19.06.2012 - 06:00
El medi ambient s’ha instal·lat en l’agenda mediàtica i ja no se n’anirà. El camí fins aconseguir-ho ha estat minat d’entrebancs des del seu començament a finals de la passada dècada dels setanta. Perquè aquesta especialització periodística, potser, és una de les més crítiques amb les bases del sistema econòmic i el model social imperants als països desenvolupats. Els aliats de les informacions ambientals tampoc no han estat, fins fa poc, grups gegants d’influència financera ni líders polítics de prestigi. Tot i això, les evidències sobre el deteriorament de l’entorn, els successos ecològics, la destrucció d’hàbitats i paisatges, la pèrdua de biodiversitat o l’impacte de les emissions atmosfèriques –també per a la nostra salut– han fet irrebatible la importància de l’actualitat ambiental.
Aquesta victòria dels continguts ambientals en la lluita per aconseguir espai i temps ha estat un procés gradual. Moltes han estat les veus, tant d’individuals com de col·lectives, que han fet possible el protagonisme del medi ambient. «La primavera silenciosa» (1962) de Rachel Carson va ser una obra pionera en la denúncia, mentre que una de les primeres advertències sobre els impactes del model productiu industrial –el treball «Els límits del creixement» (1972), coordinat pel professor Dennis L. Meadows– va arribar una dècada després. Aquest mateix any, les Nacions Unides van aprovar el seu «Programa per al medi ambient». I tot seguit s’han succeït diagnosis, protocols, normatives europees, etc., com també, l’acció reivindicativa ecologista, la qual no sols ha millorat la consciència ambiental, sinó que ha aportat el contrapunt a les informacions i opinions més pròximes al desenvolupisme dominant. Les catàstrofes naturals –cada vegada més pròximes en el veïnatge universal arran els avenços de les noves tecnologies de transmissió d’informació– també han ajudat a elevar el periodisme ambiental a la categoria d’imprescindible.
L’alifac del sensacionalisme i el canvi climàtic com a detonant
La notícia ambiental, tanmateix, continua en terra de ningú: botant de les seccions de local, societat o cultura i flirtejant amb les pàgines d’economia. Mentrestant, els periodistes ambientals tampoc no van assolir la condició d’essencials a les redaccions. L’especialització constitueix un dels grans reptes de futur, a fi de superar el tractament superficial, anecdòtic o l’alifac sensacionalista de les notícies sobre natura i ecologia. I, entre altres, el repte diari de desxifrar, amb el màxim rigor, la complexitat i les incerteses.
La petjada de l’escalfament global ha tingut una magnitud incalculable en el periodisme ambiental, sumada a dues variables cabdals: l’impacte econòmic global i l’altaveu de la indústria cinematogràfica. La publicació del quart informe del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic de les Nacions Unides el 2007 va representar el seu llançament a la fama, amb un efecte col·lateral: va eclipsar altres matèries ambientals. Aquesta detonació no sorgia aïlladament, va estar precedida per l’Informe Stern del Govern Britànic –on s’anunciaven els perjuís del canvi climàtic per a l’economia global– i el documental «Una veritat incòmoda», del líder polític nord-americà Al Gore, sobre el qual tornarem més avant en abordar l’expressió audiovisual.
L’èxit conjuntural dels continguts amb el segell «canvi climàtic» es va desinflar amb l’arribada de la crisi financera actual. De nou comprovem que la salut del periodisme de medi ambient no és gens vigorosa perquè, amb la davallada d’anuncis publicitaris, el medi ambient revela la seua feblesa en comparació amb la política, els esports o l’economia. I no sols això, els periodistes formats i de prestigi en el sector ambiental són molt vulnerables. Un cas amb molt de ressò va ser la baixa a «The New York Times» de l’influent periodista científic de medi ambient Andrew C. Revkin a finals del 2009, com també, un any abans, la decisió de la CNN d’anul·lar la seua secció de ciència, tecnologia i medi ambient i acomiadar tot l’equip, fins i tot el responsable, Miles O’Brien. Al nostre territori, la Universitat Pompeu Fabra manté el seu prestigiós Màster de Comunicació Científica, Ambiental i Sanitària, però la Universitat de Columbia va decidir, fa un any, deixar d’impartir la llicenciatura de periodisme ambiental, que s’havia iniciat al voltant del 1995, eminentment per motius econòmics.
Maria Josep Picó és periodista especialitzada en medi ambient i Premi Nacional de Periodisme Ambiental. Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.
Nel·lo Pellisser és reporter del programa «Medi ambient» de Punt 2 (TVV) i professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València.
Llig l’article de Maria Josep Picó i Nel·lo Pellisser complet a la revista Mètode.
Enllaços
Array
