Ens agafem, com ferro roent, al caos de Rodalia. Creiem que pot ser, amb sort i ben jugat, un desencadenant d’una nova onada independentista. Comparem, esperançats, la manifestació del matí i la de la tarda. Estelades al matí. I estelades a la tarda. Revisem, enyorats, la manifestació del 2007, “Som una Nació i nosaltres decidim”, perquè aquella manifestació, va ser convocada per a queixar-nos del caos de Rodalia, i va acabar desencadenant un suport creixent a l’independentisme. Ho tornarem a fer gràcies als trens, ens diem. I sembla que vulguem repetir justament la part que ja sabem fer. Alguns països no en sabem, però nosaltres, sí. Felicitem-nos de la part que no necessita millora: mobilitzar-nos des de baix. Fer pinya. Trobar escalfor.

Tròbut, i m’incloc, que som uns ganduls descomunals. I que no volem encarar la part que no vam saber fer el mai prou valorat 2017. No volem encarar el tros en què vam fallar. No ens atrevim, encara (tot arribarà), a encarar amb ganes allà on se’ns va esfondrar l’invent: el pom de dalt, la cúpula dirigent, el control de direcció. El 2017 vam tenir una direcció dividida, barallada, els uns anant a l’exili, els altres lliurant-se a l’enemic. El 2017 vam tenir una direcció poc madura per a encarar el conflicte. Una cúpula que, en el millor dels casos, va tenir por dels morts. Els militars espanyols van amenaçar. Rafael Ribó va fer arribar el missatge i els nostres no van anar a més. I això, en el millor dels casos. En el pitjor, vam tenir una cúpula que l’1-O ja li va semblar massa.

El 2017, nosaltres, la premsa, també vam fallar. Molt fàcil, criticar els polítics. Com vam actuar, nosaltres (i m’incloc)? No vam escrutar, controlar i demanar responsabilitats a la direcció. Alguns ja ho veien fet, fàcil, i al calaix. A uns altres ja els va semblar molt el que s’havia aconseguit el Primer d’Octubre: es va celebrar la DUI del 27 d’octubre, però no es va demanar “i l’endemà de l’1-O el teniu pensat? Com defensareu la posició?” Una tercera part de la premsa va espantar-se molt abans: com us atreviu a fer una DUI, insensats?! Totes tres posicions dins el camp independentista. La relació entre premsa i poder no va millorar-nos mútuament. Els uns no van liderar bé. Els altres no vam escrutar.

La pinya s’ha de fer. Ho sé. Hi ha països que no en saben. Naltros sí. Felicitem-nos-en. Ahir, ni que sigui tímidament, es va tornar a demostrar. Però aquí el problema no és la pinya. Aquí falta per veure si sabem fer l’aleta, qui fa de cap de colla, i quins crits ens fotem entre premsa i poder. Aquí, amics, falta per veure si ens amenacen, una altra vegada, la nostra cúpula amb morts damunt la taula. Com reaccionarem? Si ens amenacen de mort, i ho faran, hem d’estar preparats per a superar-ho.

Ho deia Clara Ponsatí: eixamplar la base? Endurir la base! Ho fem? O ens limitem a barallar-nos, encara avui, entre nosaltres? Hauríem d’inscriure’ns les paraules de la Blanca Serra a la pell dels avantbraços: “L’horror al conflicte va lligat amb la història de les agressions constants. No sé si ve de la religió, o del pensament burgès, però la idea és que cal entendre’s amb l’enemic. I fa gràcia, perquè després la relació no és bona entre els del mateix bàndol. I amb els altres sí? L’error és equivocar-nos d’enemic. El nostre enemic és l’estat espanyol. La preferència per a buscar querella entre nosaltres va molt lligada a la idea de tenir horror al conflicte.” És a dir, ens barallem tant entre nosaltres perquè ens fa por barallar-nos amb qui toca.

El PSOE ens ha fotut un bany. Som a terra. La nostra esperança, ho saps perfectament, és que mani el PP, ara amb VOX, i es torni a tensar a la corda. Que entenguem qui és l’enemic. I que si fem bé la feina, aquesta vegada tindrem una direcció independentista sense escrúpols, i una premsa sense compassió. Tota la resta, zona de confort, i velocitat de tren de Rodalia. Som una gran pinya. Ara volem el pom de dalt.