15.09.2011 - 06:00
Quan la bombolla esclata, l’aire fuig i el tel es mostra com és: empetitit, desvalorat, brut. Cal fer net. Cal ajustar-se a la nova realitat.
Quan la bombolla econòmica esclata apareix una nova realitat: s’esvaeix la il·lusió de riquesa general i de capacitat sense límit. Tots els actius han perdut valor. Encara que el preu d’alguns productes continuï essent el mateix, tot val menys: els immobles, les accions de la borsa o la nostra feina (sovint el nostre únic actiu). Cal ajustar-se a la nova realitat.
En un sistema econòmic, el del país per exemple, ajustar-se a la nova realitat vol dir situar-se de tal manera que es puga recuperar el nivell de competitivitat anterior i, si es possible, aprofitar l’avinentesa per pujar algun esglaó. I això s’aconsegueix únicament en la mesura que s’accepte que tots els factors de producció han perdut valor i s’hi actua coherentment; per tant, cal rebaixar-ne la retribució o, sense més canvis de cap altra mena, augmentar la productivitat en la mateixa proporció.
L’esclat de la bombolla immobiliària ha imposat un primer ajustament del sector: l’ha empetitit, l’ha reduït a dimensions ajustades a la nova realitat. Milers d’empreses han desaparegut per l’aturada del mercat, la desvaloració dels productes i un gran endeutament sense capacitat de retorn. S’ha fet l’ajustament? En part sí i en part no. L’escassa producció actual es basa en una estructura de costos totalment diferent, ajustada. Possiblement s’ha guanyat competitivitat, però encara s’ha de veure, perquè el mal ací no és la nova producció, que no n’hi ha, sinó l’estoc anterior no venut: els milers i milers de pisos i d’apartaments turístics sense demanda.
Talment com la bombolla immobiliària va arrossegar la financera, l’esclat de la primera ha repercutit en el sistema financer. Allò que inicialment (2007) semblava a alguns un contagi d’actius financers tòxics del mercat global es converteix, com ja es preveia malgrat les declaracions oficials, en un triple problema en l’actiu del balanç de bancs i caixes. Primer, aquests actius globals contaminats, encara ara difícils de situar i de controlar; segon, el deteriorament accelerat i continuat de la cartera de crèdit, amb un gran augment de la morositat; tercer, l’assumpció d’un parc immobiliari valorat, sobre els llibres, en desenes de milers de milions d’euros però que, en realitat, val la meitat o menys, no se sap.
No s’acaben ací els mals de la banca. En el nostre cas, a manca d’estalvi interior, la bombolla es va inflar amb un gran endeutament exterior. I ara la capacitat de retorn ha disminuït pel deteriorament general d’actius i per la molt menor capacitat de produir beneficis, fet que deriva en un problema de solvència.
Si en l’àmbit immobiliari es pot dir que l’ajustament s’ha fet en part, ni que siga espontàniament, en el sistema financer es fa tard, molt lentament i malament. Tard perquè la doctrina oficial, àmpliament compartida pertot, era fins fa quatre dies que el nostre sistema financer era el més sòlid del món (paraules de Zapatero). Han trigat tres anys les autoritats competents i les entitats financeres a començar a prendre mesures. I encara malament perquè, en el fons, no s’accepta la realitat, si més no públicament. Mentrestant, és clar, la borsa, els mercats, fan el seu camí: allò que cotitzava a 10 ara cotitza a 5 en els millors casos, mentre, sobre els llibres, l’entitat continua dient 10 o, a tot estirar, 9,5.
Per fer net el sistema financer, en particular bancs i caixes, ha d’acceptar la nova realitat i ajustar-s’hi. Tothom, amb fusió o sense, ha reduït oficines i plantilles, però aquesta no és la qüestió important; també s’han d’ajustar les estructures de costos; per això és difícilment assumible que hom continuï retribuint l’accionista en detriment de la solvència o que es mantingui una retribució tal d’alguns empleats que fa caure la cara de vergonya.
Però el mal principal de la banca, com es comprova cada dia a la borsa, és de solvència i de liquiditat. I per superar-lo cal actuar en tres direccions: aïllar els actius tòxics, ajustant també el deute de l’administració; acceptar la desvaloració dels actius immobiliaris i posar-los al mercat, de manera que hi hagi demanda i el mercat es torni a obrir; i recapitalitzar, augmentar els recursos propis, no solament per exigències externes, sinó com a via imprescindible per a recuperar la solvència perduda i obrir l’aixeta del crèdit a les empreses.
L’administració és, en el nostre sistema econòmic, el tercer focus de la crisi. També cal que s’ajusti a la nova realitat. Alguns ja han començat a fer-ho, amb polítiques d’austeritat, però la societat ha de tenir molt clar que la festa anterior, tot i les rebaixes, s’ha de pagar i que, en un futur immediat, els polítics i l’administració no facilitaran la felicitat a tothom i per sempre. Cal, a més, recuperar la solvència i el prestigi perduts.
Per tant, tot i el context, no hi ha cap més fórmula: cal augmentar els ingressos i disminuir les despeses. Per a augmentar els ingressos sols hi ha un camí: la via tributària, la realització de patrimoni minimitzant pèrdues i el pagament total o parcial dels serveis públics per l’usuari directe. No hi valen tabús, mites ni operacions d’enginyeria financera i comptable que poden acabar essent més cares que no el cost anterior. Per rebaixar la despesa s’haurà d’aprofundir, i molt –i no sols ací sinó a llocs com Madrid i Brussel·les–, en la reducció d’estructures i en l’augment de l’eficàcia i l’eficiència en tots els àmbits del sector públic. Com més tarden a fer-ho, per raons electorals per exemple, més feixuc i més costós serà el procés.
Conèixer i assumir el present, la realitat en tota la cruesa, és condició necessària, però no suficient, per a construir un futur millor.
