El periodista Xavier Grasset és sobretot conegut per la seva feina a la televisió, on ha destacat en programes com el Més 3/24. Ara és al programa de la tarda, La selva. Però Grasset també escriu. Actualment, sis articles de premsa cada mes, en mitjans com el Punt Avui, el Diari de Tarragona o Nació Digital. Aquest vessant escrit és recollit, ara, en el llibre El bon gust (la Campana), que aplega articles sota el paraigua de saber viure la vida. Articles sobre bons llibres, bon teatre, bona conversa i sobretot bon menjar. Impressiona la passió que Grasset, fill de pagès que es passa al turisme, aboca explicant plats, restaurants i cuiners.

—En l’ofici de viure, dieu que la taula, el sexe i l’amor són els tres grans plaers?
—És l’essència, és allò més primari que tenim. I allò que t’acosta més a sentir-te viu… I a sentir-te mort, que l’orgasme és la petita mort.

—I en aquest llibre per què ens parleu de taula, i no de sexe ni d’amor?
—Molt ben vist. És veritat, de sexe no en parlo. D’amor, sí; potser no aquí, però n’he parlat, perquè jo sóc amant de Jordi de Sant Jordi, que tenia la teoria que en l’amor hi intervenen tres factors: la vista, el cor i el pensament. Hi ha una lluita entre aquests tres òrgans. Jo estic sempre amb aquesta batalla de Jordi de Sant Jordi, el meu cavaller favorit.

—Parleu molt de restaurants… i de Cal Jordà de Reus.
—Hi ha unes quantes coses que em tornen boig, que m’exciten el paladar. I la canyella, la canyella és ben trobada! I aquesta pastisseria feia un torró de crema cremada i a dins hi havia un fil amagat de canyella que no he trobat enlloc més. Quan arriba Nadal em torno com un gos tofonaire, però en comptes de buscar tòfones, busco torró de crema cremada amb la canyella.

—Impressiona veure aquesta vostra cosa amb la gastronomia.
—A casa érem quatre germans, jo era el petit. La mare estava acostumada a fer uns plats molt calòrics, com si fóssim tots pagesos. Aquests fregits, patata bullida, bajoca. És una cosa que em marca. I després el refinament del gust l’he anat trobant gràcies a grans cuiners. Miquel Berga és el que ho diu: Catalunya és un país sense exèrcit, però que té un exèrcit de cuiners, i els nostres canons són les forquilles.

—I sou dels que arribeu a fer turisme gastronòmic. I expliqueu aquesta escena: Jordi Bosch plorant a Suïssa davant un plat.
—Vam anar a una ruta gastronòmica, per anar a halar. Amb gent que eren més grans que jo, i tenien més disponibilitat econòmica. Vam anar al restaurant de l’Hôtel de Ville de Crissier. Allí hi havia hagut en Girardet i el seu deixeble, que era Villeneuve. I allà en Bosch es va emocionar davant d’un plat. Es va posar a plorar i tot, davant de l’execució del plat. És realment l’emoció que et pot provocar una cosa tan ben feta.

—Em vull menjar una bona escudella a Barcelona. On vaig?
—Has d’anar al Haddock, que el divendres n’hi fan. I també, no cal dir-ho, al restaurant d’en Jordi Vilà [Alkimia].

—Vilà, autor del “Manual d’autodefensa de la cuina catalana”.
—Això és com un decàleg. No sé si acabarà essent un llibre. Té una forma de pòster, on hi ha deu punts: “En comptes de menjar cheesecake, mel i mató. En comptes de no sé què, fideus rossos, etc.”

—De tots els restaurants que esmenteu, digueu-me’n un.
—He menjat molt bé al Celler de Can Roca; he menjat molt bé el Disfrutar, amb el cuiner Eduard Xatruch, de Vila-seca, un xiquet que vivia al costat de casa. He vist com ha crescut aquest nano, i com havia treballat en una empresa de pollastres a l’ast, a la platja, i després a l’escola d’hostaleria de Cambrils. I més tard ha arribat als cims del món, a Disfrutar. Un dia vaig menjar molt bé un peix. Jo, que he menjat molt de peix, vaig pensar: “Caram!” Semblava que no n’havia menjat mai. L’havia fet en Rafa Zafra, de l’Estimar.

—Recordeu els plats que vau menjar fa anys, i on?
—En algun cas concret, sí. A vegades recordo plats de la Lolita i la Paquita a l’Hispània.

—Al llibre, a l’apartat de música, us he notat una certa admiració pels Pets. Encara fa poc hi anàveu, als seus concerts.
—Vaig tenir carnet de club de fans. Som del mateix any. (Jo enguany he fet seixanta-tres anys i vaig néixer l’any 63. Segons ma filla això és diamant. No sé on és, el diamant, però es veu que és un any diamant.) Sí, encara vaig a concerts. Sóc una persona inquieta, sóc una persona curiosa. M’agrada molt el teatre. Tinc la sensació que el teatre és com si anés a l’escola o a la universitat. Jo vaig començar a parlar de llibres al Més 3/24, en certa manera, perquè no podia anar a teatre, no tenia temps.

