11.08.2011 - 06:00
El mal és bàsicament polític. Si hi ha una moneda única i una institució com el banc central, la cosa més normal és que treballi per assegurar l’estabilitat financera de la Unió Europea. Però hi ha països del conjunt que no ho veuen clar políticament. Hi ha molt poca unitat: n’hi ha que entenen que cal avançar més cap a una política fiscal i n’hi ha que no.
Quan el Banc Central Europeu va anunciar que compraria bons, els mercats es van calmar, però va haver-hi sectors, a l’interior d’Alemanya, que van discrepar de la decisió. El fet de posar en relleu que no hi ha unitat política és vist pels mercats com un signe de feblesa.
En el fons, els mercats treballen d’una manera molt reactiva, sobre la lògica de la confiança i la desconfiança. Si una decisió és internament criticada, la consideren poc sòlida i tornen a collar.
Les institucions públiques podrien posar-hi remei, si volguessin. La Unió Europea té capacitat de reforçar la seva política econòmica. Per exemple, si anunciés d’una manera més ferma i decidida la compra de bons. Si obrís una lògica més intervencionista i de no tanta ortodòxia econòmica.
Ara hi ha en joc un debat de política econòmica. Les decisions que ha anat prenent la Unió Europea sobre el mercat, aquest no les veu prou sòlides, no se les creu i les posa a prova.
El pensament econòmic hegemònic és de no-intervenció, d’un deute públic que espera que els mercats recuperin la confiança i que això porti a la recuperació econòmica i a la creació de llocs de feina. Tot això, com bé diuen Joseph Stiglitz i Paul Krugman, solament fa grinyolar la societat; en canvi, caldria que els estats emprenguessin polítiques de caire keynesià. L’estat ha d’intervenir i ha de fer un pla de despesa per recuperar l’ocupació i la confiança de la societat.
Però hi ha asimetria entre, d’una banda, la capacitat del mercat de moure’s vint-i-quatre hores al dia a Tòquio, Londres i Nova York, i de poder especular; i, d’una altra, una reacció política dividida i sense capacitat d’intervenció més enllà del territori propi.
La solució estaria a recuperar la iniciativa política: que els caps d’estat de la Unió Europea fessin una cimera i prenguessin veritablement decisions conjuntes. Per exemple, que decidissin invertir diners per a crear llocs de feina, per comptes de salvar bancs. Com que això és molt difícil que passi, continuarem en aquesta mena de ‘dragon khan’.
Malauradament, tots els estats tenen agendes polítiques internes pròpies. Tenim una economia interdependent però la política continua essent d’estat-nació. Mentre hi hagi aquesta dicotomia, no anirem enlloc.
Joan Subirats, doctor en economia i especialista en política pública
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)
