01.09.2011 - 06:00
Aquests darrers dies hi ha hagut grans contradiccions, més que mai, que fan pensar en mals presagis. Fa pocs dies Merkel i Sarkozy van exigir, gairebé, que els estats amb dificultats per a fixar els límits del dèficit reformessin la constitució; Van Rompuy, màxim representant de la teòrica governació europea, diu ara que aquestes reformes no són imprescindibles; i el parlament europeu i el Banc Central Europeu, amb Ramon Tremosa de ponent, han vingut a dir, en l’informe anual, que tot plegat són pedaços i que calen nous organismes europeus, amb nous poders, per a poder plantar cara a la crisi.
No deixen de ser senyals de manca de coordinació de les institucions i de la desorientació que vivim de cara a la tardor, que es preveu molt complicada. Sense anar més lluny, la rapidesa amb què s’han posat d’acord el PP i el PSOE per reformar la constitució, fent gala d’un esperit de consens que no vèiem de fa mesos, és molt sorprenent i fa pensar que, efectivament, hi havia el temor real d’un possible rescat no gaire llunyà. O hi ha hagut alguna amenaça explícita d’algú, o és molt estranya aquesta velocitat. Tot plegat fa pensar encara més que les coses no pintaran bé aquestes setmanes vinents en una Europa que no acaba de trobar el camí i que, d’una altra banda, té l’obligació de trobar-lo amb urgència.
Però en tota crisi hi ha una oportunitat. I, en la línia d’allò que proposa el parlament europeu de la mà de Tremosa, l’oportunitat és ara d’avançar en la governabilitat europea. Aquesta és l’única via per a superar la primera estació, que és que la setmana que ve o l’altra tots els estats aprovin els acords del 21 de juliol sobre el rescat de Grècia, perquè poguem agafar una mica d’oxigen. I aquesta és la via, també, perquè, en les estacions futures, tràmits com aquest siguin més àgils o, senzillament, no hi hàgim d’arribar.
Si tenim una moneda comuna, cal una política econòmica comuna. No ens podem permetre contradiccions i actuacions erràtiques com les d’aquests dies. Els eurobons? Si els haguéssim tinguts fa dos anys, ara estaríem molt millor. Però solament són una estació més. No són imprescindibles i és molt difícil que en puguem tenir a curt terme, perquè és evident que hi ha països importants, començant per Alemanya, que no en volen perquè no els convenen. És un camí llarg i cal paciència. I per molt que apareguin veus dient que alguns països forts voldrien sortir de l’euro, cal tenir present que, arribats en aquest punt, els costos serien massa grans. Per a Alemanya i per a tothom.
Raül Ramos, economista i professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)
