés el seu malestar.’
‘Barcelona, zona neutral (1914-1918)’ és una exposició densa, que presenta gairebé cinc-centes peces, la meitat de les quals són inèdites, tot i que els comissaris han llevat importància a aquest fet, perquè les peces inèdites no són de gran qualitat, i perquè volen destacar el valor de l’exposició en conjunt. Fanés i Minguet, que fa dinou anys que comparteixen despatx al departament d’història de l’art de la Universitat Autònoma de Barcelona, és la primera vegada que comissarien plegats una exposició. S’hi han aplicat, perquè aquest treball documental, amb peces procedents de noranta-sis fons diferents, l’han hagut de fer amb poc més d’un any, només.
Entre els inèdits trobem uns apunts al natural que Josep Clarà va prendre a primera línia de front francès o bona part de les fotografies de Brangulí, que representa la primera generació de fotoperiodistes catalans. Minguet dóna valor al fet que hagin decidit de mostrar totes les fotografies en mida original i emmarcades, com una obra d’art més. L’exposició també mostra films de l’època, la majoria reportatges. Perquè en aquell moment comença a tenir importància l’obra d’art seriada: fotografies, films, els primers magazins il·lustrats, cartells publicitaris, que durant el conflicte bèl·lic es van fer servir com a elements de propaganda política per primera vergada…
L’exposició es divideix en nou àmbits: comença amb imatges cruentes de la guerra, que va fer setze milions de morts i vint milions de ferits. Fotografies del front dialoguen amb obra de Léger, Kubin, Heckel i Nash, alhora que ja apareixen cartells de propaganda, premsa i postal. Es tracta de la primera guerra mediàtica de la història, diuen els comissaris.
I d’aquí, tot seguit, es fa un salt cap a Barcelona amb ‘Modernitat i avantguarda’: la vitalitat artística de París va fer que al tombant de segle molts artistes de tot Europa fessin pelegrinatge cap a París en cerca de fortuna i inspiració. Quan va esclatar la guerra i els alemanys es van plantar ben a prop de París, tothom va fugir de la ciutat, fins i tot el govern, que s’instal·là a Bordeu. Els artistes catalans van tornar a Barcelona i van començar a mostrar allò que havien vist i viscut. En aquesta sala s’hi han plantat tres magnífics Sunyer, que fou l’artista que transmeté l’obra de Cézanne. Els comissaris destaquen el fet de col·locar Sunyer fora del grup d’artistes noucentistes, perquè per sobre de tot el consideren l’introductor de Cézanne a Catalunya. També es mostra la influència que això va tenir en Joan Miró.
El tercer àmbit l’han titulat ‘Burgesos i proletaris’, on s’aborden els canvis polítics i socials, sobretot amb les fotos de Brangulí. Amb tot, els comissaris no han pogut mostrar l’agitació obrerista, ni el paper de la CNT en aquells primers anys de creació, perquè no n’han trobat documents gràfics. Per això comenten que l’agitació obrera és invisible. No apareix ni tan sols en la vaga de l’agost de 1917.
El quart àmbit és ‘Barcelona i la guerra’. La ciutat va quedar dividida entre aliadòfils i germanòfils. Amb tot, Fèlix Fanés matisa que de fet els àmbits culturals i artístics de la ciutat eren majoritàriament francòfils (ni tan sols aliadòfils). Per això, la major part del relat té una relació directa amb la influència artística i la modernitat que ve de França, no pas d’Alemanya. Només en aquest àmbit (i en algun altre moment concret) apareixen documents germanòfils. En la societat catalana els germanòfils eren gent més de dretes i professionalment enclavats en l’àmbit científic, no pas artístic.
La capital de l’art era París. Així es mostra, per exemple, en el quadre que Enric Cristòfol Ricart va pintar de l’estudi que en aquells anys compartia amb Joan Miró. Hi veiem Miró pintant i a sobre una tauleta un exemplar de la revista Iberia, publicació descaradament francòfila, que segurament pagava el govern francès. En aquest apartat també és on es relata el viatge d’intel·lectuals catalans al front francès i on es poden veure els apunts inèdits de Clarà sobre els voluntaris catalans que hi van anar a lluitar.
Al cinquè apartat, ‘La ciutat d’ivori’, els comissaris han mostrat, per una banda, el projecte noucentista, dels valors de classicisme, mediterraneïtat, civilitat…, i l’han confrontat amb imatges de la nit barcelonina divertida i estripada. Els anys de la Gran Guerra van significar per a Barcelona també la ‘mala vida’, una creixent prostitució, l’entrada de la cocaïna a la ciutat…
El sisè espai és dedicat a l’exposició d’art francès que es va mostrar a Barcelona l’any 1917. De fet, el 1917 és un any ple de fets rellevants, segons que hi podem veure. Era una exposició més aviat conservadora, perquè no hi havia ni un quadre cubista, i sí mostres significatives de l’impressionisme de Sisley, Pissarro, etc. Els comissaris han aconseguit una representació de peces que es van mostrar a Barcelona en aquell moment, moltes procedents del Museu d’Orsay i tres obres que es van adquirir a la ciutat, dues de col·leccions particulars i una que hi ha al MNAC.
El setè espai és dedicat als exiliats que van instal·lar-se aquells anys a Barcelona i van marcar els artistes catalans: Gleizes, Picabia, Otho Lloyd, el matrimoni Delaunay, Olga Sacharoff, una part dels quals va exposar a les galeries Dalmau. Tots aquests artistes van arribar a Barcelona amb l’avantguarda ben estructurada. L’exposició també referencia l’exiliat més popular del moment i no pas per cap fet artístic: Arthur Cravan i el seu famós combat amb Jack Johnson.
El vuitè espai és destinat a Picasso i la seva estada a Barcelona el 1917, amb els ballets russos. Picasso ja és un artista reconegut. La seva família és a Barcelona i ell els vol presentar la seva futura esposa, ballarina dels ballets russos, Olga Khokhlova.
L’exposició s’acaba amb un espai dedicat a ‘Oci, consum i cultura de masses’, amb l’arribada de l’esport com a espai d’oci, la publicitat, els magazines, el cinema. I com a figura fonamental, Charles Chaplin, que el 1914 va començar a projectar els seus films. La influència de Chaplin va ser enorme, fins al punt que hi ha qui el considera el Shakespeare del cinema.
