Xavier Estrada Fernández (1976) va ser àrbitre de futbol durant trenta anys, dels quals dotze a primera divisió espanyola i deu com a àrbitre internacional de la FIFA. Ara retirat, Estrada és llicenciat en psicologia per la UOC, màster en psicologia de l’esport (Instituto Europeo Campus Stellae), neuropsicologia (UOC) i intel·ligència emocional (Universidad Isabel I), i doctor cum laude en educació, societat i qualitat de vida per la Universitat de Lleida. El doctor Estrada, doncs, ha escrit El partit que no veus (Pagès Editors), amb pròleg de Bojan Krkić–de Ponent, com ell–, i David Bueno –científic, com ell. Aquesta obra didàctica barreja experiències viscudes al camp, coneixements de psicologia i consells a famílies de la canalla que practica esport. Convençut de la importància de la ment per a un bon rendiment i de l’oportunitat que dóna l’esport per a formar persones, no tan sols atletes, Estrada va atendre VilaWeb per parlar del seu llibre i de la seva biografia.

—La vostra mare a què es dedicava?
—Som tres germans, jo soc el mitjà, érem molt petits. Ens cuidava. I quan ens vam fer una mica més grans va treballar en una empresa de neteja. El pare va fer moltes feines. L’última va ser visitador de farmàcia.

—He llegit que vau començar d’àrbitre per guanyar quatre duros. La meva pregunta no és per què comenceu, sinó per què us hi quedeu. Quina recompensa teniu?
—El fet de poder prendre decisions, el fet de tenir vint anys i que tinguis la possibilitat de decidir tu, que no decideixi ningú per tu. A més a més, amb dues targetes, una de groga i una de vermella, això té molt de poder al terreny de joc. I veure que en allò que tu decideixes, en línies generals, et fan cas, perquè tenen cap més remei.

—Per què aquesta fixació al llibre de donar consells als familiars de la canalla que fa esport?
—La competició, de manera positiva, és sana, però passa que moltes vegades s’hi aboquen tantes coses que és tot menys competir. Jo necessitava fer un llibre que, més enllà de tecnicismes, proposés eines, pràctiques, recursos, perquè els pares se centrin més en el procés d’aprenentatge dels seus fills que no pas en el resultat. T’adones que moltes famílies els pengen una motxilla plena de pedres, que són pedres dels pares, no dels nens.

—Expliqueu que el fet d’expulsar el jugador del Madrid Cristiano Ronaldo us va portar a establir contacte amb Toni Martínez, psicòleg, que us va canviar la carrera.
—M’adono realment d’on sóc amb l’expulsió de Cristiano Ronaldo. Acabes expulsant una icona del món del futbol. Arribes tu, un nen de Lleida, i no se t’acut res més que, el quart o cinquè partit de primera divisió, expulsar Cristiano Ronaldo. Allò que vius després és: “Hòstia, em criminalitzen a mi? Però si jo no en tinc la culpa: qui s’ha aixecat la camisa per celebrar un gol ha estat ell, i qui ha clavat una puntada de peu a un jugador de l’Almeria ha estat ell.” T’adones del poder que acaben tenint aquestes figures mediàtiques. Actualment, també passa amb Vinícius, amb Mbappé, Lamine, però especialment al Reial Madrid, perquè al final té un focus molt més gran que no un equip català. Jo vaig haver de desconnectar tres dies. Amb la dona vam marxar de Lleida i vaig haver d’apagar el mòbil. Ho vaig viure amb molt d’estrès, semblava que havia matat algú. L’endemà, la primera trucada que vaig tenir va ser de Sánchez Arminio, ex-president del Comitè Tècnic d’Àrbitres. “Què ha passat?” “Ja saps perfectament què ha passat, has vist el partit, has vist la repercussió mediàtica que ha tingut i em fas aquesta trucada?” I només me la fa perquè el qui expulso és Cristiano Ronaldo. Amb els altres jugadors que he expulsat, mai, mai no havia tingut cap trucada. I a més et diu: “Compte, perquè això és el primer grup (els àrbitres que tenen possibilitat de promocionar i estan amb equips internacionals), hi ha grup 2 o grup 3, que us n’aneu cap avall.” Llavors dic: necessito un recurs.

