Lo Cartanyà torna vint anys després. L’enyorada i irreverent sèrie viu ara Lo Cartanyà, especial 20 anys, que inclou dos capítols nous i el making of, que ja es poden veure a la plataforma 3Cat. L’home sense filtre, que amb trenta anys havia tornat al poble, vivia a casa els pares, treballava a la televisió local i cremava la comarca el cap de setmana, ara és pare d’una criatura. Aquest especial servirà per a revisitar –o donar a conèixer– una de les sèries més recordades de la televisió catalana. VilaWeb va entrevistar dilluns el director, guionista i actor de la sèrie, Xavier Bertran, que ens va citar a Barcelona per poder-lo conèixer i rememorar la seva creació.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare era mestressa de casa. És de Balaguer, però se’n va anar a viure a Terrassa amb el meu pare de molt joveneta, amb un germà meu, que té uns quants anys més que jo. El meu pare treballava a la FECSA d’operari i era d’un poble que es diu Sant Salvador de Toló, al costat de Tremp. Jo ja vaig néixer a Terrassa.

—Per tant, podeu estrafer els accents de Terrassa i de Balaguer?
—Justa, sense problema. Els tinc tots dos de sèrie.

—Xavier Bertran no és tan sols actor: sou guionista, també.
—Vaig alternant. Fa molts anys que són les meves dues facetes principals en l’àmbit professional. Els primers guions de televisió que vaig fer van ser de Plats bruts. També he estat escrivint articles. A vegades, de conya –però no gaire–, dic als amics que bàsicament em dedico a treballar gratis. Sempre creo projectes i després els intenor vendre o col·locar. I, a part, tens la porta oberta a tot allò que et puguin oferir.

—La sèrie Lo Cartanyà torna a TV3. Per a qui no hagi vist els tres nous capítols que ja són a la plataforma, què hi podem veure?
—Doncs hi veurem què ha passat durant aquests vint anys amb tota aquesta fauna, amb tots aquests personatges. Per una banda, ens posem al dia i els personatges, amb declaracions a càmera, ens expliquen com han evolucionat. I, al mateix temps, anem fent flaixos enrere a la sèrie original. És un capítol amb dues parts, més un making of.  Un total de tres peces.

—Carles Canut (1944-2018) hi feia de pare del Cartanyà.
—Puc avançar que hi ha un homenatge a Carles Canut, hi té protagonisme i li hem pogut dedicar, amb tot l’afecte, una picada d’ullet.

—No sé si lo Cartanyà, tan llengut com era, passaria el tall de la cultura woke.
—Lo Cartanyà va amb una mena de mànecs que ho dinamiten tot. Lo Cartanyà és la llibertat pura. És un personatge, per una banda, molt egocèntric, i, per una altra, sense filtres. Com a personatge de ficció és impagable, perquè et permet moltíssimes coses. I també és un pobre desgraciat, per dir-ho d’alguna manera. És una mica el codi dels pallassos. El pallasso ja t’ensenya que fotrà el peu a la galleda, però ell es pensa que no, i l’hi torna a ficar. Potser vint anys enrere hi havia coses que no estaven tan detectades i ara les detectaríem. Mira el personatge aquest de l’Antonio Recio que fa Jordi Sánchez a La que se avecina: és un personatge obertament masclista i racista i la gent l’ha comprat al 100% perquè, d’alguna manera, ja entens que és una paròdia i que en cap moment no és una apologia. En el cas de lo Cartanyà, no és un personatge que tingui l’accent en el masclisme o en el racisme, crec que es destaca més pel punt egocèntric. Lo Cartanyà és com un nen petit, de trenta anys llargs (ara ja de més de cinquanta), que continua pensant que és el melic del món i que tothom ha de ballar al seu voltant. I no entén per què la gent no ho veu, això. Dóna uns elements que són fantàstics per a poder ficar el peu a la galleda tantes vegades com calgui.

—En el seu moment, lo Cartanyà torna al poble a viure amb els pares, amb més de trenta anys.
—Exacte. Cosa molt habitual, ara mateix.

