Frans de Waal: ‘L’humà no és l’únic animal de costums’

Frans de Waal (Holanda, 1948) és un dels primatòlegs més importants de tots els temps. És una autoritat mundial en conducta ximpanzé en captivitat, i un dels qui més ha fet per donar a conèixer al gran públic el bonobo. Té una capacitat excel·lent per relacionar les dades primatològiques amb assumptes que preocupen polítics, científics socials, psicòlegs i filòsofs, i el 2007 la revista ‘Times’ el va classificar com una de les cent persones més influents del món. Els seus nombrosos llibres s’han traduït a diversos idiomes, incloent-hi el castellà. Actualment és catedràtic de Primatologia de la Universitat d’Emory a Atlanta, membre de l’Acadèmia Nacional de les Ciències i director del Centre Living Links d’Estudis de l’Evolució a Yerkes, el major centre d’investigació biomèdica en primats.

–Aquest estiu vaig entrevistar Robin Dunbar per a ‘Mètode’ i quan li vaig preguntar quina diferència veia entre els humans i els ximpanzés que no fóra només de grau, no va dubtar a assenyalar la religió.
–La religió, et va dir? Doncs jo mai no t’hauria contestat això. De fet, en etologia utilitzem molt el terme superstició. És un terme que apareix ben sovint en relació a les conductes que observem en moltes espècies i que no es poden explicar per cap funció adaptativa. A vegades veiem que certes espècies s’encaboten a anar sempre pel camí més llarg, s’espanten de coses que no representen un perill i s’entesten a balafiar energia anant a llocs on no tenen cap raó per anar-hi. L’humà no és l’únic animal de costums, ni l’únic amb tirada a imitar i a seguir els altres. I això pot fer que tot un grup repetesca un comportament inútil. Jo realment no veig cap diferència que no siga de grau, però si haguera de triar-ne una no hauria pensat en la religió, potser perquè no m’interessa, sinó que assenyalaria l’enorme nivell de sofisticació que ha assolit el llenguatge humà, encara que –hi insistesc– fins i tot ací la diferència és de grau. Sempre que analitzem els components essencials d’alguna cosa i estudiem –per exemple, en el cas del llenguatge– la seua funció simbòlica, la seua funció organitzativa, etc., veiem que aquests components també es troben en altres espècies. Durant molt de temps els lingüistes van definir el llenguatge com «comunicació simbòlica». Després es van adonar que si això era l’essencial del llenguatge, el llenguatge no convertia l’humà en especial. Llavors van començar a dir que la qüestió realment essencial era la sintaxi.

–Podria descriure algun descobriment o experiment primatològic recent especialment important que haja produït aquesta mena de canvi en la nostra concepció de les diferències?
–És clar. Per exemple, es pot fer que les mones caputxines t’arrepleguen els cudols del pati si els pagues per fer-ho amb alguna cosa com ara tallades de cogombre. Ho vam fer i tot anava bé fins que vam començar a pagar a algunes amb una moneda que consideren molt més valuosa que el cogombre: el raïm. En veure-ho, els caputxins mal pagats van protestar per aquesta des­igualtat en el tracte reballant per l’aire els cudols i les rodanxes de cogombre, i negant-se a continuar cooperant amb uns experimentadors tan arbitraris. És una aplicació del joc de l’ultimàtum: ofereixes a algú 100 euros a condició que n’oferisca una part a algú i aquest l’accepte, i si per ambició ofereixes només compartir 15 euros, la gent te’ls rebutja perquè s’estimen més perdre que no haver de claudicar davant d’un acte que jutgen abusiu.

