Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  17.02.2014  22:45

Autor/s: Rubén Gomar i Morant · Estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública

Retallades, reformes i restriccions educatives: cap a la (des)cohesió social?

Men?ame
 

Vivim instal·lats en un període d’adversitat i de gran incertesa donada la magnitud de la situació de canvi per la qual travessa el nostre país i altres del nostre entorn. L’esclat d’un fenomen nou i creixent com és la globalització ha ocasionat que els efectes, tant positius com negatius, de les economies del món es contagien ràpidament arreu dels estats a causa de la interdependència dels mercats mundials. Ens trobem, doncs, amb una realitat única i nova: la crisi no només afecta el sistema econòmic i les finances, sinó que també concerneix les institucions, el propi sistema democràtic i, fins i tot, el model social, que ha assegurat, fins ara, uns elevats graus de cohesió entre la societat. Sembla, però, que les principals polítiques que ha vingut desenvolupant el govern de l’estat durant el darrer mandat, sobretot les referents a l’àmbit educatiu i que han suscitat el descrèdit dels ciutadans envers els nostres governants, demostren l’existència inequívoca d’una voluntat de fragmentar la societat.   

Segons el “Informe español. Panorama de la educación. Indicadores de la OCDE 2013”, indica que la taxa de titulació universitària a l’estat en 2011 és del 32%, la qual cosa significa un creixement de vuit punts percentuals des de l’any 1995. A més, el document constata que la població de 25 a 64 anys amb un major nivell de formació presenta una major taxa d’ocupació, així com un nivell salarial més elevat. En altres paraules: el sistema educatiu actual ha assegurat l’accés a les universitats dels estudiants amb aptituds intel·lectuals suficients, al marge del nivell de renda de les seues famílies, i també prova l’evidència d’una estreta relació entre l’increment de formació i l’augment de les probabilitats de treball.
      
En canvi, l’executiu sembla entestat a mantenir una política educativa fonamentada en allò que podem denominar la política de les tres erres: restriccions en l’accés d’estudiants als estudis universitaris, la no consensuada reforma educativa i les retallades en els pressupostos educatius. Totes tres, restriccions, reforma i retallades, contenen un propòsit comú: establir un retrocés social que possibilite una esquerda en el si de la societat de manera que, exclusivament, les classes benestants disposen del dret d’accés al sistema educatiu.
 
La primera de les mesures que es van iniciar en aquest rumb tan primari, van ser les retallades en els pressupostos educatius que afecten de manera directa l’educació primària i secundària, principalment, en quatre àmbits bàsics: reducció de beques (menjador, transport i llibres de text), reducció de professorat als centres, increment d’alumnes per aula i la no resolució de les deficiències dels centres que les presenten. La segona acció fou aprovada mitjançant Reial Decret en ple mes d’agost, a través del qual es determinaven uns nous condicionants per a l’obtenció de beques universitàries: els alumnes han d’acreditar una nota d’accés de 6,5 punts en la fase general. Per la seua banda, per tal d’accedir als estudis de Màster, cal disposar d’una nota mitjana de 6,5 punts en els estudis previs per a accedir al primer curs, mentre que per a la resta de cursos aquesta nota haurà de ser de set punts. El tercer element, probablement el més nociu per al sistema educatiu, és la LOMCE, popularment coneguda com la llei Wert, que va ser aprovada l’octubre passat sense el consens de la comunitat educativa pels resultats que pot comportar la seua aplicació. No obstant això, es preveu que la norma reste non nata per l’acord que ha adoptat tota l’oposició parlamentària en bloc de derogar-la en canviar de govern. Es tracta d’una llei que, amb caràcter general, introdueix el sistema de proves d’avaluació externes (revàlides) en concloure l’educació primària; en acabar secundària, aquestes seran imprescindibles per obtenir el títol de graduat en ESO; i en batxillerat, es preveu una revàlida, la superació de la qual serà condició indispensable per obtenir el títol de batxillerat. D’altra banda, la nova llei reforça una matèria tan particular com és la religió, obligant els alumnes que no la cursen a efectuar necessàriament una altra assignatura. A més, els esforços i les il·lusions de molta gent: professorat, alumnat, mares i pares, per fer possible el progrés de l’ús del valencià en l’escola es veuen abocats a una regressió per la decreixent força que atorga aquesta legislació. Com també, la norma, determina un límit i reducció de les competències que han vingut exercint els consells escolars educatius. En conjunt, ha estat una llei desaprovada plenament per la comunitat educativa, qualificada de regressiva i classista per les seues conseqüències, que comportarien no només una pèrdua de la qualitat educativa, sinó que suposarien un trencament de la cohesió social. I això és un fet greu. Molt greu.

Per aquestes raons i tantes altres, cal continuar reivindicant la necessitat de condemnar els nostres (des)governants a través de les urnes, les quals es mostren com a instrument vàlid de control per als qui exerceixen l’activitat pública de forma indigna. Unes vehements paraules d’Ernest Lluch, polític progressista compromés, afirmen que cal que ens esforcem perquè les causes de desigualtat desapareguen: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar si es tenen condicions i ganes. Aquest, però, és hui el risc: la desfeta del sistema de cohesió social vigent fins a l’actualitat i el començament d’una societat totalment fragmentada d’acord amb els recursos monetaris de les famílies. Un risc massa greu.