Ciència i literatura

Quan C. P. Snow, químic britànic i autor d’una onzena de novel·les, va encunyar l’expressió «les dues cultures» com a títol de la seua conferència Rede (1959), intentava assenyalar les deficiències del sistema educatiu britànic, el qual, al seu parer, afavoria les humanitats, especialment els clàssics, en detriment de les matèries científiques. També va criticar que ambdós sectors, humanistes i científics, mostraven una alarmant ignorància pel que fa als més elementals coneixements de les altres disciplines: científics que mai havien llegit una novel·la de Charles Dickens i llicenciats en humanitats incapaços d’entendre els termes científics més simples (Snow, 1959). Tot i l’ampli debat que va generar la conferència, no va canviar gaire cosa. Molts científics estaven, per necessitat, massa capficats en les seues investigacions com per llegir qualsevol altra cosa que els articles més pròxims a la seua disciplina, i als no científics els dissuadia el llenguatge especialitzat, fins i tot el dels reportatges que divulgaven els últims avenços científics.

En tot cas, la bretxa era molt més antiga i profunda del que Snow suggeria. Amb un peu en cada disciplina, potser era desconeixedor dels 500 anys d’hostilitat que enfrontaven  els defensors dels dos camps de coneixement: d’una banda, la tradicional alta cultura que defensava una minoria il·lustrada i durant segles associada amb l’Església; i d’una altra el «coneixement especial», que era el territori dels qui havien penetrat en les «arts negres» de l’alquímia i, més tard, en la ciència.

La condemna a l’alquímia que va fer el papa Joan XXII l’any 1317 (Duncan, 1968) tractava fonamentalment d’evitar que es qüestionara l’autoritat i representa un intent d’eradicar un poder subversiu independent de reis, prelats o generals. A aquest «coneixement especial» se’l considerava, i encara se’l considera, més difícil d’adquirir i més influent en allò que prometia acomplir. Fent cas omís de la condemna eclesiàstica, clients de tota condició social visitaven els alquimistes en secret, atrets per l’esperança de salut, poder i longevitat que els alquimistes asseguraven ser capaços d’oferir mitjançant la pedra filosofal, que suposadament convertia metalls comuns en or, mitjançant un elixir de la joventut que curava malalties, combatia l’envelliment i fins i tot proporcionava la immortalitat, mitjançant el poder il·limitat del moviment perpetu i també mitjançant la generació d’homuncles.

Abans que despatxem com a ximpleries aquestes promeses de l’alquímia convé advertir que la ciència moderna ofereix una llista cridanerament semblant de reclams: apel·la a la cobdícia prometent produir valuosos recursos, al desig de longevitat amb compostos antienvelliment i ofereix energia «il·limitada», successivament identificada amb l’energia elèctrica, solar, eòlica o nuclear. I encara que ja no busquem com produir homuncles, no hem renunciat a crear vida per mitjans artificials, per als nostres propis fins, fixant les nostres condicions i en el nostre propi temps. Aquestes promeses apel·len a les debilitats i desitjos humans més elementals: la cobdícia, la vanitat, la manipulació i l’ànsia de poder.

A pesar dels seus atractius, l’alquímia també aixecava suspicàcies, i no sols pels advertiments de l’Església. Penetrar en el laboratori d’un alquimista, ple d’aparells estranys, olors misterioses, beuratges fent xup-xup, arcans símbols de la tradició hermètica, més la figura de l’alquimista, sens dubte devia ser una experiència intimidadora, com es mostra en l’obra de Joseph Wright de Derby, ‘L’alquimista en cerca de la pedra filosofal descobreix fòsfor’ (figura 1). L’alquímia es temia tant com es desitjava i aquesta desconfiança encara embolcalla la caixa de Pandora de la ciència. Les grans catàstrofes associades amb avenços científics aparentment meravellosos estan prou fresques en la nostra memòria: Harrisburg, Txernòbil, Fukushima, els desastres ambientals cada vegada més freqüents, els efectes secundaris imprevistos de productes i procediments mèdics i cosmètics, els problemes socioètics que suscita l’enginyeria genètica… Els humanistes han esgrimit molta munició per atacar la ciència i al llarg dels segles els escriptors de ficció s’han inspirat en aquesta col·lecció de mites, utilitzats com a arguments per a desacreditar el coneixement especialitzat.

