Aquest dilluns ens ha deixat el cineasta Frederick Wiseman, a noranta-sis anys, molt ben viscuts i emprats. Per compensar, ens ha deixat una cinquantena de films documentals sobre les institucions de l’estat del benestar, les seves contradiccions i virtuts, els nostres desconcerts si hi treballem i quan les necessitem. Films llargs, que eviten els esquemes i la síntesi simplificadors, de mirada humanista en el sentit fondo, dedicant en cada ocasió tot el temps del món al rodatge i sobretot al muntatge. Res de simplificar, tampoc res que eviti sentir i pensar. FW no judica, mostra, mira de comprendre i de fer comprendre, no estalvia els contrasentits del sistema ni tampoc el redueix a un mecanisme inalterable, no fa propaganda de submissió ni d’oposició. No dirigeix la mirada de l’espectador, sinó que ens posa davant un relat de la vida, de tres o més hores, perquè la vida d’una societat no es pot reduir sense més ni més a una història que engega, segueix i s’acaba, això seria passar per damunt, utilitzar, corrompre l’experiència de les persones que hi transiten, treballen i necessiten aquestes institucions, i malejar la mirada de l’espectador.

Wiseman mirava la gent com ningú més ho fa, ha titulat el New York Times. Amb un matís: Wiseman escoltava la gent com ningú més ho fa. S’ocupava en els rodatges del so, buscant i reconeixent les situacions parlades eloqüents, sense intervenir-hi ni fer preguntes i així indicava al seu càmera què filmar. Cap veu en off guiaria el relat en el muntatge, FW ens aboca directament al que succeeix davant la càmera en un espai públic.

“El dia que es vulgui saber a què s’assemblava la civilització occidental de la segona meitat del segle XX, certament s’anirà a parar a l’obra immensa del documentalista estatunidenc. Una obra major que al llarg dels anys s’ha convidat a passar per la varietat infinita de cruïlles socials de la vida dels Estats Units, fins a reflectir el cos sencer de la societat. No es coneix un projecte igual de faraònic si no és La comèdia humana de Balzac”, escriu Mathieu Macheret, en l’obituari a Le Monde. Va filmar l’hospital, el centre psiquiàtric, la comissaria de policia, l’oficina de la seguretat social, l’agència de models, el museu, la sala de boxa, els grans magatzems, la universitat, la biblioteca pública… Tants llocs de la vida en què els ciutadans trobem les estructures administratives i culturals que regeixen la nostra vida. Una obra antropològica, poètica tot sovint, d’humorisme subtil, d’escriptura de la vida.

Va visitar Barcelona i hi va treballar, com a professor, durant els dos primers cursos, del màster de documental de creació de la UPF, de l’equip del qual vaig formar part en els inicis. L’havia vist en un festival de documentals al Centre Pompidou de París, en el debat posterior al primer dels seus films que vaig veure, Model, sobre una agència de models, un debat en què W responia sovint amb displicència a les intervencions dels experts que hi havia a la sala. En acabar li vaig demanar si voldria fer un seminari en el pla d’estudis que preparàvem: “Miri, no en sabem res, allà, del documental que convé fer ara. M’agradaria que ens digués que sí, però li confesso que si ha de mantenir la mateixa actitud que he vist avui a la sala, potser no anirem bé.” No sé pas com se’m va acudir de ser tan directa, segurament perquè no dominava prou llavors les fórmules més educades de la llengua francesa. “No s’amoïni”, digué amb un somriure, “això només ho faig aquí a París, creuen que ho saben tot”. Els dos seminaris que va fer van ser ben profitosos. L’any 2016, ara fa deu anys, el vam investir doctor honoris causa de la UPF. Ha deixat alumnes, aquí.

De les seves ensenyances, en recordo en particular una. Proposava als alumnes que, abans de posar-se a filmar, joves que eren i que potser no en sabien prou de les emocions humanes, cosa imprescindible per ser un bon documentalista, llegissin novel·les. En les novel·les aprendrien de la vida. Per això els seus films són novel·les de la vida. No, la vida no escriu novel·les. Són els documentalistes com Wiseman els que, escoltant i mirant la vida per, després, organitzar el material, en el muntatge, a la recerca del sentit que la mateixa vida indica, són aquests artistes els que poden narrar la vida viscuda quotidianament, cada dia. Uns quants dels seus films són disponibles a Filmin. En aquests temps inestables descreguts i perillosos, ha dedicat els últims films a les institucions que sostenen els valors de la democràcia: un barri multicultural, un ajuntament, un museu, una biblioteca pública.

Els seus llargs relats potser ja no ens ho resulten tant. Els relats serials, les sèries, ens hi han acostumat, de la mateixa manera que en l’entresegles del nou-cents els lliuraments setmanals i fins diaris dels novel·listes, de Dickens a Víctor Català, van acostumar els lectors a les novel·les llargues. És un dels triomfs de l’escolta, la mirada i el muntatge de Frederick Wiseman. Em deia que no mirava la tele, i li vaig dir que potser s’hauria de mirar la sèrie The Wire, que trobava que havia après molt del seu cine. Això el va complaure. A mi em complau convidar-vos, si no el coneixeu, a veure el seu cine. Per la meva banda, hi tornaré, un cop més.