CONTINGUT PATROCINAT

‘Amb BCN Rutes! traiem els elements significatius de l’espai públic de la zona fosca perquè la gent se’ls miri i els valori d’una altra manera’

Entrevista al cap de programació del Museu Etnològic i de Cultures del Món

Qui s’engresqui a fer alguna de les rutes per Barcelona que ha dissenyat el Museu Etnològic i de Cultures del Món ha de saber que el que trobarà no és, en cap cas, un circuit turístic convencional. La intenció és, precisament, defugir dels llocs catalogats i descobrir elements poc coneguts o poc valorats, carregats de significat i vinculats amb un relat, que s’integren en l’espai públic i que simbolitzen les relacions entre les persones i de cadascuna d’elles amb la memòria col·lectiva.

Aquests llocs passen inadvertits per a la majoria de ciutadans i visitants. Transitem per la Plaça d’Antoni Maura sense ser conscients que a la façana de l’edifici del número 6 s’hi troba, des de la dècada dels anys trenta, un relleu republicà que ha passat desapercebut per a tots els governs del règim franquista des del final de la Guerra Civil. Caminem pel carrer Ferran ignorant que el propietari de la confiteria Massana, un popular establiment que s’anunciava en un cartell de negre i or, encara visible, situat al primer pis del número 14, va revolucionar els costums populars en substituir els ous durs de la mona de Pasqua per ous de xocolata. I passem per la confluència de la rambla del Raval (antic carrer de la Cadena) i de Sant Pau sense saber que durant la Setmana Tràgica del 1909 allà s’hi va aixecar una barricada coneguda amb el sobrenom de ‘la bombilla’, perquè just davant hi havia una escala de veïns que tenia un llum de querosè.

Aquestes rutes antropològiques innovadores, adreçades a persones curioses i predisposades a conèixer la ciutat a través d’una mirada diferent, esdevenen una proposta al voltant de l’exposició ‘Les cares de Barcelona’, que es pot visitar a la seu Parc Montjuïc del Museu Etnològic i de Cultures del Món. La mostra, que convida a repensar la ciutat a partir d’alguns elements com ara la gent, els missatges, les festes, els carrers o les cultures, compta amb un format experimental: igual que la capital catalana, és viva, en el sentit que es troba en un procés de transformació constant.

El responsable de BCN Rutes! és Oriol Pascual, cap de programació del Museu Etnològic i de Cultures del Món. Dificil no deixar-se arrossegar per l’entusiasme i la força que transmet el seu discurs. Si les seves paraules només són un aperitiu, el valor i la singularitat de les rutes ha de ser incalculable.

– BCN Rutes! no és un circuit turístic convencional, va molt més enllà. Què hi trobarà el passejant?
– Totes les rutes sempre es fonamenten en el mateix. Primer reunim la gent en un punt determinat, els fem una breu introducció sobre què entenem per espai públic i a continuació els expliquem quin és el tema que tractarem, ja que cada itinerari té la seva peculiaritat. Amb aquesta explicació preparem la gent per fer la visita, perquè miri l’espai amb uns altres ulls i, per tant, estigui sensible a allò que li volem explicar. Després passem per una sèrie de punts que són significatius pel que és el fil argumental que nosaltres hem muntat.

– Com pot l’antropologia canviar la percepció que és té de la ciutat?
– No, no és que l’antropologia pugui canviar la percepció que es té de la ciutat. Hi ha un concepte en antropologia, del qual Pierre Bordieu ja n’havia parlat, que són els habitus. Els habitus són totes aquelles coses que passen desapercebudes perquè ja formen part de la nostra vida quotidiana, de tal manera que estan incrustades en el que seria la nostra experiència vital, del dia a dia. L’únic que fem nosaltres és posar-hi el focus, treure els elements significatius de l’espai públic de la zona fosca en què es troben perquè la gent se’ls miri, i partir d’aquí, evidentment, els valori d’una altra manera. No estem inventant res.

– Quin paper hi juguen els mitjans de comunicació en la construcció simbòlica del llocs?
– D’entrada, tots els llocs són significatius, en diferents graus. Això vol dir que hi ha una part de la història, de la memòria col·lectiva, que és la que s’ha acumulat al llarg del temps, però també hi són les nostres experiències personals, que dialoguen amb l’experiència col·lectiva. Perquè tot això pugui funcionar necessites un relat. I al relat, que és una ficció, és on entren els mitjans de comunicació. Per mitjans de comunicació entenc de tot, eh? Són totes aquestes formes d’expressió, de caràcter públic: un article del diari, una fotografia, una pel·lícula, un llibre… Darrerament al Museu hem realitzat un cicle molt interessant sobre Barcelona com a escenari de pel·lícules i sorprèn que a moltes d’elles Barcelona hi surt, però de manera impostada, és a dir, representa moltes ciutats on han passat coses que mai no han succeït a Barcelona. El que vull dir-te és que l’experiència personal i la memòria històrica s’articulen a través del relat fictici dels mitjans. Clar, a partir d’aquí pots veure de tot.

