Eren part del paisatge, una part desagradable, agressiva, feixistoide (o sense l’oide) del paisatge. Des de final dels vuitanta del segle passat, quan l’extrema dreta violenta (disculpeu-m’hi la redundància), nazis i més excrescències van prendre el control d’un grup d’animació del València FC, amb temporades de baixa intensitat, amb repunts de brutalitat, sota la cobertura de la cosa futbolística, els ultres, els Yomus, van campar a pler com si poguessin, ells, dictar les lleis dins i fora de l’estadi, marcar el ritme de la ciutat.

Tres dècades, any amunt, any avall, d’insults i amenaces i agressions.

I d’impunitats.

Però ara ja no. La temporada futbolística, el curs en general, ha començat amb una notícia que és, sí, històrica: el València CF ha fet fora aquesta trepa de l’estadi. Per fi. Semblava impossible i resulta que ha passat.

En un comunicat recent, a més a més, i vist que els ultres, en un intent desesperat de respondre a la seva expulsió, s’han dedicat a amenaçar també els afeccionats del València (perquè han decretat silenci al camp i perquè pretenen que tothom els obeeixi, com si l’animació fos tan sols cosa seva, o com si l’animació fos allò que feien), el club ha ‘lamentat i condemnat rotundament’ les amenaces i ha explicitat que ‘no tolerarà que ni un sol dels seus abonats i afeccionats se senta intimidat en Mestalla’.

I això també és novetat.

I és històric pel fet mateix, però també, o sobretot, pel que explica i significa, perquè ens parla, ben mirat, d’un corrent de fons, d’un canvi important a la societat valenciana, que resulta que ja no tolera, que ja no accepta, que ja no encongeix els muscles davant la violència feixista. Per això ha pogut passar que una directiva no gens implicada en aquesta batalla (ni en cap altra, probablement) hagi pres, finalment, una decisió de tanta envergadura.

Perquè els membres d’aquesta banda agressiva han tingut, fins fa ben poc, silencis i aquiescències i acompanyaments que els han permès de campar tan a l’ample, dins i fora de l’estadi. Fins ara, l’única veu contundent que s’havia sentit des de dins del club contra la faramalla nazi-feixista que s’hi mostrava havia estat la de l’entrenador Guus Hiddink: l’any 1992 va aturar un partit de futbol fins que no es va retirar la banderota nazi que s’exhibia a Mestalla. L’acció, meritòria, va ser, però, un acte individual, de convenciment i decisió personal. El club, com a ‘institució’, no hi va tenir res a veure.

Al contrari, hi podríem afegir. Mai no van aclarir, per exemple, què feien els seus directius acompanyant els Yomus que van exhibir, al camp de l’Albacete, una pancarta insultant el jove Guillem Agulló pocs dies després del seu assassinat a mans d’un grup de nazis, l’abril del 1993. Què feien acompanyant-los, pagant-los les entrades, etcètera.

Un dels errors de la trepa ultra dels Yomus, i dels seus mantenidors, ha estat, possiblement, creure que tot continuava igual, que la societat valenciana (complicada, contradictòria i tot el que vulguem, és clar, però viva i en evolució) no havia canviat d’ençà dels temps en què la crispació i l’amenaça formaven part del decorat. La intimidació sense metàfores, la destrossa, les pallisses, porres, bats de beisbol, navalles… València era difícil, certament. La feien difícil.

Especialistes com són a rebentar, acostumats com estan a la impunitat, els Yomus van atacar, ara fa dos anys, la manifestació del Nou d’Octubre. Pensaven que, com sempre, els sortiria de franc. Tenien elements per a creure-ho: els llargs precedents i, un cop sobre el terreny, la constatació de la permissivitat policíaca. La policia espanyola els va deixar acostar a la manifestació, assetjar, agredir. Res de nou a l’oest. Només que, aquesta vegada, s’han trobat que els seus actes de sempre han tingut una resposta social amb tot un altre to, s’han trobat que els seus actes de sempre, lluny d’aquiescències o silencis, generen alarma i rebuig, que la societat canvia.

Avança.

Aquest personal (els perpetradors, els instigadors, els encobridors) es pensava que no però resulta que sí. I fins a tal punt resulta que sí, que una entitat tan poc sensible a l’acció antifeixista com s’ha demostrat que ha estat el València CF (d’acord, sí, a mesura que escric, rectifico: els qui l’han dirigida) s’ha trobat obligada a actuar dràsticament contra els ‘seus’ ultres. Perquè no fer-ho, avui dia, té més costos que no pas beneficis i ja queda molt molt molt malament. I aquest és un canvi significatiu en la societat valenciana. Molt molt molt significatiu.

Que hi ha molt de camí per fer? Sí, és clar. Que hem avançat? També. Moltíssim. No tant com voldríem, però molt més que no sembla.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb