‘Els llibres donen diners, però no tants per a viure com s’ha viscut fins ara’

La novel·la ‘Jo confesso’ de Jaume Cabré s’ha fet un lloc en l’atapeïda oferta literària internacional europea. Fins ara ha estat traduït amb èxit a disset països (vegeu quadre). Més enllà de les xifres, hem volgut entendre el fenomen ‘Jo confesso’ i l’efecte col·lateral en la literatura catalana, parlant-ne amb l’agent literària de Cabré, Cristina Mora (Barcelona, 1966). És l’encarregada de gestionar els drets d’autor de Jaume Cabré tant a Catalunya com a l’estranger, d’ençà del 2010, quan va crear una agència literària pròpia, i abans, des del 2007, des del departament de drets d’autor a l’estranger del grup Planeta.

Aquest mes de novembre, la novel·la de Jaume Cabré ‘Jo confesso’ ha estat finalista de dos premis literaris prestigiosos que s’atorguen a França a obra publicada, en la categoria de llengua no francesa: el premi Fémina, que ha acabat guanyant el nord-americà Richard Ford, i el premi Médicis, que s’ha fet públic aquesta setmana mateix. Ser finalista d’aquests premis ja indica l’impuls internacional que ha pres la novel·la.

Cristina Mora fa divuit anys que va entrar en el món editorial. Els primers set se’ls va passar a l’editorial de Jorge Herralde, Anagrama, i després, a partir del 2002, va obrir el departament de drets d’autor a l’estranger del grup Planeta. El 2006, quan es va formalitzar la compra d’un 34% de les accions del Grup 62 per part de Planeta, Mora es va encarregar també dels autors de literatura catalana que provenien del Grup 62. 

Va viure a primera línia la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. Va ser l’any de la cultura catalana convidada d’honor de la fira, va ser l’any de la decisió de l’Institut Ramon Llull per portar-hi només autors en llengua catalana i va ser la primera gran eclosió de Jaume Cabré en el món de l’edició alemanya, amb ‘Les veus del Pamano’. L’editorial Suhrkamp va fer una feina de primera i avui ja s’han venut més de 500.000 exemplars d’aquesta novel·la en alemany, en edició rústica i en edició de butxaca,. 

Ni de bon tros no ha arribat fins a aquestes xifres la traducció a l’alemany de ‘Jo confesso’, una novel·la que interpel·la més directament els alemanys sobre l’Holocaust, potser una de les raons que expliquen que la xifra de vendes sigui menor. Avui, gairebé dos anys després d’haver-se publicat a Alemanya, i havent-ne sortit també l’edició de butxaca (que va ser la que va disparar les vendes de ‘Les veus del Pamano’ a Alemanya), s’han venut uns seixanta mil exemplars de ‘Jo confesso’ en alemany.

A part el temps de distància entre l’un llibre i l’altre, una altra raó que dóna Cristina Mora per entendre la diferència de vendes entre tots dos títols és la situació de l’editorial Suhrkamp, que es troba en un litigi, enmig d’un concurs de creditors, fet que ha dificultat, també, una gestió més acurada del seu catàleg.

Segons Cristina Mora, aquesta idea del mal i de la culpa que condensa ‘Jo confesso’, i que potser ha incomodat més d’un lector alemany, ha estat, en canvi, l’element d’atracció i d’èxit de l’edició polonesa, que ja ha venut cinquanta mil llibres des del febrer.

En el cas de l’edició francesa, la forta repercussió que ha tingut ‘Jo confesso’ a França durant les primeres setmanes té a veure també amb el canvi d’editorial. Fins ara, Jaume Cabré tenia per editorial Christian Bourgois i ara ha passat a publicar amb Acte Sud. És una editorial amb molta empenta que ha acompanyat el llibre i l’autor, i l’ha fet conèixer a llibreters, crítics literaris, etc., abans de publicar-se. Les crítiques han estat excel·lents i en tres setmanes se n’han venut vint mil exemplars.

Explica Cristina Mora:

—A França, competint amb set-centes novetats, o fas una bona promoció o el llibre passa desapercebut, encara que sigui un bon llibre. Acte Sud va organitzar un aplec de llibreters amb l’autor al teatre de l’Odéon de París. I després en van sortir unes crítiques boníssimes en tots els diaris importants de França: Le Monde, Le Figaro, Libération, i en revistes com Lire… I en totes parlaven de Jaume Cabré com d’un autor català. Això fa pocs anys era impensable. Recordo que a les fires hi anava amb el catàleg d’autors catalans i em miraven com un cosa estranya. Ara això no passa. Ara, amb l’èxit del Jaume, em trobo que tots els editors francesos volen un autor català al seu catàleg.

—Podem dir que tot això va començar l’any 2007 a Frankfurt, amb la decisió de portar-hi autors en llengua catalana només?
—Sí, però va funcionar també perquè hi ha bons autors.

