‘Demà tu també podries ser pobre’

‘Ara ja tots som vulnerables davant la pobresa.’ D’aquesta manera defineix el gran canvi social que viu el nostre país Núria Carrera, degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya i membre de la plataforma Pobresa Zero. Treballadora social que ha dedicat gran part de la seva vida a lluitar contra l’exclusió social, explica que la situació de pobresa és alarmant i que calen mesures urgents per a frenar el ràpid empobriment de la classe mitjana. Hi hem parlat ara, justament quan es fa el ple extraordinari sobre la pobresa al Parlament de Catalunya. ‘És una pobresa nova i evitable’, diu, però argüeix que no anem pas pel bon camí, que ho fem malament i que si no ens afanyem potser farem tard.

Per això demana un gran pacte de tots els partits polítics per a definir una estratègia comuna. Aquesta estratègia ha d’implicar un canvi de mentalitat global a l’hora de prendre decisions per a lluitar contra aquest fenomen, molt perillós i que no para d’eixamplar-se. ‘Si no canvia res i no es fa de pressa, demà tu també podries ser pobre, o tenir algun amic que hagi d’anar a la Creu Roja’, diu. Mentre no arribi aquest pacte, i tenint en compte l’estat d’emergència actual, demana que el govern escolti les entitats socials i que prengui d’una vegada les mesures que reclamen: l’aplicació de l’impost als bancs per als pisos buits, la recuperació de la renda mínima garantida, la ‘treva energètica’… Altrament, la pobresa i l’endeutament de moltes famílies, per primera vegada al nostre país aquestes darreres dècades, pot esdevenir crònica.

—En som conscients, del grau de pobresa que hi ha al nostre país?
—Segurament no prou. El moment és molt més crític que no ens pensem. Per això el ple del parlament i el paper de les entitats socials són tan importants. La situació és alarmant. Hem de pensar que tota revolta o creixement social depèn de la presa de consciència de les evidències. És a dir, per avançar, hem de ser valents i mirar cara a cara l’evidència.

—De fet, de pobresa en veiem cada dia als carrers. Però n’hi ha més, que no veiem?
—Cada vegada és més visible i palpable. Abans n’hi havia més, d’invisible. La pobresa que tenim ara és nova i, a més, evitable. Per tant, hem d’afrontar-la d’una vegada per totes.

—Dieu que és nova. A què us referiu?
—Fins fa uns anys la pobresa era als extrems de la societat, a les vores. Ara és al centre, perquè ha arribat a la classe mitjana. I aquest és el gran canvi. És a dir, la majoria de la població ha sofert els efectes de la crisi i part de la classe mitjana ha entrat en la pobresa. Que tinguem cent mil persones sense cap mena d’ingrés és molt greu. I sense entrar en xifres concretes, a totes les famílies hi ha algun familiar desocupat o en risc d’exlcusió social. Si no canvia res i no es fa de pressa, demà tu també podries ser pobre, o tenir algun amic que hagi d’anar a la Creu Roja. Abans només hi anaven els sense-sostre i els immigrats sense feina. Ara ha canviat: hi comença a anar la classe mitjana. Els professionals ho veiem cada dia. Cal entendre que, de cop, ara ja tots som vulnerables davant la pobresa. És aquest, el gran canvi, i cal ser-ne conscient i voler-lo afrontar.

—També dieu que la pobresa actual és evitable…
—És evitable perquè canviant la manera d’intervenir-hi des de les institucions és possible d’eradicar-la.

—Com ho hem de fer, doncs?
—D’entrada, cal un pacte de tots els partits. Hem de trobar la manera de posar-nos d’acord i definir una estratègia acordada per tots i en benefici de tots. Volem frenar els processos d’empobriment amb polítiques socials més justes. Frenar aquesta caiguda lliure des de la política, des d’un gran pacte, perquè ens afecta a tots. Tenim pocs recursos, sí, però els hem de fer servir per fer una política contundent a fi d’ajudar la gent més vulnerable, que som tots. I la gent comença a adonar-se que la pobresa avança i que vivim en un context de gran fragilitat. No podem perdre temps.

—Tot això que s’ha fet, de moment, no va ben encaminat, doncs?
—Ara fem retallades perquè tenim problemes econòmics evidents, a més de tenir problemes amb l’estat, que són evidentíssims. Però més enllà d’això, fa falta una estratègia de govern contra la pobresa, tant a Catalunya com a Europa. La gent més rica i la gent més pobra són la foto fixa, des de fa anys. Però la classe mitjana, que és la majoria, s’ha empobrit de cop. I una part d’aquesta classe mitjana ha esdevingut directament pobra. Aquest fenomen no es pot menystenir i s’ha de ser contundent. Per això demanem als partits que s’afanyin i que ho tinguin en compte també en els programes de les eleccions europees.

