27.06.2025 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2025 - 21:52
Ha estat la sorpresa més gran de la política nord-americana de fa dècades, si no de fa un segle. Zohran Mamdani, un musulmà i autoproclamat socialista que la immensa majoria de novaiorquesos desconeixia fa tan sols sis mesos, serà el candidat demòcrata a la batllia de Nova York després d’haver derrotat Andrew Cuomo, ex-governador de l’estat homònim i favorit clar, a les primàries demòcrates d’aquesta setmana.
El resultat deixa Mamdani, de tan sols trenta-tres anys, a un pas de la batllia del centre financer i ciutat més poblada dels Estats Units. Com a candidat demòcrata en un feu històric del partit, Mamdani partirà amb avantatge a les eleccions municipals d’aquesta tardor, que l’enfrontaran al candidat del Partit Republicà i el batlle actual de la ciutat, Eric Adams, que es presentarà als comicis com a independent després de ser encausat per corrupció i amnistiat per Trump; fins i tot Cuomo, una volta digerida la patacada electoral de dimecres, ha flirtat amb la possibilitat d’encapçalar una candidatura com a independent. En el cas previsible de ser elegit batlle, Mamdani seria, de bon tros, la figura més d’esquerres a dirigir un estat o ciutat gran dels Estats Units en dècades, si no un segle.
D’impensable a inevitable
Fa quatre mesos i mig, quan la campanya per la candidatura demòcrata començà a agafar ritme, la victòria de Mamdani hauria semblat no pas inversemblant, sinó directament impensable: el primer cicle de sondatges de la campanya, publicats a començament de febrer, situaren l’estimació de vot de Mamdani en un 1%, trenta-dos punts per darrere de Cuomo. Fins i tot poques hores abans de les eleccions, després de mesos d’una campanya en què escalà progressivament als sondatges fins a estalonar l’ex-governador de Nova York, la victòria de Mamdani continuava semblant improbable, i més encara pel marge amb què s’ha acabat produint: tan sols una agència de sondatges, de la desena llarga que seguien la cursa electoral, predigué que el socialista s’imposaria com a candidat demòcrata. De fet, la majoria pronosticà una victòria còmoda de Cuomo; en alguns casos, fins i tot, per dos dígits.
Cuomo no era, ni de bon tros, un candidat perfecte: el seu últim periple en la política estatal acabà abruptament el 2021, quan fou obligat a plegar de governador de Nova York després de ser acusat d’assetjament sexual per múltiples dones, a qui posteriorment demandà per aconseguir-ne l’historial ginecològic. Fou la gota que va fer vessar el got d’una legislatura plena d’escàndols, incloent-hi la revelació que el seu govern havia falsificat les xifres de morts a les residències estatals durant les primeres onades de la covid.
Fos com fos, Cuomo partia amb tots els avantatges possibles. Elegit governador de Nova York tres vegades consecutives i membre d’una de les dinasties polítiques més influents de l’estat i el país –el seu pare, Mario, també encadenà tres legislatures consecutives com a governador als vuitanta i els noranta–, Cuomo no tan sols era l’únic candidat àmpliament conegut pel gruix de l’electorat novaiorquès, sinó també l’únic amb ponts en tots els sectors de la societat de la ciutat: entre els noms i entitats que li han donat suport hi ha figures de la talla de Bill Clinton, ex-president dels Estats Units, i Michael Bloomberg, magnat financer i ex-batlle de Nova York, però també sindicats i membres destacats de la comunitat afroamericana de la ciutat.
En matèria de finançament, el desequilibri de forces entre Cuomo i la resta de candidats era encara més pronunciat. Segons càlculs de The New York Times, l’ex-governador s’ha gastat més de 25 milions de dòlars en la campanya, la més cara de la història de la política municipal novaiorquesa amb diferència, gràcies a les contribucions de milmilionaris com ara Bloomberg (8,3 milions de dòlars) i d’aliats de Trump com ara els magnats Bill Ackman (500.000 dòlars) i Dan Loeb (350.000 dòlars), per no parlar de companyies com ara DoorDash, una mena de Glovo nord-americà (1 milió de dòlars), i Lyft (15.000 dòlars). La xifra multiplica per més de 3 els 8 milions de dòlars de pressupost de la campanya de Mamdani, majoritàriament finançada amb donacions particulars de menys d’un centenar de dòlars.
Lluny dels recursos i l’agenda de contactes de Cuomo, Mamdani ha convertit les xarxes socials en la seva gran arma electoral, i ha recorregut a plataformes com ara TikTok –en què ha aconseguit més de 500.000 seguidors– per escampar el seu missatge i arribar a electors desconnectats de l’actualitat política i els mitjans tradicionals, però no pas del mòbil. Amb un llenguatge planer i pròxim, desproveït del to infantilitzador que sovint caracteritza el discurs d’uns altres candidats progressistes, Mamdani ha aconseguit de traçar una línia directa entre els problemes dels novaiorquesos a peu de carrer i el seu programa electoral i ha interpel·lat grups –notablement, els homes joves i els electors llatinoamericans– que com més anava més s’havien resistit als demòcrates aquests darrers anys.
És l’economia, estúpid
Per més important que hagin estat, el carisma i l’estil comunicatiu de Mamdani expliquen tan sols una petita part del seu èxit electoral. D’un punt de vista programàtic, la campanya de Mamdani ha girat entorn d’un gran eix central: la crisi del cost de vida, que els sondatges han demostrat una volta i una altra que figura com a preocupació número u dels votants demòcrates. Si els demòcrates, començant per Kamala Harris, s’han acostumat aquests darrers anys a adoptar una postura reactiva –a distanciar-se de Trump i provar d’ensenyar-ne les vergonyes, tot confiant que amb això n’hi hagués prou per a convèncer els votants–, Mamdani ha gosat fer una campanya propositiva i ha pres la iniciativa per demostrar als votants que, amb ambició i direcció, el govern podia fer alguna cosa més que limitar-se a contenir els pitjors estralls d’una crisi que fa anys que els escura les butxaques.