—Em fareu anar al Festival Terrer Priorat.
—Oh, i tant. Hi vaig descobrir la menorquina Anna Ferrer, que té una veu impressionant i que canta com una pura delícia. I després del concert pots fer un tast de vins.

—Tinc la sensació que els llibres us el llegiu de la gent que entrevisteu.
—És clar, i això que la pandèmia va fer molt de mal. La gent feia llibres de 600 pàgines. És clar, tothom tancat a casa! Diuen que a dins tots tenim set novel·les. I la gent les pot treure, o no. N’hi ha que en treuen 70 i n’hi ha que no les arriben a treure mai.

—Feu força articles de gent morta: Paul Auster, Cuyàs, Àlex Susanna, Culla, i del vostre germà, Pep, dues línies.
—Aquest és un segon llibre. Al primer recull d’articles, La pausa dels dies (la Campana), ja sortia el Pep, mon germà Pep. Havia viscut potser més intensament, s’havia gastat la vida: els negocis, els maldecaps, les angoixes… Va tenir un emfisema pulmonar.

—Excés de feina?
—Exacte, sí. Excés de feina, jo ho diria així. I va morir a setanta anys.

—I els vostres germans a què es dediquen?
—Han començat de pagesos i després s’han passat al turisme. Ma germana és pedagoga. La mare, mestressa de casa, el pare era pagès i va ser dels pioners del turisme a la Costa Daurada. Era corredor de finques, que es deia antigament. Els propietaris eren belgues, francesos, alemanys, holandesos, que tenien les propietats a la Pineda de Salou, i el pare els les administrava i llogava el pis.

—La Universitat Laboral, què era?
—La Universitat Laboral Francisco Franco. Aquí hi va anar el Serrat, hi va anar una pila de gent. Era com l’institut, i aquí vaig cursar els estudis de BUP i COU. Era una cosa casernària. Hi havia el “colegio Raimundo Lulio”.

—No us faré pujar a la cadira, però si jo començo dient “la copa és prou ampla…”
—”La copa és prou ampla,/ beguem-hi tots dos/, el vi de la vida, el vi de l’amor,/ ta boca i la meva s’uneixen en un bes./ La copa és prou ampla, beguem-hi tots tres.” El pare sempre recitava aquest poema a les bodes, per exemple.

—Expliqueu que a casa vostra, fins que l’últim gra d’arròs no s’havia empassat, no us aixecàveu de la taula. Teniu aquest record de casa de postguerra?
—Home, mon pare va anar a la guerra. Jo sóc el petit de quatre germans, i em porto divuit anys amb el germà gran. Quan jo vaig néixer, el pare ja era gran. Ma mare, que es va quedar al poble, m’ha explicat aquesta anècdota. Ells eren els administradors més o menys, del castell de Vila-seca, d’uns senyors d’aquí, de Barcelona. Un castell on s’havia fet aiguardent, a l’època del 1714, quan el cònsol holandès a Barcelona tenia aquesta finca i una casa al Born, de les enderrocades, perquè eren austriacistes. Durant la guerra [de 1936-1939], l’exèrcit de la República va ocupar el castell. I llavors la meva padrina, la meva àvia, deia: “Aparteu la canalla!” I els soldats deien: “¡Los canallas son los fascistas!”

—Ha, ha!
—I el pare va anar a la guerra, sí, però era carlí i hi va haver un moment que va dir “ja n’hi ha prou”. I va canviar de bàndol. Amb el risc de ser executat. De fet, Franco el va tancar a la presó també per carlí, però, vaja, això són altres històries.

—Aquesta és bona.
—De fet, jo em dic Francesc Xavier perquè l’hereu dels carlins era Francesc Xavier.

—Avui què menjareu per sopar?
—Potser faré un ou caragolat, una truita, i un caldo d’ossos.

—Voldríeu dir res que no hagi demanat?
—La meva neura, que no resolc al llibre, és què construeix, què edifica el bon gust. El bon gust és menjar, és vi, però també és literatura, és teatre, és paisatge. Quins mecanismes ens han deixat els nostres pares, què hem après a l’escola?

—A vós qui us vesteix el bon gust?
—Jo sóc bastant autodidacte. I que no soni pretensiós, però si a casa, per exemple, el pare cantava sarsuela o feia teatre d’aficionat, això m’acosta a mi a l’escena, a la fusta, a la representació. I ells han sabut transmetre el calendari aquest del paladar, de les patates, de les bajoques. I després potser també he llegit i m’han donat eines.