Mara Soler

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A mitjans de març se’n va anar! Quan estava a punt de començar la primavera, Mara Soler ens va deixar. En plena joventut, i amb una vida massa curta però ben plena de projectes, d’il·lusions i d’horitzons, Mara va iniciar un camí nou.

La vaig conèixer a València l’octubre de 1974, quan vaig començar els estudis a la Universitat. Ella vivia al pis de dalt d’on residia jo. Era el carrer d’En Sala número 11, a tocar del Patriarca, del Parterre, del palau del Marquès de Dos Aigües i del carrer de la Pau.

Mara era uns anys més jove que jo i de seguida vam congeniar. Hores i hores de diàleg per a compartir il·lusions en aquells anys del final del franquisme. Mara era una jove inquieta, desperta, crítica amb moltes coses, però enormement comprensiva. I plena de tendresa. Li agradava tocar la guitarra i cantar, i amb una altra veïna va interpretar al saló d’actes del seu col·legi aquell Jesucrist Superstar dels anys de la Transició.

Mara era una xica molt especial, de gran intel·ligència i d’una enorme sensibilitat. Era una jove d’una ètica íntegra i coherent. Severa amb ella mateixa i tolerant amb els altres, tenia un caràcter fort en tots els sentits, i alhora, ple de dolçor. Sòbria en les seues necessitats, gairebé ascètica, els seus amics eren la seua prioritat.

Malalta de càncer, va mantindre els seus projectes i aficions fins que va poder, amb dolor però amb una gran enteresa. Els llibres, el cinema, la fotografia i la seua magnífica tasca com a docent la van acompanyar sempre. I la seua obra com a persona, una persona excepcional, com a professora i com a artista, romandrà en la memòria de tants i tants que la vam estimar.
      
Ens vam retrobar fa uns dos anys i des d’aleshores vam recuperar aquella amistat de joventut dels anys 70. Per correu electrònic i per telèfon estàvem permanentment en contacte i era ella qui, plena d’afecte, comentava els meus articles. I, com era una dona que escrivia a la perfecció, em donava pautes per a millorar els meus textos.

Mara, que va nàixer el 1961, era llicenciada en Filologia Espanyola i també en Comunicació Audiovisual. Professora de Llengua i Literatura Castellana en Secundària i en Batxillerat, des de 1986, també havia fet cursos de fotografia i Tallers audiovisuals, tant en IES com en Centres de Professors.

Mara era una artista i una excel·lent escriptora. Entre les seues exposicions individuals, cal recordar ‘In ictu oculi. Imagenes religiosa de la Iglesuela del Cid’, ‘Llium inter spinas (A)cercando Rocafort In pari materia’, ‘Parets del Maestrat, parets de València, Petrae memoria, lapidis vox. Piedras que hablan’, entre moltes altres exposicions que havia fet a la Iglesuela, Rocafort o a la Societat Coral El Micalet. També havia participat en exposicions col·lectives a la Font d’En Carròs, Oliva, Ondara, Gandia, Múrcia.

Mara va publicar diversos articles en revistes i llibres sobre temes d’innovació educativa, comunicació audiovisual i etnologia. També va dissenyar catàlegs, panells, cartells i portades de llibres, tant per a associacions i institucions públiques, com també per a diversos tallers d’art  i per a exposicions d’altres artistes.

Va publicar el llibre ‘La magia de la fragua. La forja tradicional en el Maestrazgo’, una obra editada pel CEIG, l’Instituto de Estudios Turolense, la Diputació de Teruel i el Gobierno de Aragón, premiat pels Projectes Europeus Leader. Aquest llibre, del qual vaig fer un article en aquestes mateixes pàgines el 19 d’abril de 2013, conté més de 450 fotografies de Mara.

Era ella, amb una sol·licitud extrema, que m’enviava totes les col·laboracions que feia, els llibres i revistes on publicava i un preciós gravat de l’antiga romeria de Castellfort a l’ermita de Santa Maria del Cid, que va fer el seu marit, l’amic Narciso Echeverria i que guarde com un tresor.

Mara mai no va deixar de lluitar, sempre amb un somriure als llavis. La seua generositat ens ha enriquit a tots els qui hem tingut el goig de compartir la seua amistat. Mara sempre estava a punt per recolzar, animar i encoratjar incondicionalment els altres.

La seua actitud noble i generosa i el seu tremp, alhora fort i dolç, és el llegat que ens ha deixat una jove excepcional per la seua intel·ligència, pel seu treball i per la seua alegria.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any