21.12.2011 - 06:00
‘Crim de sang’, escrita per Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), és la novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi 2011. Una obra d’enjoli, a contrallum de la guerra del 1936-39 i una matança de religiosos, i amb un doble assassinat, enigmàtic, però que s’ha d’aclarir. Ara, més sorprenent que no pas el Premi Sant Jordi (Alzamora és autor de Proa, el segell que publica el premi) són els guanyadors del Carles Riba de poesia i del Mercè Rodoreda de contes: respectivament, Marcel Riera, per ‘Llum d’Irlanda’, i Ramon Erra (bloc), autor de la Magrana, per ‘La vida per rail’.
‘Crim de sang’ és una novel·la que, en paraules de l’autor, recrea un fet històric de la guerra del 1936-39: ‘Al principi de la guerra, a Barcelona, hi hagué una matança de religiosos maristes per la FAI. És un fet històric. En aquest context, i ara en la ficció estrictament literària, hi ha un doble crim força enigmàtic d’un pare marista i d’un nen. Un comissari de policia descobreix que aquestes dues morts s’aparten del crim de guerra i es posa a investigar. Per una altra banda, tenim l’assassí, que no sabem qui és, però que ens parla en primera persona i que diu que és un vampir.’
Continua Alzamora: ‘Els maristes es van adreçar a la FAI per negociar la fugida a França en canvi de 200.000 francs. En un principi els anarquistes ho van acceptar, però després els van trair. En van matar 172.’ L’escriptor mallorquí deixa clar que la novel·la no acusa ningú ni reivindica res, ans parla del mal i de la força de la vida, que al final s’imposa i venç el mal: ‘En aquest cas, els ministres del mal són els dirigents de la FAI, però el mal pot ser obra de qualsevol i en qualsevol posició ideològica. I avui em sembla que tenim prou distància per a parlar d’aquestes coses. A més, és una ficció.’
També explica que s’ha documentat sobretot amb dos llibres: ‘El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la Guerra Civil’ de Jordi Albertí (Proa, 2007), i ‘El preu de la traïció’ de Miquel Mir (Pòrtic, 2010). És creient Alzamora o escriu la història des de l’agnosticisme? ‘Hauria de dir que no sóc creient, si bé he tingut una educació religiosa. Abans hauria dit amb tota contundència que no sóc creient. Ara no és tan clar, deu ser que em faig vell.’ I continua: ‘El comissari de policia, que és el protagonista de la novel·la, és absolutament descregut i fins a un cert punt un menjacapellans, però no combrega amb l’assassinat, i es troba en una situació que l’omple de perplexitat.’
L’hem de considerar ‘Crim de sang’ una obra d’enjoli? Alzamora se senya amb salut i respon que és una novel·la de gèneres: ‘Hi trobem intriga, elements gòtics, històrics… el relat va entrant i sortint dels gèneres. Però si l’haguéssim de definir, sí que hauríem de parlar d’intriga clàssica: és la investigació d’un crim.’
Alzamora ja havia fet de la guerra del 1936-39 el teló de fons d’un llibre anterior, ‘Sara i Jeremies’, però diu que ‘ni l’una ni l’altra no són novel·les de la guerra civil. Ara, és clar, la guerra civil és part de la nostra mitologia moderna. És normal que ens hi fixem, un moment o altre.’
Els paral·lelismes poètics i no poètics d’Irlanda
Marcel Riera (Badalona, 1955) és un autor que no ha publicat mai a Proa i solament té publicats dos poemaris: ‘Lluny’ (Viena, 2006) i ‘L’edat del coure’ (Viena, 2008). Però és un home molt vinculat al món literari a través de la direcció de la col·lecció el Cercle de Viena, juntament amb Alex Susanna, i de la traducció d’alguns volums molt escollits: ‘La marca de l’aigua’ de Joseph Brodsky (Viena) i ‘Finestrals’ de Philip Larkin de Rumer Godden (Labreu), ‘El riu’ (Viena), i ‘Un mestre modern. 10 poemes’ de James Fenton.
Explica Marcel Riera: ‘Escrivia poemes de jovenet, però ho vaig deixar per dedicar-me a la política (militant de CiU des del 1976, ha estat regidor de l’Ajuntament de Badalona i també diputat del Parlament de Catalunya). ‘Ara fa uns deu anys una pulsió física, literalment física, em va fer tornar a escriure.’
‘És difícil parlar de ‘Llum d’Irlanda’, però puc dir que són quaranta poemes llargs (un senyor llibre), que tenen una unitat indubtable. Després d’espigolar entre el material que havia escrit durant anys vaig trobar aquests poemes que tenien per excusa Irlanda: parlen de la llengua, de la dificultat de l’escriptor, del fet de ser d’una illa, de l’efecte de la climatologia, de com hi intervé la llum, hi ha molta llum en aquests poemes: dels fanals, de les bicicletes, de les fogueres, de la lluna i dels estels, de l’escriptori, dels fars… Hi intervé el menjar, la beguda, la mort, la tristesa, el desamor… I és un homenatge a la literatura i a la lírica anglosaxona del segle XX. M’agradaria que els meus poemes s’assemblessin a aquests grans poetes del segle XX: Auden (si se sent la veu d’Auden en els meus poemes ja em sento ben pagat), i també MacNeice, Yeats, Kavanagh, Heaney… I tot això també és una bona excusa per a parlar de mi, de nosaltres, que vivim dins una illa sense aigua, i parlar de la lucidesa i de la melangia… El llibre ha sortit per la força de si mateix.’
Rails i més rails
El Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions ha estat per a Ramon Erra per ‘La vida per rail’. Erra ja té dos llibres de contes anteriors, ‘La flor blanca de l’estramoni’ (la Magrana 2001, edició revisada el 2009) i ‘Pólvora del quatre de juliol (Galerada, 2007). I també té dues novel·les: ‘Desfent el nus del mocador’ (la Magrana, 2008) i ‘Escolta, Volòdia!’ (la Magrana, 2010). Tota aquesta obra ha estat elogiada per la crítica i cada vegada és més reconeguda pel públic. Amb ‘La vida per rail’ explica que ha jugat a fer uns quants contes estilísticament diferents (no em demanis quants en té el volum perquè no ho sé, potser una quinzena, n’hi ha de molt curts). Gairebé tots passen a dalt d’un tren i molts de trens de llarga distància.’
‘Jo reivindico el conte com a gènere, però el fet és que massa sovint les editorials et posen moltes traves per a publicar contes. Per tant, em vaig presentar directament al premi, sense dir-ho a ningú, i amb el meu nom.’ Però aquest premi pot ser un canvi més important, encara, perquè vol dir publicar en una altra editorial: ‘El fet és que, a la Magrana, hi tenia d’editora la Isabel Obiols, amb qui m’entenia molt bé i que em feia molt de costat. Quan ella se’n va anar, em vaig sentir lliure per a obrir-me a unes altres possibilitats. Ara, haver guanyat el premi canvia les coses. On aniré? No ho sé.’
