09.05.2012 - 13:35
El sis d’octubre de 1998 setze ajuntaments, quatre consells comarcals, les dues associacions municipalistes de Catalunya, tres cambres de comerç i altres entitats de diferents àmbits van formar un front comú per reduir i racionalitzar els peatges, amb l’objectiu final d’equiparar la situació de Catalunya -amb moltes vies de pagament- amb la de la resta de l’estat espanyol, on les autovies configuren gairebé la totalitat de la xarxa viària principal.
En un manifest de deu punts anomenat ‘Declaració de Gelida’, els firmants constituïen un front antipeatges i s’oposaven al darrer acord aprovat aleshores pel ministeri de Foment espanyol, la Generalitat i la concessionària ACESA, que veia allargades les concessions d’explotació fins el 2021. A canvi, la concessionària abaixava l’import dels peatges.
Els integrants de la declaració es queixaven dels elevats ingressos de les companyies concessionàries i de les compensacions que van rebre de l’administració per alliberar alguns peatges. També consideraven que el pacte no comportava mantenir l’equilibri econòmic financer de la concessió ni racionalitzar els peatges, i que per tant el conveni es podia millorar.
Una lluita agredolça
Malgrat que la comissió permanent de la Declaració havia demanat que s’atures qualsevol decisió fins que no s’escoltessin tots els agents socials, les demandes van ser ignorades per part del govern espanyol. Aleshores, els signants van decidir passar a l’acció: des d’actuacions simbòliques com ara tocar el clàxon al passar pels peatges fins a d’altres mesures de pressió directa, passant per processos de negociació amb ACESA.
El gener de 1999, els ajuntaments i entitats signants van plantejar-se de retirar els comptes que les seves administracions tenien a La Caixa, principal accionista d’ACESA, i instar els ciutadans a fer el mateix. Finalment la iniciativa no va tirar endavant.
La Declaració de Gelida va convocar noves campanyes simbòliques els anys següents, basades en fer sonar el clàxon per protestar, si bé tot plegat no va anar més lluny. L’any 2003 els signants es van reunir per valorar els cinc anys de vida de la Declaració. D’una banda, es lamentava que l’augment de l’IVA repercutís en les tarifes i que el percentatge d’autopistes de pagament a Catalunya encara fos del 65%, quan a la resta de l’estat aquest tipus de vies només representaven el 20% de la xarxa viària. Per l’altra, s’havia aconseguit descomptes puntuals, la congelació de tarifes d’alguns peatges i l’eliminació dels peatges de la B-30 i els entorns de Girona i Tarragona.
A tot això s’hi va sumar la mort, aquell desembre, de l’economista Jordi Carrillo. Regidor socialista a Gelida, Carrillo havia estat un dels pares la declaració i n’era un dels principals puntals. Sense ell, la feina de la Declaració de Gelida va quedar aturada definitivament.
Catorze anys després, els punts fixats en la declaració s’han assolit a mitges. S’han suprimit alguns peatges i la situació dels usuaris dels municipis propers a les vies de pagament ha millorat arran dels descomptes i la congelació de tarifes, per més que recentment s’han suprimit algunes bonificacions, com la d’Alella i la de les Fonts. Ara, encara queden alguns peatges en les conurbacions de les grans ciutats, les vies de pagament continuen essent més nombroses, i més cares, que no a la resta de l’estat, i les vies ràpides alternatives a les autopistes de peatge encara no són una realitat.
Document relacionat: Pagant peatges ja amortitzats