Un element central en aquesta contínua pugna per qüestionar els coneixements científics és la figura que es fa servir per representar la ciència. Un estudi detallat dels seus trets semiòtics, des de l’alquimista medieval fins al científic modern, indica que es poden classificar en uns pocs estereotips: l’alquimista esotèric; el ximple virtuós o, més tard, l’inventor fracassat; el científic insensible allunyat de les preocupacions humanes; l’aventurer transgressor de fronteres; el científic savi i idealitzat; l’investigador obsedit per portar avant un projecte coste el que coste i el científic impotent per a controlar la seua creació intel·lectual (Haynes, 1994: 3-4). D’aquests set estereotips, només un, el científic idealitzat, és inequívocament positiu, un heroi aventurer i qualificat que apareixia només en rares ocasions i breument, especialment en les novel·les de Jules Verne. La utòpica ‘Nova Atlàntida’ de Francis Bacon (1626), la governen amb sàvia benevolència uns científics-polítics que suprimeixen voluntàriament qualsevol coneixement potencialment perjudicial per a la societat, i el 1727, a la mort d’Isaac Newton, autor d’un model còmodament predicible del Sistema Solar, se li van dedicar odes festives, en les quals ascendia al cel per a descobrir els (molt) pocs fets astronòmics que se li pogueren haver passat per alt. En acabar la Primera Guerra Mundial van aparèixer de nou algunes novel·les utòpiques que defensaven que els científics es convertiren en els governants d’un Estat mundial per a evitar futures guerres; i en la meitat de la seua carrera H. G. Wells va plantejar algunes insulses societats utòpiques administrades amb criteris científics per personatges poc convincents.

Descripcions històriques de científics

Llevat d’aquestes poques excepcions, la immensa majoria dels científics de ficció apareixen com a ineptes i ximples, o com mal­intencionats i obsessius al caire de la bogeria. Ambdós models representen una mena d’ofensiva dels humanistes per a tractar de desacreditar les poderoses figures i institucions de la ciència.

El primer, la caracterització paròdica, com en el cas de les caricatures de personatges rellevants, actua per a calmar els temors que puguen despertar els científics presentant-los com uns estúpids i als seus experiments com inútils. Des del desventurat alquimista de Chaucer en el «Conte del criat del canonge» (1475) o els virtuosos necis portats a escena en el segle xvii i els Projectors de Laputa que Swift presenta en el llibre II d’’Els viatges de Gulliver’ (1726) (Haynes, 1994: 35-51), fins als professors pirats de les pel·lícules còmiques del segle xx com ‘The Absent-Minded Professor’ (1961), ‘El professor guillat’ (1964, 1996), ‘Honey, I Shrunk the Kids’ (1989) i molts elements de la sèrie de televisió ‘Dr. Who’, aquests personatges es burlen dels aspirants a poderosos científics (figura 2). Els seus fracassos traspuen una certa alegria de l’autor pel mal aliè, de represàlia contra les pretensions de coneixement científic.

D’altra banda hi ha el paper narratiu de la bogeria, en què el científic malvat funciona com un advertiment. Un personatge perillós i desmesuradament ambiciós, obsessionat per trencar amb les limitacions humanes, arrogant, sibil·lí i prepotent. L’activitat introspectiva de les seues investigacions eclipsa qualsevol altra responsabilitat i el converteix en impersonal, amoral i despietat en la persecució dels seus objectius. En molts casos desencadena una onada de successos de càstig, la representació dels nostres pitjors malsons, per advertir-nos que el nou i perillós coneixement pot tenir conseqüències desastroses o que pot ser deliberadament mal utilitzat. Avantpassats literaris del científic sonat són el doctor Faust, Victor Frankenstein, el doctor Jekyll, el doctor Moreau, Griffin (l’Home Invisible) i una multitud en què podem incloure les pel·lícules. De fet el Frankenstein de Mary Shelley s’ha convertit en un arquetip per dret propi, aplicable a qualsevol experiment que fracasse, fins al punt que popularment la relació amb la seua creació sovint ha esdevingut una identificació completa: Frankenstein és el monstre. Andrew Tudor va calcular que els científics sonats o les seues creacions havien proveït de malfactors o monstres una tercera part de les pel·lícules de terror produïdes entre 1931 i 1984 i que la investigació científica o psiquiàtrica va causar el nombre més gran (39 %) de les amenaces en aquelles pel·lícules de terror (Tudor 1989: 589-92). Més recentment Peter Weingart i els seus col·laboradors van analitzar 222 pel·lícules i van trobar que, encara que un gran nombre de films presentaven científics bonassos, es tractava d’una qualitat ambivalent, moltes vegades basada en la ingenuïtat: els aparentment bons científics són sovint manipulats pels poderosos interessos malignes o ells mateixos poden corrompre’s per ambició i, com el seu antecessor, el doctor Faust, estar disposats a sacrificar els principis ètics per coneixements.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Roslynn Haynes. Membre de l’Acadèmia Australiana d’Humanitats. Pro­fessora associada de l’Escola d’Humanitats. Universitat de Nova Gal·les del Sud (UNSW), Austràlia. Membre honorari de l’Escola d’Anglès, Periodisme i Llengües Europees. Universitat de Tasmània, Austràlia.

Enllaços
Array