The Washington Post · Isabel Debre (The Associated Press)

Santiago, Xile. Si se’ls demana pel rumb que ha pres el país aquests darrers anys, molts xilens diran que s’encamina cap al desastre. Bandes veneçolanes han travessat repetidament la porosa frontera amb Xile i han comès una xifra d’assassinats per encàrrec sense precedents en un dels països més segurs de la regió. El caos ha consumit carrers que fins fa poc eren tranquils. L’economia, que solia créixer a bon ritme, s’ha estancat.

Entre els xilens que subscriuen aquestes idees, hi ha la majoria dels votants de José Antonio Kast, que demà, en la segona volta de les eleccions presidencials, podria convertir-se en el president més de dretes que el país ha tingut d’ençà de la caiguda de la dictadura militar.

L’ex-diputat Kast, argumenten, deslliurarà el país del caos desfermat per l’augment de la delinqüència, la immigració descontrolada i els excessos de l’esquerra. El rival de Kast en aquesta segona volta de les eleccions presidencials és el seu pitjor malson: una comunista.

“Hem de tornar a l’època en què Xile era sinònim de pau i tranquil·litat, quan no hi havia tants veneçolans i colombians als carrers i no et calia mirar rere teu cada segon”, diu Ernesto Romero, un verdurer de setanta anys de Santiago, la capital de Xile.

Un electorat profundament polaritzat

Hi ha uns altres xilens, tanmateix, que descriuen una realitat completament oposada. La reducció de la setmana laboral, l’augment del salari mínim i l’augment de les pensions ha ajudat a fer més habitable un dels països més desigual de Llatinoamèrica. Quant a la inseguretat, les xifres oficials mostren que la taxa d’homicidis ha caigut aquests darrers dos anys. Paral·lelament, la política exterior del govern xilè –que s’ha pronunciat obertament contra la repressió del president veneçolà, Nicolás Maduro, i també contra la persecució d’immigrants llatinoamericans per part del govern Trump i contra la conducta d’Israel a Gaza– ha ajudat a fer de Xile un referent regional en matèria de drets humans.

Entre aquests xilens, hi ha els qui esperen que demà, contra tot pronòstic, s’imposi a les eleccions qui seria el president més d’esquerres que el país ha tingut d’ençà del retorn a la democràcia, l’any 1990.

Jeannette Jara, argumenten, pot salvar Xile de l’onada de populisme ultradretà que ha posat cap per avall el panorama polític a tot el món. El rival de Jara és el seu pitjor malson: simpatitzant declarat de la brutal dictadura del general Augusto Pinochet, Kast és fill d’un membre del partit nazi.

La bretxa entre les percepcions dels votants xilens no tan sols evidencia el grau de polarització que preval en aquest país sud-americà, sinó també fins a quin punt difereixen les propostes dels dos candidats que han aconseguit passar a la segona volta. Els sondatges coincideixen a pronosticar la victòria de Kast, i més si ens atenim al fet que un 70% de l’electorat xilè donà suport a candidats de la dreta en la primera volta.

Kast, amb la delinqüència entre cella i cella

Kast –que ja ha participat en dues eleccions anteriors, molt menys reeixides que no pas aquesta– confia que a la tercera vagi la vençuda.

“Jara sembla que toca més de peus a terra, que és més assenyada. Però ara no és l’hora del seny. És l’hora de prendre mesures dràstiques, de fer demostracions de força”, diu Eduardo Marillana, de 48 anys, un ex-partidari de Jara que passà al bàndol de Kast quan li robaren la camioneta fa unes setmanes. “Ens agradi o no, ara necessitem l’extrema dreta.”

El 2021, Kast perdé la segona volta de les eleccions contra l’actual president, Gabriel Boric, un ex-dirigent estudiantil que va convèncer milions de xilens farts de l’austeritat fiscal i la desigualtat social amb la seva promesa “d’enterrar el neoliberalisme”.

Les dues primeres campanyes electorals de Kast descarrilaren arran de l’enrenou mediàtic pels seus vincles familiars amb el partit nazi, la seva nostàlgia de la dictadura de Pinochet (de qui digué que el “votaria si fos viu”) i la seva aferrissada oposició al matrimoni homosexual i l’avortament.

Aquesta volta, Kast ha eludit les qüestions socials per centrar-se en temes en què la dreta sol tenir més facilitats per a imposar el seu discurs, com ara, la inseguretat i la immigració.

La dreta, en auge a Llatinoamèrica

Fa quatre anys, Boric arribà al poder enmig d’una onada de victòries electorals per a l’esquerra a tot el continent –de Colòmbia al Brasil, passant per Mèxic i el Perú.

Ara, Kast encara la segona volta de les presidencials xilenes en un moment d’auge de la dreta a tot Amèrica –dels Estats Units a Bolívia, passant per l’Argentina.

Kast ha promès una campanya de deportacions en massa –a l’estil de Trump– dels 337.000 immigrants sense regularitzar que es calcula que viuen a Xile, la majoria dels quals són veneçolans. Seguint les controvertides tàctiques antidelinqüència del president d’El Salvador, Nayib Bukele, el candidat ultradretà també ha proposat d’augmentar el poder de la policia i ampliar la capacitat de les presons de màxima seguretat.

Inspirant-se en el president liberal radical de l’Argentina, Javier Milei, Kast ha promès de reduir la burocràcia i retallar la despesa pública en 6.000 milions de dòlars durant els primers divuit mesos del seu govern. Els crítics del candidat asseguren que un programa d’austeritat d’aquestes característiques és innecessari –Xile dista de tenir els problemes pressupostaris que fa dècades que l’Argentina arrossega– i poc realista en absència de reduccions a les prestacions socials, que Kast ha promès no tocar.

Jara, contra vent i marea

A primera vista, Jara ho hauria de tenir tot de cara per imposar-se en la segona volta de demà. Com a ministra de Treball, ha estat l’arquitecta de les mesures socials més ambicioses del govern Boric. Els seus orígens humils –quan era estudiant, treballà de venedora de carrer per poder subsistir– la converteixen en un cas pràcticament únic entre l’elit xilena. Jara també és una negociadora hàbil, experta a convèncer fins i tot els seus rivals més aferrissats.

Però els experts pronostiquen que a Jara li caldrà un miracle per a guanyar. “Tot va en contra de Jara”, diu Robert Funk, professor associat de ciències polítiques de la Universitat de Xile.

Un dels punts febles de Jara és el fet que s’autodeclari comunista, ras i curt. Encara que el seu programa promet d’impulsar la inversió estrangera i promoure l’austeritat fiscal, dues mesures que difícilment encaixarien amb una agenda de govern comunista, els analistes diuen que la seva afiliació ideològica podria alinear els votants més moderats.

“El mer nom de ‘Partit Comunista’ espanta la gent”, diu Lucía Dammert, sociòloga i primera cap de gabinet de Boric. “‘Comunista’ és una paraula que sovint es fa servir acusatòriament.”

Un altre problema per a Jara és ser l’hereva d’un govern que tan sols un 30% dels xilens aprova, i més en un país en què cap govern no ha aconseguit de revalidar un mandat d’ençà del 2005. Jara també ha tingut dificultats per a marcar perfil propi en la qüestió de la delinqüència, un dels grans forts de Kast.

“Aquesta campanya és, amb diferència, una de les més difícils en què he treballat”, explica a The Associated Press, Ricardo Solari, estrateg de campanya de Jara i destacat ex-ministre xilè. “La dreta exagera la inseguretat per convèncer la gent que l’única resposta possible és la força extrema”, diu Solari. “La història de Llatinoamèrica ens diu que, quan això passa, qui acaba patint és la democràcia.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb