14.05.2010 - 06:00
‘La voluntat de lluita als setanta anys de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC)‘. Aquest és el títol de l’acte-homenatge que es va fer ahir al vespre a l’Ateneu Barcelonès, en presència dels ex-militants del FNC Agustí Barrera i Carles Sastre, de l’historiador Bernat Castany i de l’ex-president del parlament, Heribert Barrera. Han passat set dècades del naixement, a l’exili parisenc, d’una de les organitzacions més veteranes de l’independentisme català, definida al començament com un moviment de resistència que no acceptava la derrota ni l’ocupació dels Països Catalans per les forces feixistes que van guanyar la guerra de 1936-1939. Com explica Agustí Barrera mateix en aquest article, en aquest front unitari d’acció armada i d’agitació, s’hi van aplegar militants d’Estat Català, Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista Català i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.
Dos eren els objectius: organitzar la resistència per la llibertat de Catalunya des de l’interior, i col·laborar a l’exterior amb els aliats en plena Segona Guerra Mundial. Aquesta col·laboració es va plasmar en la tasca d’espionatge del FNC per als serveis secrets polonesos, britànics i francesos, i en la participació en les xarxes d’evasió de la resistència francesa, amb el propòsit final d’aconseguir el suport polític dels aliats a la lluita catalana, per a enderrocar la dictadura franquista.
Però acabat el conflicte bèl·lic internacional i oberta la guerra freda, els governs occidentals van optar per no fer res la península. L’organització va restar tocada, sobretot després de la detenció de molts militants del FNC a l’interior del país, entre el 1943 i el 1946, com ara tots els membres de la secció militar. Va ser llavors que el Front va fer un pas que s’havia evitat en la fundació: passar d’organització resistent a partit polític. Com explica Daniel Díaz a L’independentisme català durant l’autarquia franquista, el 18 d’abril de 1946 el FNC va fer a Dosrius (Maresme) la seva primera conferència, en què va declarar la voluntat d’esdevenir l’instrument agregador de la democràcia catalana per a superar les velles formacions polítiques, i en què ja va defensar l’estructuració confederal dels Països Catalans.
Amb la publicació des de París del butlletí ‘Per Catalunya’, la dècada del 1950 el FNC va ser capaç de captar una segona generació de militants, la majoria de medis universitaris i obrers. En paraules de Barrera, el relleu de les noves fornades es va notar el 1960, quan en un consell extraordinari el FNC es va definir socialista, va preconitzar el concepte polític dels Països Catalans i la independència política. La ideologització creixent també va portar, el 1968, a una escissió cap a l’esquerra, amb la sortida de molts militants i la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Un cop massa dur per al Front, del qual ja no es va refer. De les seves files, també en van sorgir militants d’organitzacions armades actives els anys 1970, com l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i el Front d’Alliberament Català.
Sobre la història del FNC hi ha els llibres ‘El Front Nacional de Catalunya (1939-1947)’ de Daniel Díaz (la Magrana, 1983); ‘Memòries del Front Nacional de Catalunya. Cavalcant damunt l’estel’ de Robert Surroca (Arrels, 2006); ‘Una història del Front Nacional de Catalunya (1940-1990)’ de Daniel Díaz i Fermí Rubiralta (Pagès Editors, 2006); i ‘De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya als anys cinquanta‘ de Roger Prims, (Serra d’Or, 2008).