—Parleu d’un gran pacte, però als partits els sol costar de posar-se d’acord… Creieu que el ple del parlament hi ha ajudat?
—Aquesta vegada crec que sí. La pell em diu que hi ha un cert tomb. Perquè hi ha un altre canvi molt important: la gent sap que hi ha pobresa, sent la pobresa molt a la vora. Hi ha hagut un cert punt d’inflexió. Els partits ja poden dir missa, que la gent sap perfectament que hi ha pobresa, molta, i que cal fer-hi alguna cosa, perquè aquesta situació no es pot aguantar gaire més temps així. Però mentre no arribi aquest gran acord i canvi de mentalitat, sí que hi ha unes quantes accions urgents i bàsiques que ja es poden fer immediatament per sortir del pas i que poden ajudar, i molt. A més, aquestes mateixes mesures ens poden marcar el camí per a aquesta gran estratègia comuna i pactada.

—Endavant…
—Fa temps que demanem que s’actuï urgentment en tres o quatre línies. La primera fa referència a la renda mínima garantida. El 2011 van canviar la llei i aquesta renda va quedar blocada. Cal desblocar-la urgentment i tornar-la a la situació d’abans, amb un pressupost obert, amb una llei no tan restrictiva com ara. I posats a demanar mínims de mínims, és exigible ara mateix que les persones més necessitades tinguin accés a aquesta renda, perquè la situació és dramàtica. Una segona mesura fa referència a l’anomenada ‘treva energètica’. Cal assegurar que tothom té accés a les necessitats bàsiques de llum, aigua i gas. Ara hi ha una ajuda, però arriba a molt poca gent. Cal controlar-ho i assegurar que arribi a tothom qui ho necessiti. I en aquest camp també hi cabrien les beques menjador. Les xifres que tenim ens diuen que arriben tard i no a tothom. Cal posar-hi remei urgentment. Són mesures directes i necessàries sobre els ingressos dels ciutadans, però n’hi ha de més estructurals que són igualment decisives i urgents.

—Per exemple?
—Actuar contra la desocupació, que és un dels nius del problema, amb mesures concretes per a incorporar al mercat de treball els joves i els de més de quaranta-cinc anys. Aquests són els dos col·lectius més afectats i amb més dificultats. Demanem que la nova llei d’ocupació incorpori polítiques clares per a potenciar l’ocupació d’aquests col·lectius especialment.

—Això no sembla pas fàcil; de segur que molts voldrien saber-ne la fórmula…
—Sí, i és la mare dels ous. Però si no ho afrontem i no fem res, no anem enlloc. Si una cosa no podem fer és no prendre’n consciència i no encarar el problema. De moment només tenim promeses que ens diuen que farem una nova llei d’ocupació. Però cal actuar com més aviat millor fent aquesta nova llei d’ocupació. Fem-la i fem-la aviat, enguany.

—Què més?
—L’impost als bancs pels pisos buits és previst per al 2015. Doncs no. Cal avançar-lo i aplicar-lo enguany. Penseu que bona part de la nova pobresa de què parlàvem té relació amb els impagaments de les hipoteques. És a dir, els polítics, que s’arromanguin, que s’asseguin a parlar amb els bancs, que es barallin, si cal, però que s’apliqui. I aviat. Aquesta mesura ajudaria molt a resoldre el problema de l’habitatge. Siguem ràpids i no perdem temps, perquè el temps va en contra nostre.

—Algunes d’aquestes mesures impliquen més despesa, però el govern ja ha dit que no té més diners…
—En aquest cas tenim un problema real amb el finançament de polítiques socials i amb les transferències de l’estat espanyol, sí. Però hem de tenir clar que per a lluitar contra la crisi, per a plantar-hi cara, cal més inversió en justícia social. Cal redistribuir els pocs recursos que tenim. És una inversió de futur. A Europa, les plataformes europees ho tenen molt clar. Cal una línia estratègica d’inversió social.

—Enmig de tot plegat, políticament, som a pocs mesos del referèndum d’independència…
—Això ho responc a títol personal: és tan important fer un país com fer-lo bé. Per a mi és igual. La Catalunya social que volem no és la que tenim. Fem un país nou, posem-nos d’acord, i de passada fixem una estratègia clara contra la pobresa. La independència ha de servir, també, per a fer aquesta Catalunya més social i més justa.