—I el recurs és el psicòleg Toni Martínez.
—Un gran professional. Jo sempre parlo de portes i finestres. I t’obre una porta, una nova visió en què pots incorporar eines que després es poden utilitzar al terreny de joc. I d’aquí ve la meva fascinació més tard pel món de la psicologia i els estudis.

—També parleu d’un jugador que us va agredir en una categoria inferior. I reflexioneu sobre la solitud de l’àrbitre. Els jugadors són un equip. Els àrbitres, no. Amb prou feines us coneixeu. No us entreneu junts.
—L’aspecte psicològic i d’acompanyament no s’hi treballa perquè no hi creuen, perquè no hi ha la figura del psicòleg. Quin problema hi ha? Que quan una persona rep, com em va passar a mi, una agressió física o verbal, acaba plegant. I és una pena, perquè hi ha molts àrbitres que jo crec que haurien estat molt bons àrbitres, que han hagut d’abandonar la carrera.

—Hi ha cap lliga professional en què els àrbitres sí que tinguin un suport psicològic?
—Els grans organismes com la UEFA i la FIFA, no. Però és una qüestió generacional. Encara hi ha molt instaurada la cultura antiga de “els homes aquí no podem plorar, amb dos collons”. Això és instaurat. I a la lliga espanyola et puc assegurar que és així.

—Però fa poc un àrbitre, finalment, va sortir i va plorar (vídeo ací dalt).
—Sí. Tot i que aquell capítol s’ha d’agafar amb pinces, perquè aquí hi ha una intrahistòria que la gent de fora no sap, i no la sap perquè l’organisme és molt opac. Hi ha unes guerres internes que no se saben. Aquell senyor va plorar perquè sabia que la seva carrera esportiva depenia del seu cap, Medina Cantalejo. Tots ens hem sentit atacats, desgraciadament. A mi m’han demanat el cap dels meus fills per les xarxes socials unes quantes vegades. I no n’he fet bandera, d’això. És a dir, he actuat perquè penso que s’ha d’actuar. Però, ja et dic, aquí hi ha una intrahistòria que no és coneguda.

—Ell va plorar i es va queixar de la pressió que va rebre de Madrid Televisió.
—Sí, correcte, és això.

—El llibre té pàgines tècniques, de psicologia nua i crua. Per exemple, què és la plasticitat cerebral en l’entrenament?
—Quan un jugador practica un gest tècnic, si tu el vas practicant i el vas repetint, repetint, repetint, aquesta connexió s’integra al teu cervell de tal manera que quan el tornes a reproduir ja no el penses de manera conscient. És un automatisme. Això passa gràcies a la plasticitat cerebral.

—Dieu que vau tenir molta por en un Reial Madrid – Atlètic de Madrid. I expliqueu com superar-la gràcies a la imaginació guiada. Què és la imaginació guiada?
—Un dels recursos per gestionar la por és visualitzar la situació que et trobaràs. Jo m’imaginava [la nit abans] un partit molt complex. La dificultat més gran per a un àrbitre és que tinguis possibilitat que hi hagi penals i que tinguis la valentia de xiular-los, o d’expulsar un jugador. Totes aquestes situacions les has d’intentar reproduir dins el teu cap. Com actuaries gestualment, verbalment, emocionalment, com si fossis allà. Fernando Alonso, de la fórmula 1, té un vídeo a YouTube on fa el circuit de Montmeló amb els ulls tancats [conduint a l’ordinador]. Això et genera molta confiança: arribes al camp pensant: aquí ja hi he estat.

