17.07.2014 - 21:00
Ara fa vint anys dels grans incendis que van cremar quasi tota la nostra comarca i una bona part del país, i en el quals hi va morir un grapat de gent que lluitava contra el foc. Ara fem balanç de què va ser allò i de què tenim.
Ara, en el 2014, estem pitjor que en el 1994 perquè no hem aprés res, i sobretot, perquè no han aprés res. I és que l’actitud de desídia de l’administració ens posa a les portes d’una altra gran catàstrofe que socarre una vegada més les nostres serres, els nostres animals, les nostres plantes, la nostra vida…
Fa vint anys vam aprendre que l’èxit per a evitar incendis de grans dimensions està en la prevenció. Un gran incendi en condicions meteorològiques adverses es fa molt difícil de controlar, gairebé impossible. Per tant, la prevenció és imprescindible si volem unes muntanyes amb boscos.
Front a això, la Generalitat cada vegada inverteix menys en prevenció. Les unitats de vigilància són escasses i a aquestes alçades no treballen tot l’any (tenim exemples de grans incendis a l’hivern). Els vigilants estan desmotivats pels acomiadaments que s’han produït en l’empresa Vaersa, a més de la multitud de problemes laborals. El voluntariat ambiental ha estat maltractat, ja que a l’administració no volen voluntaris que s’impliquen i que puguen dir alguna veritat de què passa, i així, no s’han augmentat les ajudes sinó més aïnes al contrari. Els deutes de la conselleria amb els grups de voluntaris els ha fets desaparéixer quasi tots. S’havia aconseguit crear una xarxa de gent altruista que tots els estius eixia a la serra a fer vigilàncies, i l’han ofegada i desmantellada.
A més, els parcs de bombers no tenen els recursos humans i materials necessaris, competències provincials que resten efectivitat a l’actuació contra el foc. Brigades de Diputació, brigades de Generalitat, brigades del Ministeri, els militars, la UME que posen la cara bonica a l’exèrcit, quan seria millor invertir eixos diners en prevenció i en els parcs de bombers. I per acabar d’adobar-ho, el Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani el tenen quasi desmantellat, i les recomanacions dels científics que hi treballen (o hi treballaven) sobre les restauracions dels boscos després dels incendis s’han passat per alt. No s’ha fet cas dels projectes de prevenció, com per exemple construir i situar punts d’aigua, tancar camins en alerta màxima, etc.
Amb tot, la clau de la prevenció està en la societat. Està demostrat que els anys que hi ha hagut mes vigilància i s’ha dedicat temps a parlar amb la gent, a explicar les conseqüències d’una imprudència al bancal, a transmetre la importància de la col·laboració, els incendis han disminuït notablement. Si en aquests vint anys que han passat l’administració haguera dedicat temps i diners a sensibilitzar com cal els més menuts, ara tindríem una joventut conscienciada. Perquè cal ser conscients que el del 1994 no és només un desastre del passat. Després dels incendis del 1994 no hi ha hagut cap terme municipal a la comarca que no haja sofert algun incendi, fins i tot de grans dimensions com el del 2010. En aquest període de vint anys s’han seguit cremant milers d’hectàrees a la Vall, i el que és més greu, hi ha hagut incendis que ja han tornat a cremar part del que es va cremar el 19994, en una zona com la nostra en greu perill de desertificació.
Necessitem estimar el país, necessitem voler el territori. Ens cal mirar la serra i sentir-la com una part nostra, com un espai més de casa nostra. Si ho sentírem així, no podríem evitar exigir amb contundència als governants que feren polítiques que preservaren l’entorn. I protestaríem davant els desgavells de les polítiques forestals i ambientals que fan. Ens cal enrabiar-nos quan sabem que l’ex-conseller Serafín Castellanos l’enxampen de cacera amb el propietari de l’empresa que té la concessió dels avions d’extinció. Ens cal enfadar-nos quan tots els anys ens conten des de la Generalitat la gran mentida que dotze mil efectius lluitaran contra el foc(?). Si és així, que ens ho expliquen detalladament, que ens conten on són, quin lloc ocupen totes aquestes persones que diuen que actuen contra el foc. I ens cal rebel·lar-nos perquè amb aquesta desastrosa gestió de la prevenció contra els incendis, vint anys després, cada vegada ens fan estar més a prop de l’estiu del 1994.