—Amb el canvi d’estratègia del Departament de Cultura i de l’Institut Ramon Llull, de tornar a portar autors que escriuen tant en català com en espanyol, com ha passat a la Fira de París, creieu que es retrocedirà? 
—No. Trobo que de vegades els catalans anem massa de víctimes. I no. Ens hem de fer valdre i anar a la nostra. A París, crec que la literatura catalana no va quedar tapada. París diria que ens va deixar una bona sensació. Pensa que el Jaume em sembla que és més traduït que el Cercas, per exemple, i això s’ha de tenir en compte. Per una altra banda, que vinguessin autors en llengua castellana em penso que va ser una exigència de l’organització de la fira francesa, perquè s’hi convidava la literatura de la ciutat de Barcelona. Ara, l’any vinent, a Gotemburg, s’ha convidat la literatura catalana, i no sabem encara si s’hi portaran també els autors en llengua castellana. A veure què passa. 

—Les traduccions des del 2007 han anat creixent i consolidant-se. A què ho atribuïu? 
—És molt important que hi hagi primers lectors a les editorials d’arreu del món que llegeixin directament del català. Això cada vegada passa més, i hi fa molt, ajuda molt.

—El camí de la normalitat també es nota en el fet que bona part dels autors catalans tenen agent literari. És un fet habitual. 
—I tant! Els escriptors s’han de dedicar a escriure i no a negociar. Tradicionalment, no hi havia intermediaris entre l’escriptor i l’editor, acostumaven a ser molt amics, i en aquesta relació, econòmicament gairebé sempre hi perdia l’escriptor. Ara això ja no passa. Amb el Jaume vam negociar una renovació de la seva obra, vam redimensionar les bestretes, etc.

—Com veu, en general, la situació del món de l’edició?
—Està malament perquè s’ha tirat de veta durant molts anys: s’ha publicat massa i sense mirar prou què es publicava, s’han pagat bestretes que no es corresponien amb el valor de l’obra ni amb les vendes posteriors… Ara, amb la crisi, es publica menys i es paguen bones bestretes però sense assumir riscs. La situació imposa de reciclar-se i resituar-se i reorganitzar les estructures d’algunes editorials, aquelles que tenen la cúpula més gran. En general s’acostuma a retallar per baix: retallen els treballadors que fan la feina, i els de dalt, que cobren grans quantitats de diners, no els toquen. Caldrà modificar aquest panorama, perquè els llibres donen diners, però no tants per a viure com s’ha viscut fins ara.

—Hi havia una bombolla en el món de l’edició?
—Hi havia bombolla, però no únicament en l’edició a Catalunya i a Espanya, també a l’estranger. A Catalunya la situació s’agreuja perquè els qui llegim som els que som. La massa crítica és petita. I en alguns aspectes, com el de les traduccions, es nota que els lectors no fan l’opció del català. Cert que durant anys es publicaven traduccions que havien quedat antiquades, però ara tenim bons traductors. En canvi, la gent no és militant del català pel què fa a les traduccions literàries.

—La pirateria perjudica tant com es diu?
—Pel que fa al llibre digital, hi ha molts temes a resoldre: per què se’ls aplica un IVA del 21% mentre el llibre en paper manté el 4%? Primer cal resoldre la qüestió del preu: el llibre digital ha de ser més econòmic. Així i tot, la pirateria continuarà, perquè hi ha unes certes raons culturals que la mantenen: aquí ens agrada la cosa gratuïta. I no hi ha consciència que les coses s’han de pagar perquè hi ha uns autors al darrere. Quan llegim un llibre és perquè algú l’ha escrit. Com es pot entendre que un autor hagi d’escriure de franc? Les lleis contra la pirateria s’han d’endurir. Ara, també hi ha moltes coses que han canviat en aquest sentit: els diaris ja no es paguen, els escriptors s’han espavilat per fer més coses, com ara fer classes, i també escriuen més. 

—I com valoreu l’estancament de l’edició digital aquí?
—L’edició digital encara no avança i costarà. Es fan coses, però encara s’hi perden diners. Amb tot, s’hi ha de ser. Els primers han comès errades que s’han anat corregint. Per una altra banda, els lectors electrònics són cars i, com deia abans, els llibres també. El llibre electrònic serà una eina de les noves generacions. Per això, encara falta un temps perquè arrenqui. Així i tot, el llibre de paper no desapareixerà mai. Com quan va aparèixer el llibre de butxaca, que no va invalidar l’edició rústica.

—Tornant a Jaume Cabré, quin objectiu us proposeu, després d’aquest èxit internacional? 
—Ara, el Nobel. S’ha començat a treballar en aquesta direcció, s’ha fet una mica de ‘lobbie’ perquè se’n comenci a parlar. Però és un projecte a llarg termini. ‘Jo confesso’ es publicarà a Dinamarca entre els mesos de febrer i març de l’any que ve, i a Noruega hi arribarà al final de la primavera. L’objectiu és que es publiqui en suec. Però els suecs són molt difícils, es miren i es guien molt pel mercat anglosaxó. Haurem d’esperar a veure què passa amb l’edició anglesa del llibre, que arribarà l’octubre del 2014.