– A la segona ruta, la que se centra en el Raval, partim de la idea que del barri se’n va crear una imatge distorsionada, però d’altra banda, els punts que l’integren (farmàcies que venien cocaïna, prostíbuls, carrers on s’hi van fer barricades) són d’alguna manera testimonis que aquesta imatge tenia un origen real… Això no és, en certa manera, un contrasentit?
– Sí, té una base, perquè el Raval existeix a totes les ciutats. Estic parlant ara de societats industrialitzades modernes, eh? Per exemple, el tens a París, a Londres… D’alguna manera és el lloc on s’esbraven determinades energies que s’han acumulat. El Raval ja va néixer històricament com un espai connotat, fora muralles. La segona muralla, la que va construir Jaume I i després el seu fill, Pere el Gran, seguia la Rambla, la banda dreta, per això hi ha Portaferrissa, etc. Tot això eren les diferents portes d’entrada a la ciutat ordenada, la ciutat benestant, la ciutat que podem dir que funciona. Tot l’allau migratori, tota la part marginada, tots els qui no tenien, per tant, ni ofici ni benefici, eren expulsats fora muralla. Després va haver el tercer cinturó de muralles que va integrar el barri dins la ciutat, però durant molt de temps el Raval va continuar concentrant aquelles coses que eren marginals, que estaven fora de l’ordre, i que també eren tolerades per l’administració. La policia sabia des del principi on eren els antros, on hi havia les màfies, on es movia la droga…, però només hi intervenia quan la cosa es desmadrava molt, per intentar retornar el barri al seu equilibri original. I aquests espais no només existeixen perquè hi ha això, sinó perquè les persones de famílies benestants se’n van allà a fer les coses que estan prohibides. El Raval neix així i en dos sentits. Neix com un espai de marginalitat, on hi ha tota una sèries d’activitats prohibides, i també com un espai de bohemis, on evidentment quallen tot el que són idees antisistema, idees revolucionàries.

– La tercera ruta vol reflexionar sobre la relació entre el record i l’oblit. Què fa que com a societat oblidem algunes coses i altres no?
– És el que et deia. Hi ha tots aquests relats fantasiosos que són els que permeten que la cosa funcioni. Per exemple, un dels punts d’aquesta ruta són tots els relleus iconogràfics que van quedar de la Segona República. Es van destruir banderes, cartells, les seus dels sindicats, etc., i ningú va caure que hi havia emblemes de la República penjats en determinats edificis. Això no vol dir que s’hagin oblidat, sinó que, a diferència, per exemple, d’altres elements que funcionen com a senyals, com les banderes, que s’agiten, es presenten en determinades cerimònies, se saluden, els relleus ni s’agiten, ni se saluden… Hi passes per davant i ni te n’adones. Però no s’han oblidat, simplement estan inactius. I quan, en un moment donat, algú hi posa el focus, pom!, tot allò surt.

– Les rutes estan farcides de dades curioses i sorprenents per a la majoria dels ciutadans. Diríeu que la seva riquesa rau en aquests detalls?
Sí, clar. A l’espai públic hi ha tota un sèrie d’elements significatius. Això vol dir que tenen una càrrega de significat, des del punt de vista de la semàntica. Són detalls molt insignificants si es tracten per separat, però si els combines i els relaciones, tens el relat. Per exemple, una cosa que a mi em té molt emprenyat és que es parli de les tapes de Barcelona. No hem estat mai una ciutat de tapes. Som de vermut. I el vermut és un aperitiu abans d’anar a dinar. Punt. La tapa és una cosa més del nord d’Espanya, del sud, però bàsicament del nord, que és on són les grans tapes. I això venia a ser fins i tot un substitutiu del dinar. Una altra història són els esmorzars de forquilla, els potents, que no tenen res a veure amb l’aperitiu, que és el vermut.

– Si haguéssiu de triar tres llocs d’entre tots els que configuren les rutes, quins escolliríeu i per què?
– Una cosa que em va sorprendre molt van ser les botigues de llegums cuits. És un tema impressionant, perquè veritablement aquí sí que tenim un element singular de Barcelona, que no existeix a cap altre lloc. És el primer take away de la història. De fet, m’estranya que una cosa com aquesta no hagi derivat, per exemple, en bars que facin tapes de llegums. No hem explotat això. Una altra cosa que també m’agrada molt són els espais impostats. Per exemple, el Palau Castell de Ponts, a la plaça de la Cucurulla, que avui dia acull una botiga de roba. És molt interessant perquè de cop i volta la gent entra dins d’un palau i no és conscient que allò fa quatre dies era un espai privat. Pots adonar-te de la seva sumptuositat simplement aixecant la mirada i observant les pintures del sostre. I un altre punt que també destacaria és la Plaça de Gustau Muñoz. Aquest per a mi té una força… Gustau Muñoz era un militant de les joventuts del Partit Comunista d’Espanya, que va ser abatut pels trets de la policia durant la Diada Nacional de Catalunya de 1978. A la façana de l’edifici davant d’on es va produir el crim s’hi va penjar una placa de marbre, que a dia d’avui ningú no ha retirat. I no ha hagut cap acte oficial ni s’hi ha muntat cap monument commemoratiu. La gent d’esquerra radical encara hi va a homenatjar-lo cada 11 de setembre, però curiosament també hi ha molta gent anònima que li deixa flors. Si t’hi acostes, les pots veure.

Més informació
Museu Etnològic i de Cultures del Món
T. 932 562 300
barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/
twitter.com/MUEC_BCN
facebook.com/muecbcn
Seu Parc de Monjuïc
Passeig de Santa Madrona, 16
Seu Montcada
Montcada, 12