—M’explicàveu que teniu paral·lelismes amb lo Cartanyà. Ara viviu a Terrassa, heu tornat al lloc on vau néixer, com ell. La pregunta és si esteu casat amb la vostra cosina, també?
—Ha! No, no, no, estic totalment solter ara mateix. No estic casat amb aquesta cosina segona com lo Cartanyà, que també explicarem una mica què ha passat i en quin punt estan de la relació. Sí que puc anunciar que té un fill, perquè ja ho vam dir a l’últim capítol de la sèrie. I ara coneixerem aquest Camilo, que ja té divuit anys. A la vida real, lo Cartanyà només en té un, però jo en tinc tres, amb dues parelles. Els meus fills es diuen Nael, Zinesh i Silvana i tenen 21, 17 i 15 anys.

—Lo Cartanyà continua essent egocèntric o ara ja pensa més en el fill?
—Lo Cartanyà encara és lo Cartanyà. Hi ha unes característiques que es mantenen. I amb el seu fill són del tot diferents, però hi ha alguna cosa que els uneix de manera molt potent. Lo Cartanyà és un paio que sempre troba una paret de totxos al davant i s’hi fot de cap. I, evidentment, el tema del fill no en serà una excepció. Però, ja t’ho dic ara, hi ha una cosa que el salva en aquesta relació amb el fill.

—Us vau inspirar en algú per fer el personatge?
—No específicament. Però, per exemple, quan té aquell punt d’ira, hi ha alguna cosa molt del meu pare, que ja no hi és. I jo també, quan m’emprenyo, me’n vaig també cap aquí. Hi ha alguna cosa meva, en aquella manera d’emprenyar-se, en aquell mecògon.

—Com us ha marcat, la sèrie?
—Tothom m’identifica molt amb el personatge. I m’he adonat que el personatge continua tenint molta vigència. Em diuen frases de la sèrie i em fa una il·lusió molt especial. Penso: “D’acord, ha quedat d’alguna manera en l’imaginari.”

—Per exemple?
—De la frase “I fins aquí, lo temps” a “L’home casat ha de tenir la tita lliure”, passant per “Quin dia és avui? Divendres! Què es crema avui, què es crema? La comarca!” o “Som joves, som guapos, tenim fenya!”

—Per què es diuen Finisterre, els dos capítols de la tornada de la sèrie?
—Perquè, a més de commemorar la sèrie –o donar-la a conèixer al públic nou–, també hi havia una voluntat meva de donar-hi un tancament. No sols és commemoratiu, sinó que també diem que la sèrie s’acaba així. Vint anys després, hi posem el punt final.

—Quina seria la diferència en el vostre ram entre el primer Cartanyà i el d’ara?
—Aleshores les xarxes encara no hi eren. Parlem del 2005. La cosa funcionava a una altra velocitat. Ara tu toques un tema i l’incendi és immediat. Crec que aquesta és la principal diferència que hi ha respecte a fa vint anys. Però una bandera d’aquesta feina ha estat sempre la incertesa, i aquesta incertesa ara és molt general. Més que abans, sens dubte.

—Res a afegir-hi?
—Hi ha alguna cosa que m’ha mogut molt a fer ara aquest especial: és la sensació d’agraïment amb el personatge, amb tota la gent que vam fer la sèrie, amb tot el públic que encara la continua recordant i amb les meves arrels balaguerines. Perquè hi ha aquesta peça, el making of, que m’ha permès d’anar a Balaguer. Hi surt ma mare biològica, ma mare autèntica, que té noranta-un any i viu en una residència. I em feia il·lusió que també hi sortís, parlar-hi. Ha estat un autèntic viatge a les arrels i m’ha fet molta il·lusió. Fins i tot et diré també que el fill de lo Cartanyà, l’he tret d’un càsting que vaig organitzar a Balaguer. Em feia il·lusió de dir: “Si trobo algú de Balaguer que faci de fill de lo Cartanyà, hòstia!” Hi ha un gran agraïment a tot això.