–En contrast amb ‘Chimpanzee Politics’, en el seu darrer llibre, ‘The Age of Empathy’, no relata traïcions i venjances sinó tendències positives i en un gran nombre d’espècies…
–Sí, ‘The Age of Empathy’ és un títol amb dos significats. Per un costat es refereix a com és d’antic el sentiment d’empatia des del punt de vista evolutiu. És tan antic que hi era ja en la soca comuna que compartim amb moltes altres espècies, i per això podem observar certes conductes no sols en els ximpanzés, sinó en molts mamífers més. D’altra banda, es refereix a la nostra època, un moment en què la comunitat científica s’està abocant a l’estudi de l’empatia i també es parla d’un canvi cultural motivat per la crisi financera mundial i el començament de l’era Obama. Ja ningú no creu en les doctrines de Thatcher i Reagan sobre mercats pels quals no cal preocupar-se perquè ja s’autoregulen magníficament, i s’està reemplaçant la glorificació de la competència a mort per nocions de cooperació i responsabilitat social. Sempre s’ha apel·lat a la biologia per justificar l’egoisme i la competència. No hauríem d’oblidar que la biologia també ha produït allò que manté unides les comunitats i permet que els membres de l’espècie humana i d’altres espècies sintonitzen, coordinen els seus esforços i cuiden els qui ho necessiten.

–S’estan fent també molts estudis sobre com les nostres reaccions animals condicionen les nostres eleccions polítiques. Robin Dunbar, per exemple, diu en el seu últim llibre que Obama tenia l’elecció guanyada per ser no sols el més alt, sinó també el més simètric.
–Certament fem moltes associacions positives inconscients amb l’altura, i això afecta molt els polítics. Sarkozy, per exemple, sempre parla i posa apujat a una caixa, perquè sap que l’altura és molt important. Aquesta és una de les raons per les quals va ser primatològicament molt interessant observar el desconcert que va produir l’entrada en escena de Hilary Clinton. L’altura és important en política perquè els polítics solen ser homes. Però l’altura no és important en les dones, així doncs, era difícil comparar-la perquè els cànons que apliquem a les dones són diferents. Els seus adversaris tampoc sabien com respondre-li en els debats, perquè a la gent li agrada que un polític siga ferm amb els adversaris, però no li agrada veure un home apallissant públicament una dona, així que no sabien ben bé què fer. Va ser molt interessant per als primatòlegs observar el llenguatge corporal, encara que evidentment la política no es redueix a aquesta mena de coses.

–Una altra de les raons per les quals els que ens dediquem a l’ètica ens interessem per la primatologia és el desig de comprendre no sols la conducta moral, sinó també la conducta immoral, i en especial alguns crims com l’infanticidi, el genocidi o la violació, que es donen en unes espècies i en altres no. S’han donat explicacions molt polèmiques d’alguns crims, com la de Thornhill i Palmer en el seu llibre ‘A Natural History of Rape’…
–Sí, jo vaig fer una ressenya molt crítica d’aquest llibre en el ‘New York Times’. I encara que moltes dones em van enviar notes d’agraïment, no m’agrada fer ressenyes crítiques i he decidit no tornar a fer-ho. En aquest cas pense que el llibre té una part encertada i és que la violació no sols és un acte de dominació, sinó que hi ha clarament un component sexual. Hi ha una altra part equivocada, que és la idea que la violació és una adaptació, és a dir, un tret o conducta seleccionat per la seua utilitat perquè l’individu passe els seus gens. Hi ha homes que violen altres homes, o que violen dones que són massa menudes o massa grans per poder tenir fills. Així doncs, fan una cosa que no els ajuda a passar els seus gens i que fins i tot pot fer que els maten. Per això trobe que aquesta tendència és negativa per a tots, incloent-hi el violador. Em pense que no és adaptatiu, sinó que és només l’efecte secundari d’altres trets que poden ser adaptatius, com el desig sexual i una certa agressivitat, que en alguns mascles es dóna de manera extrema, i, en combinar-se, porta a l’agressió sexual. Tampoc no em van agradar les recomanacions que feien els autors: que els homes reflexionem sobre els orígens biològics de la nostra conducta i que les dones eviten vestir provocativament si han d’anar a llocs poc segurs. Però el més important és que demostrar que una conducta és una adaptació és ja complicat en general, i no crec que hagen aconseguit mostrar que la violació humana és una manera de passar els gens. És més aviat un derivat de la força, la violència i l’excitabilitat dels mascles, que alguns casos anormals puguen portar a aquest extrem.

Paula Casal és professora investigadora de l’Institut Català d’Investigació i Estudis Avançats, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) i Catedràtica de Filosofia Moral i Política a la Universitat de Reading (Regne Unit).

Llig l’entrevista completa a la revista Mètode.

Enllaços
Array