—Expliqueu el procés de preparació dels àrbitres, que inclou l’anàlisi dels jugadors, l’anàlisi dels enfrontaments i l’anàlisi dels mitjans de comunicació.
—Anar a xiular el Barça quan hi ha Messi, o el Madrid amb Cristiano Ronaldo, i no saber qui executa les faltes o qui llança els córners és anar perdut. I després els mitjans de comunicació, és obvi. És allò que et deia abans, són persones. Està pendent de renovar el contracte? Ha vingut d’una lesió? L’ha abandonat la dona? Tu saps que aquell jugador arribarà amb unes circumstàncies o unes altres. Jo sempre he dit que al camp hi vols tindre vint-i-dos amics, però no els hi tindràs. Però mentre no hi tinguis vint-i-dos enemics, ja hauràs fet molt. Tot allò que t’ajudi a fer prevenció, penso que com a àrbitre t’ajuda. Perquè és una equivocació que els àrbitres pensin que amb les targetes ho solucionaran tot. Les targetes no t’ho han de solucionar tot, ho has de solucionar tu. Les targetes són un recurs extra.

—Un referent és Pierluigi Collina? Si me’n recordo bé, ensenyava una targeta al començament i així aconseguia no haver de treure’n tantes després. És aquesta la tècnica?
—Bé, mira, Pierluigi Collina era un àrbitre que estadísticament l’encertava molt poc. I això es pot veure als vídeos. En canvi, tenia un caràcter i una personalitat al camp que convencia els jugadors. Hi havia alguna cosa en la seva personalitat que feia que els jugadors entenguessin les decisions que prenia.

—Tot i ser errònies?
—Tot i ser errònies.

—El fet de ser català us va ajudar a ser àrbitre?
—La catalanofòbia existeix. Existeix al col·lectiu, existeix a les federacions. Tenint en compte que les federacions són institucions ancorades al franquisme, evidentment és un tarannà que hi és molt present. A més, has de pensar que molts àrbitres són ex-policies nacionals o ex-militars.

—Com?
—Sí, sí.

—Encara avui?
—Sí. La primera noia que puja a la primera divisió la porto jo l’any 2018-2019. És Guadalupe Porras, extremenya. Ella és ex-militar. El seu pare, advocat ex-militar. Santi Latre, ex-militar de comunicacions. José Luis González González, ex-policia nacional. Carlos del Cerro, ex-policia nacional. Martínez Munuera, guàrdia urbà. Puc continuar, eh?

—I deuen dir: aquí tenim Xavier Estrada, regidor d’Esquerra a Lleida, “a por ellos!”
—Sí, sí. Bé, jo el Primer d’Octubre, a les xarxes, al meu Instagram, vaig penjar el llaç groc. I companys em trucaven: “Quines hòsties que us fotem, eh?” “Uns malparits, són.” I anar a concentracions arbitrals i venir el secretari del CTA i dir-te: “Escolta, m’han dit que en les xarxes havies penjat el llaç?”. “Sí, cap problema?” Hi era present, hi era present. I als camps també: això de polaco, al camp del Getafe, moltes vegades.

—Com us ha afectat el fet de ser àrbitre fora de la vida?
—Un àrbitre és àrbitre sempre. Si no pensés i no cregués en la neutralitat, en la justícia, en l’honestedat, en la transparència, en el compromís, en la solidaritat, no podria haver estat àrbitre. Per això em vaig indignar tant amb el tema Negreira, perquè no combregava amb la manera de veure les coses. No podia entendre que un ex-àrbitre, un vice-president, doncs, cobrés d’un club. Transgredia mentalment el meu esquema de què ha de representar un àrbitre.

—Res a afegir?
—L’esport el concebo com un vector de transformació social brutal. És un context que permet canviar tantes coses! Permet donar cohesió. Molts dels conflictes que vivim avui en la societat –la immigració, l’educació…–, en el context esportiu es poden treballar molt. Perquè l’immigrant que tenim a les aules, segons algunes famílies, i el tenen allà arraconat, segregat, si aquest senyor o aquesta senyora és el golejador de l’equip, llavors tots som amics del Naïm. Aprofitem aquests contextos per a promoure aquests valors. L’esport ha de ser obert per a tothom. I també treballem en altres històries, que no sigui tot l’entrenament. Hem de fer persones, i fer persones vol dir donar eines perquè puguin gestionar els seus conflictes, perquè si l’entrenador no compta amb ell, que això no ho visqui com una frustració, que sàpiga girar-ho, que potser l’entrenador no té eines, però li diu que s’esforci més perquè confiarà en ell. És un context molt maco per a poder treballar.