Notícies

Dijous  10.06.2010  06:00

Autor/s: M. S.

Les 'Quartetes' d'Omar Khayyam, un tresor de la poesia persa

L'editorial Adesiara en publica una edició bilingüe, text original i traducció directa d'Àlex Queraltó · Llegiu-ne un tast

Men?ame
 

Aquesta setmana arriben a les llibreries les 'Quartetes' d'Omar Khayyam (ca. 1040-1132), el poeta persa més conegut i celebrat a Occident. Filòsof, matemàtic i astrònom insigne, ha perdurat sobretot com a poeta, per la bellesa formal i per la riquesa filosòfica dels seus versos, que són una invitació al 'carpe diem', a gaudir dels plaers de la vida. Podeu llegir (pdf) les primeres onze quartetes. Aquesta edició d'Adesiara n'inclou 157, totes traduïdes directament del persa per Àlex Queraltó.

Àlex Queraltó reprodueix la quarteta 134 a la part final de la introducció:

No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,
un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.
I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra…
Serà molt millor això que l'imperi d'un soldà.

I comenta:

'Vet aquí la complexa i genial personalitat del savi de Nishapur; vet aquí el meravellós secret d'uns poemes sobre la vida dels homes que, escrits fa més de vuit-cents anys, no han perdut ni un bri de la seva força. Segurament és per això que Omar Khayyam és tan modern i tan pròxim.'

El traductor explica que Khayyam va néixer a Nishapur (Iran). En el seu temps fou un reputat pensador per la seva vasta saviesa i pels seus profunds coneixements en exegesi alcorànica, medicina, astronomia i matemàtiques. En vida, la seva faceta poètica no era coneguda del gran públic. 'Els poemes de Khayyam, explica Queraltó, circulaven entre un cercle reduït d'amics, atès el to força contrari a la religió d'alguns, que hauria provocat segurament la ira o, si més no, la incomprensió dels seus compatriotes.'

Àlex Queraltó ha ordenat les 157 quartetes temàticament: les primeres sobre la incertesa davant el futur; després sobre el misteri de la vida; seguidament les que tracten de la predestinació; finalment les del 'carpe diem', una actitud omnipresent en tots els versos, sobre un rerefons de sofriment per la mort dels amics i de turment pel pas inexorable del temps.