Tal com Mamdani resumí en una entrevista aquest maig: “El nostre programa, en essència, demana posar totes les eines del govern municipal al servei de fer la ciutat més assequible. Fa massa temps que els nostres polítics fan veure que són simples espectadors en una crisi del cost de vida sufocant quan, en realitat, tenim dues opcions: agreujar-la o posar-hi fi.”
En compte de provar de desgranar el programa electoral mesura a mesura, Mamdani s’ha centrat a esbombar una xifra molt reduïda de propostes, fàcils d’entendre i explicar, que exemplifiquen la seva visió: congelar els lloguers dels habitatges de titularitat pública i expandir el parc d’habitatge, doblar el salari mínim fins a trenta dòlars l’hora, millorar i fer gratuït el servei de bus –el taló d’Aquil·les del transport públic de Nova York– i crear una cadena de supermercats públics que competeixin amb els venedors al detall privats per oferir productes bàsics a un cost tan baix com sigui possible. Totes aquestes propostes, segons que ha afirmat l’equip del candidat, podrien pagar-se amb un cop de ploma: augmentar lleugerament els imposts a les grans corporacions i les rendes altes de la ciutat, una reforma que Mamdani calcula que podria fer recaptar deu mil milions de dòlars més cada any al govern municipal.
Política nova, partit antic
El fet que Mamdani, un musulmà nascut a l’estranger de conviccions desacomplexadament socialistes, hagi estat capaç de guanyar les primàries de la ciutat més important dels Estats Units –i amb comoditat, per si no n’hi hagués prou– desbarata la teoria amb què, aquests darrers mesos, la cúpula demòcrata havia provat de pair la victòria de Donald Trump a les eleccions del novembre passat: que l’electorat nord-americà, com a bloc, s’havia mogut inexorablement a la dreta, i que l’única manera de recuperar el terreny perdut era moderar posicions –en drets socials, en economia, en immigració– per seduir votants indecisos. És amb aquesta convicció que s’explica, si més no en part, la pràctica incompareixença de bona part de l’establishment demòcrata durant els primers mesos del govern Trump, en què el president ha fet i desfet –sovint a costa dels principis més bàsics de l’estat de dret– mentre els pesos pesants del partit es limitaven a mirar, bocabadats.
Tanmateix, als marges, l’ala progressista del partit –menys poderosa institucionalment parlant, però amb més capacitat de convocatòria– ha ofert un diagnòstic alternatiu: que l’elecció de Trump no fou un accident ni un punt de no-retorn, sinó l’expressió d’un malestar popular més profund amb un sistema desacreditat amb què el Partit Demòcrata ha insistit a identificar-se –per més temps que faci que la majoria dels nord-americans senti que els ha deixat de funcionar–, i que solament Trump ha estat prou astut per a saber aprofitar.
Com s’explica, si no, l’entusiasme que despertà la ronda d’actes polítics de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez –dos aliats clau de Mamdani– a final de març, en un moment en què l’opinió dels electors nord-americans sobre el Partit Demòcrata havia tocat fons? Com s’explica, si no, un fet a priori paradoxal: que Mamdani hagi aconseguit de guanyar unes primàries amb rècord de participació en la mateixa ciutat en què, fa poc de mig any, els demòcrates perderen més de mig milió de vots? I si l’establishment demòcrata, lligat a un ordre polític caduc i incapaç d’adreçar les preocupacions més bàsiques de l’electorat nord-americà, exercí un rol tan important o més en l’elecció Trump que Trump mateix?
Poc després de les eleccions del novembre, en un dels seus primers vídeos virals, Mamdani sortí als carrers de Nova York, micròfon en mà, per provar d’entendre per què tants veïns en una de les zones més ètnicament diverses i històricament progressistes dels Estats Units s’havien decantat per Trump. “Vaig veure que molts no havien votat, i que molts havien votat per Trump perquè recordaven que feia quatre anys tenien més diners a la butxaca”, explicà fa poc.
La victòria d’aquesta setmana és, en certa manera, la conclusió lògica d’aquesta constatació: si les primàries eren un referèndum sobre el futur del Partit Demòcrata, tal com Mamdani havia insistit, ja no podia haver-hi dubte de cap a on bufava el vent. L’impacte immediat del resultat de les primàries se sentirà a Nova York, però les implicacions del resultat prometen d’anar molt més enllà dels confins de la política municipal novaiorquesa.
Per divergent que pugui ser-ne el programa, i per allunyades que puguin semblar totes dues figures, es fa difícil no veure en la victòria de Mamdani traces del terratrèmol polític que implicà la victòria de Donald Trump a les primàries republicanes del 2016 i, eventualment, les eleccions presidencials d’aquell any. Com Trump, Mamdani ha guanyat la nominació demòcrata a desgrat de l’establishment del seu partit. Com Trump, Mamdani ha aconseguit d’imposar-se contra tot pronòstic a rivals amb molta més experiència i recursos. Com en el cas de Trump, la victòria de Mamdani augura un moviment sísmic en el sistema de partits nord-americà, un possible abans i després. De fet, ell mateix no ha dubtat a situar la seva candidatura en el marc d’una “política nova, que posa els treballadors al lloc que els pertoca i posa a l’aparador una nova generació de dirigents”. Tan sols el temps dirà si les elits demòcrates responen la crida o opten per enfonsar-se amb el vaixell.
