23.02.2013 - 13:35
Això va anar i era una dona que va tindre una experiència curiosa fa uns quants anys. Per circumstàncies de la vida va coincidir que en pocs mesos va haver d’hospitalitzar el seu fill dues vegades. La primera volta a través d’una mútua privada, quan tan sols tenia 15 dies de vida. La criatura s’alimentava del pit de la mare, però a l’hospital no consideraren que fora necessària l’hospitalització dels dos, per tant si la mare volia estar a prop del xiquet per donar-li de mamar cada tres hores, havia de pagar de la seua butxaca l’habitació. El xiquet passà més de 15 dies a l’hospital, i la mare hagué d’estar pels passadissos, ja que no podia pagar el que li demanaven per un llit en aquells moments… sí, sí, una d’aquestes mútues privades de les que anuncien a la televisió actualment i on ens pinten el món de color de rosa, ple d’avantatges i atencions. Van primar els beneficis per sobre de les necessitats del client, que no el pacient.
Al cap de tres mesos van haver de tornar a hospitalitzar al xiquet; aquesta vegada en un hospital públic. I vés per on, als tres mesos d’edat, i com que el xiquet encara mamava, l’hospital públic va creure que calia ingressar la mare, ja que la considerava part de la criatura, perquè ella era qui l’alimentava cada tres hores. Ací van primer els interessos del pacient. Als dos llocs li salvaren la vida, als dos llocs els ha d’agrair el treball.
Al cap d’un temps tornà anar a l’hospital, a l’hospital ‘model’, és a dir a l’hospital d’Alzira. Aquesta vegada anà a acompanyar la mare a l’oculista. La van atendre en dos minuts de rellotge, al passadís li revisaren els ulls, mentre des de dins de la consulta una veu li feia unes quantes preguntes d’un formulari. Dos minuts de rellotge. Personal sanitari cronometrat, magnífic.
Al cap d’un temps tornà a urgències, urgències de l’hospital ‘model’, és a dir Alzira. Sis hores a urgències, amb un malalt de càncer en crisi diarreica i febre… i després de totes aquestes hores, i en l’estat en què es trobava, cap a casa. Saturació de les urgències, manca de personal i manca de places per atendre tot els pacients/clients com correspondria. Per què es col·lapsen les urgències? Per manca de personal en l’atenció primària, per exemple?
La gestió privada respon a uns criteris econòmics que no poden ser mai els criteris d’uns professionals de la medicina. Us imagineu les barbaritats que han passat a la bombolla immobiliària traduïdes a la sanitat? Se’m posen els pèls de punta només de pensar-ho. Hem vist com la construcció s’ha saltat totes les normes del sentit comú per construir a tort i a dret, s’han construït edificis mal acabats, fets estalviant materials.
La gestió privada no millora l’atenció i a més a més buida les arques públiques. La gestió privada el que fa és fer la feina que els polítics haurien de fer: gestionar. Però són els polítics qui haurien d’ocupar-se’n i gestionar la sanitat pública que per a això han estat elegits. I tenen als ministeris i conselleries persones preparades que han opositat als llocs de funcionaris i per tant es suposa que tenen uns coneixements en el camp que els ocupa. I tenen els treballadors sanitaris i col·legis de metges que saben molt bé com s’han de fer les coses, perquè el personal sanitari és qui millor sap què cal fer, però no els escolten. No els escolten perquè les seues propostes no suposen guanys ni negoci per a les mútues privades.
Per molt que ens ho vulguen endolcir, mai no pot ser igual una sanitat pública dotada de recursos com cal, que una sanitat privada-negoci. I qui no ho vol vore, algun interès hi deu tindre.
