A l’interior rural de la Xina, els joves experimenten amb noves maneres de treballar i de viure

The Washington Post · Christian Shepherd i Rudy Lu

Anji, Xina. A la Comuna de Nòmades Digital d’Anji, situada als camps de te dels afores de Hangzhou, més coneguda entre els residents per les sigles “ADN”, un grup de persones –la majoria de les quals, entre vint anys i trenta– experimenten amb una nova manera d’entendre l’equilibri entre la vida laboral i la vida personal a la Xina.

En compte de la “norma 9/9/6” (de nou del matí a nou del vespre, sis dies la setmana), hegemònica fins fa poc a les tecnològiques xineses, els residents programen i escriuen al seu ritme, amb pauses per a debatre sobre intel·ligència artificial, jugar a bàsquet o cuinar plegats.

De Dali, al sud-oest de la Xina, fins a Anji, a l’est, passant per Yichun, al nord, aquest mena de retirs rurals han proliferat per tot el país d’ençà que la pandèmia empenyé els joves urbanites a fugir de grans ciutats com Pequín i Xang-hai a la recerca d’estils de vida alternatius en indrets més apartats.

En un començament, les autoritats van rebre aquests retirs amb cert recel. Als funcionaris els preocupava que els joves “s’enllitessin”, per dir-ho en el popular neologisme xinès, i optessin per fer tot just el mínim necessari per a sobreviure.

Però ara que Pequín cerca formes d’impulsar el creixement econòmic intern i l’ocupació juvenil, més encara havent vist l’impacte dels aranzels de Trump sobre les exportacions xineses, el govern xinès ha començat a veure experiments com els d’Anji de manera més favorables. Amb el pas del temps, la comuna s’ha convertit en tot un referent de la campanya –secundada per l’estat– per a promoure estils alternatius de vida amb l’objectiu de reenganxar els joves al mercat laboral.

Encara que la comuna originalment es fundà com un experiment independent, sense pràcticament suport del govern, els mitjans de comunicació estatals no han trigat a atribuir al partit l’èxit de la iniciativa a l’hora de “revitalitzar” el món rural, part d’una campanya més àmplia del Partit Comunista Xinès per a impulsar-hi la inversió i el turisme i reduir les desigualtats econòmiques amb les zones urbanes, tradicionalment més pròsperes.

L’èxit d’iniciatives com la d’Anji han aportat “enginy, creativitat i vitalitat transformadora” al món rural i “han donat un nou impuls a la revitalització de la vida al camp”, en paraules del diari estatal Worker’s Daily.

Però els residents de la comuna expliquen que, bàsicament, han vingut a Anji per escapar de l’estrès de la vida a la gran ciutat i trobar un nou equilibri entre la vida laboral i la vida personal.

“Els joves avui volen llaurar-se el seu propi camí i trobar un estil de vida diferent del d’abans”, diu Fan Suo, co-fundadora i actual directora de la comuna d’Anji.

Abans d’arribar a Anji, Fan, de 38 anys, s’havia dedicat a viatjar durant bona part de la seva vintena fins que s’establí a Dali, una ciutat hippie al sud-oest muntanyós de la Xina que es coneix popularment com a “Dalifòrnia”. La vida allà li proporcionava un sentit de comunitat i de possibilitat que diu que no havia experimentat mai. Després d’una dècada a Dali, començà a demanar-se: i per què només Dali?

El 2021, durant l’onada d’acomiadaments de la pandèmia, ella i dos amics van fundar la comuna. El complex, una fàbrica reconvertida al costat de camps de te i boscos de bambú, es troba a una hora de cotxe de l’oest de Hangzhou, seu de gegants tecnològics com ara Alibaba i Deepseek.

La proximitat de Xang-hai i Hangzhou forma part de l’atractiu d’Anji. Els treballadors de les grans tecnològiques, explica Fan, sovint hi vénen en retirs d’empresa. Molts emprenedors també hi vénen a viure com a via per a estalviar mentre preparen la següent start-up.

Aquests darrers anys, s’han creat dotzenes de comunes a l’estil d’Anji per tota la Xina, sovint amb el suport de l’estat.

A la ciutat propera de Lixui, per exemple, el govern municipal ofereix un subsidi d’uns 25.000 euros per a impulsar noves comunes. El comtat de Yixian, a la província d’Anhui, ofereix a les empreses uns setanta euros per cada nòmada digital que aconsegueixin atraure a la zona, i també subsidis per als graduats universitaris que s’hi traslladin per crear empreses.

“Volem que la gent provi aquest estil de vida i que, quan l’hagi provat, decideixi què vol fer amb la seva vida”, diu Fan. “No diem que aquesta sigui l’única opció. Simplement, creiem que la nostra generació hauria de tenir dret de triar entre diferents estils de vida.”

El partit s’adapta

Els aranzels de Trump han passat factura a l’economia xinesa, i han empitjorat les dificultats a què s’enfronten moltes empreses del país.

