13.01.2011 - 13:00
És improbable que VilaWeb faci un dia el seu tema de portada amb l’eclosió de la primera rosella de l’any. I, si VilaWeb no ho fa, menys ho faran la gran majoria de mitjans de comunicació de gran consum. A mi, amb tot, un camp de roselles sota el cel de maig m’interessa, m’atreu i em commou bastant més que no moltes de les notícies, bones o dolentes, abocades segon rere segon per la incessant i tonitruant rierada informativa mundial.
Podria ser que la informació pogués matar la informació? Els avenços tecnològics condicionen la consciència dels ciutadans, perquè indueixen una mena de deure moral de seguir el seu ritme i, per tant, d’estar al cas del que passa a mesura que passa. Aquest condicionament ens obliga a creure que la rapidesa és un element consubstancial de l’ésser ciutadà del segle XXI. Marc Aureli deia que qui no sap callar no sap parlar; de la mateixa manera, potser, qui no sap escoltar el silenci no sap escoltar.
Fa un parell d’anys que he iniciat la meva revolta personal, modesta i discreta contra la dictadura de la rapidesa. En el marc de la informació, aquesta revolta m’ha dut a allunyar-me de la televisió, a apagar la ràdio, a fullejar diaris només quan trobo a faltar el tacte del paper, a tractar internet com un amic llunyà… I a confiar en els humans per tornar al primer mitjà de comunicació de la història: el boca a orella. No passa res d’important que no acabi sabent i la resta, el que no sé, ho regalo a qui vulgui a canvi del gran regal de la lentitud i del silenci.
