17.02.2014 - 00:04
El 1935, Ontinyent tenia tretze mil habitants. El 18 de juliol de 1936, el general Francisco Franco va provocar la Guerra Civil que va acabar ocasionant una huitantena de morts en el nostre poble en una primera etapa. Eren de dretes i van ser assassinats i, el règim franquista, es va encarregar ben bé durant els quaranta anys de dictadura de recordar als veïns qui eren.
Després de la guerra, més de noranta ontinyentins foren afusellats com a conseqüència de la set de represàlia instal·lada i portada a terme pels franquistes. Eren d’esquerres: i des de la Transició a la pseudodemocràcia se’n coneixen els noms, la història i els fets gràcies als historiadors que, malgrat tots els entrebancs de l’Administració, han investigat perquè es coneguera, també, aquesta part de la guerra civil
I queden els que van morir al camp de batalla. Treballadors, pobres, amb família uns, fadrins un altres, de dretes, d’esquerres, del poble… fins uns dos-cents van trobar la mort. No se sap quants en van ser, però després de quasi tres anys d’investigació i quan encara no s’han acabat els treballs, tenim ja, amb noms i cognoms, una sèrie d’ontinyentins que van ser obligats, uns; o van anar voluntaris, altres; a defensar la República… i que hi van morir. D’aquesta extensa relació, res no s’havia dit, i les famílies els van plorar i recordar en silenci. És hora que, al complir-se setanta-cinc anys del final de la Guerra Civil, se’ls conega com a homenatge.
Els defensors de la República
Fins als anys seixanta del segle XX no va existir a l’Estat espanyol una classe mitjana pròpiament dita que esmortira les diferències entre les classes socials alta i baixa. La concatenació d’una sèrie de factors, com ara el Pla d’Estabilització aprovat en 1959, el despertar de la incipient indústria, els successius Planes de Desarrollo (l’I, en 1964; el II, en 1968; el III, en 1972), l’impuls del turisme i els dos milions de persones que se’n van anar a l’estranger a treballar, van possibilitar que, amb moltes dècades d’endarreriment sobre els països europeus, Espanya tinguera, per fi, una classe mitjana. Classe mitjana que, a hores d’ara, per la crisi o, millor dit, amb l’excusa de la crisi, el capitalisme i el poder polític estan aprimant perillosament.
Així doncs, en els anys trenta del segle XX a Ontinyent hi havia dues classes socials, sense terme mig. D’un extrem, els rics; d’altra, els pobres. Els xocs entre una i l’altra eren una constant. I mirant els qui van morir en el front de batalla durant la Guerra Civil, ens adonem qui eren els qui defensaven la República. Veiem que hi ha, d’una banda, un industrial (si bé consta com a tècnic, era industrial) i, per l’altre costat, 48 jornalers, 37 llauradors, 10 fusters… que hi van morir. Cap metge, cap advocat, cap altre empresari i, per descomptat, cap capellà. La classe alta, que per al cas podíem dir benestant, agrupava a tots aquells que podien estudiar una carrera. Enfront, solament hi havia aquells que abans d’arribar la seua edat a dos dígits, s’ocupaven en cases acomodades ‘en amo’ (les dones) o treballant al camp o el que isquera (els homes). Els pobres no tenien ni infància ni jocs i, en molts casos, tampoc escola.
Els morts en el front de batalla de la Guerra Civil pertanyien al segment més baix de la societat. Perquè els desheretats de tot volien eixir de la misèria davant una classe benestant que movia els fils i les voluntats dels pobres. Eren ells, els qui col·leccionaven derrota sobre derrota, que no volien pagar-ne més les conseqüències tot i que, al final, van ser els majors damnificats. Com sempre.
En aquesta dinàmica (pobres igual a defensors de la República) tampoc eren tots iguals. Hi havia classes. Les diferents concentracions de les quintes (des de la més jove, la del Biberó, fins a la de més edat, la del Sac) estan infestades d’excuses per no anar a la guerra, i solament aquells que no sabien, no tenien cap tipus d’influència, o no tenien cap pretext, eren els qui hi anaven. Els pobres–pobres. Així podem comprendre les successives mobilitzacions que les autoritats van haver de fer per captar els soldats. La gent, a l’hora de participar activament en la guerra, mirava cap a un altre costat. Lògic.
Tampoc van ser tots. A Ontinyent —i cal suposar que a qualsevol altra població devia ser idèntic— van ser moltíssims els voluntaris que se’n van anar a defensar la República enrolant- se en les Milícies Populars. La Guerra Civil espanyola fou una guerra doble. D’una banda, la legalitat contra el feixisme i, d’una altra, la guerra dels ideals, dels principis democràtics amenaçats que calia defensar amb ungles i dents. Aquesta evidència va desbordar el terreny en conflicte i va adquirir dimensions mundials. Les Brigades Internacionals, voluntaris d’altres països que venien a lluitar contra el feixisme, va agrupar 60.000 homes de més de mig centenar d’estats.
Però tampoc tots els voluntaris ho van ser per decisió pròpia. Cal tindre en compte que era una guerra civil amb la convivència diària entre dos bàndols enfrontats a mort i que en els primers mesos van resultar assassinats gent qualificada de dretes pel poble. Es vulga o no, la por i l’instint de supervivència de molts homes que combregaven amb les idees dretanes els va fer enrolar-se com a voluntaris amb l’esperança que al front les possibilitats d’acabar eixint-ne amb vida foren majors que si es quedaven al poble. Molts d’ells, en el front, van intentar passar-se’n de bàndol, i qui no ho va aconseguir fou afusellat per desertor.
Fins i tot, a la relació de morts i desapareguts hi podem trobar qui va caure després d’haver-se’n passat a les forces ‘nacionals’. És un trist destí. El bàndol que et va reclutar al remat és qui acaba amb la teua vida.
Veure la procedència dels llocs on vivien els caiguts ens deixa ben clar el que ja sabíem. En aquell temps, l’Ontinyent més ric habitava el carrer Major (Tundidors, Maians i Gomis), Arquebisbe Segrià, Tomàs Valls i Sant Domingo. A penes hi ha morts d’eixos carrers.
Enllaços
Array