Encara que l’economia xinesa s’ha mantingut estable durant els primers mesos de guerra comercial, han començat a aparèixer els primers símptomes de dificultat econòmica, i la crisi al sector immobiliari sembla que empitjora. Molts analistes consideren que hi ha el perill que la Xina no aconsegueixi el seu objectiu de creixement anual d’un 5% enguany.

La desocupació juvenil ha esdevingut un motiu de preocupació especial per al règim: fa dos anys, les xifres de desocupació juvenil foren tan dolentes –arribaren a un màxim històric d’un 21,3%– que les autoritats estatístiques optaren per deixar-les de publicar. Les xifres d’ocupació juvenil no han millorat gaire d’aleshores ençà, ni tan sols quan les autoritats canviaren la manera de calcular-les: la taxa de desocupació entre els xinesos entre setze anys i vint-i-quatre augmentà fins a un 18,9% a l’agost, la xifra més alta d’ençà que les autoritats canviaren el mètode de càlcul ara fa dos anys.

Per al règim, l’augment de la desocupació juvenil augura perills polítics significatius.

“Al govern li preocupa enormement la possibilitat que la desocupació es converteixi en un problema prou greu per a fer perill la legitimitat i l’estabilitat política”, diu Jenny Chan, professora associada de sociologia a la Universitat Politècnica d’Hong Kong.

Per a Pequín, crear oportunitats de treball atractives per als graduats que no volen treballar al sector industrial sovint ha estat tot un envit. Fins i tot, en sectors en què la Xina ha fet grans avenços, com el dels vehicles elèctrics, la feroç competència comercial fa que les empreses acomiadin sovint un nombre elevat de treballadors, una tendència que ja s’observava abans i tot que els aranzels de Trump entressin en escena.

Chan explica que gran part dels graduats universitaris es mostren descoratjats pel panorama del mercat laboral. Molts, diu, es veuen obligats a acceptar salaris d’uns pocs centenars de dòlars el mes i a viure a casa els pares, o bé a continuar estudiant i apuntar-se a cursos interminables per a retardar la incorporació al mercat laboral.

“No crec que els joves tinguin gaires esperances en el futur de la Xina. Estan molt preocupats”, diu Chan.

Un ritme de vida més pausat

Per als impulsors de la comuna d’Anji, l’augment de l’interès oficial és un reflex que el govern vol posar-se al dia amb les prioritats de tants xinesos.

Els ADN, com s’autonomenen els residents, han deixat enrere les pressions d’un mercat laboral ultracompetitiu. Molts simplement van a Anji a descansar i escapar de la rutina.

“Em sentia com si tingués una pistola apuntant-me a l’esquena, obligant-me a continuar avançant en tot moment”, diu una estudiant d’últim any d’una universitat de Pequín que ha vingut a Anji a escriure la seva tesi. Mentre alguns companys de classe s’afanyaven a inscriure’s en oposicions hipercompetitives durant el final de l’etapa universitària, aquesta estudiant de sociologia, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per a evitar repercussions de la seva universitat, diu que ha vingut a Anji a la recerca d’un entorn relaxat per a poder escriure sense la pressió d’haver de trobar feina immediatament.

Algunes de les comunitats de nòmades digitals més recents a la ciutat són poc més que albergs juvenils amb un espai de treball compartit, però Anji té una petita biblioteca, un cinema, un cafè-bar i una cafeteria. L’allotjament inclou tant dormitoris per a sis persones, per uns seixanta dòlars al mes, com habitacions amb bany en contenidors de transport recondicionats, per uns cinquanta dòlars la nit. Els residents afirmen que és possible viure còmodament a Anji amb uns ingressos inferiors a 300 dòlars el mes.

Encara que molts dels residents d’Anji són joves a la vintena que han decidit de fer un any sabàtic prolongat, alguns han entrat de ple en la trentena, o fins i tot superen els quaranta anys. Gairebé tots expliquen que han vingut a Anji per evitar l’excés de feina i la “involució”, un terme col·loquial xinès que es refereix al fet de fer un esforç extrem sense aconseguir res tangible a canvi.

“Totes aquestes pressions fan que molta gent acabi sentint-se esgotada, estancada i amb ganes de fer un descans”, diu Amy Tao, de 37 anys, que ha vingut a Anji per tercera volta enguany.

Fa un parell d’anys, Tao deixà la seva feina –estable, però poc estimulant– en una gran empresa estatal d’aviació i fundà una start-up de classes particulars d’anglès. Ser la seva pròpia cap i treballar íntegrament en línia li va donar llibertat per a viatjar. Quan se’n vagi d’Anji, Tao té previst de visitar noves destinacions tant a la Xina com a l’estranger.

La seva antiga feina “era respectable, i tenia avantatges evidents”, diu Tao, que afegeix: “Però no era estimulant. En un entorn així, no em podria haver sentit mai realitzada.”

Lu informa de Taipei (Taiwan) estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb