Quan era petita, durant uns anys, classificava les mares en dues categories: les que treballaven i les que no. No sé quan vaig començar a fer aquesta catalogació, però sí que tinc clar quina idea vaig establir del model que representaven aquelles dones. La informació de si feien alguna feina o no m’havia arribat accidentalment, bé perquè m’ho havien comentat a casa o bé perquè m’ho havien dit els seus fills o filles, companys meus de l’escola. Recordo de preguntar-me interiorment per què algunes d’aquelles mares no treballaven, i de demanar-me què feien durant tot el dia. En la meva ment de nena ingènua, la vida d’aquelles dones se’m dibuixava com una successió de dies plaents i afortunats perquè no havien de complir un horari laboral. Me les imaginava deixant la canalla a escola i gaudint de tota una jornada per a elles mateixes. Recordo que sentia enveja de les filles que tenien mares que no treballaven, perquè aquelles mares podien portar-les i recollir-les cada dia a l’escola i, a més, venien a endur-se les meves amigues al migdia perquè anessin a dinar a casa. Com que odiava haver de quedar-me a dinar en aquell sorollós menjador escolar de menús fastigosos, la meva gelosia cap a aquell model familiar que permetia no dinar a l’escola era cada vegada més gran. A poc a poc, vaig començar a desenvolupar una mena de ràbia interior cap a aquelles dones que jo considerava que eren més sortoses que la meva mare, que sí que havia de treballar i a qui jo, sovint, veia angoixada i nerviosa. I aquell enuig aviat va mutar en prejudici i vaig començar a pensar que aquelles dones eren unes gandules, una mena de vividores sense objectius vitals, pusil·lànimes mantingudes pels seus marits. “Què passa, que no els agrada cap feina?” Encara no havia sentit mai allò de la feina dignifica, però ja havia entès, malgrat ser una nena, que calia treballar; a casa que sempre havien patit pels calés, no deixaven de repetir-ho i s’esllomaven per arribar a final de mes i em deien que no hi havia diners per a una bicicleta nova o per a roba de marca.

El recel cap a aquelles dones es feia més gros, sense que jo pogués ni sospitar que allà, en aquella acumulació de prejudicis inculcats socialment, el meu jo masclista començava a gestar-se dins meu. Als marits d’aquestes dones no els veia gairebé mai, perquè gairebé mai venien a dur o a recollir la seva canalla a l’escola, sempre eren elles qui ho feien i jo les envejava i maleïa la seva sort, tot alimentant una imatge impol·luta d’aquells marits que apareixen només el dia de la festa de final de curs o, de tant en tant, quan alguna criatura em convidava a jugar a casa seva. Veure aquells homes era important per a mi per tal de corroborar que existien i els mirava amb uns ulls d’admiració que ara em fan sentir avergonyida. Jo planyia aquells homes que passaven tot el dia fora de casa, deixant-hi la pell per portar tants diners a casa perquè poguessin viure els quatre o cinc membres d’una família, i les dones dels quals, al meu entendre, es grataven la fava mentre ells treballaven desmesuradament. Ah! Els meravellosos anys noranta! Aleshores encara era possible comprar-se cases i viure amb un sol sou per a pagar totes les despeses familiars i domèstics.

Hi penso sovint, en aquelles dones, ara, per sort, des d’una mirada totalment diferent. No va ser fins que em vaig convertir en mare que vaig obrir els ulls a la realitat, talment com una somnàmbula que desperta d’un engany que va ser massa real i massa veritat durant tants anys. I des que vaig ser mare que aquella ràbia que durant l’etapa infantil jo tenia per aquelles mares fleumes i suposadament mancades de desitjos i d’objectius laborals i vitals, ara la sento cap a mi mateixa per haver gosat pensar totes les coses dolentes que vaig pensar d’elles en algun moment. Sento ràbia per haver permès que els adults del meu entorn m’inoculessin aquelles idees sense que jo me n’adonés, perquè queda clar que si jo, com a nena, vaig desenvolupar aquell credo fou perquè allò era el que socialment es pensava d’aquelles dones. Em fot que ningú il·luminés la part del dibuix que jo no veia, la realitat d’aquelles dones dins les seves llars, tots els seus sacrificis, totes les seves renúncies, tota la càrrega silenciosa que suportaven, la manca d’elogis i de reconeixement cap a la seva tasca, mentre aguantaven l’adoració social vers els seus marits, els autèntics herois de portes en fora.

Ahir, una coneguda va dir davant meu: “Jo no treballo, treballa només el meu marit.” I tal com la frase va arribar a les meves orelles vaig corregir-la: “No tens una feina remunerada, però treballes. Tens tres fills, oi? Doncs, i tant que treballes. Grava-t’ho a la ment.” Reconec que venia encesa de casa perquè aquesta setmana he estat mirant All her fault, una sèrie que us recomano fervorosament i que m’ha fet pensar en aquelles mares de quan jo era petita, les que suposadament no treballaven, i m’ha remogut moltíssim perquè, malgrat que hagin passat molts anys d’ençà dels anys noranta, algunes coses no han canviat gens, tal com exemplifica aquesta ficció que, a partir de la història del segrest d’una criatura, ens mostra la vida de dues dones de Chicago que, malgrat ser de classe prou benestant, continuen sostenint el pes de les tasques domèstiques i maternals absolutament soles, perquè les feines bones i ben remunerades les tenen ells, mentre lluiten per desenvolupar-se professionalment. La sèrie es diu All her fault, entre més motius, perquè durant tots els capítols veiem com, malgrat que els marits de les dues protagonistes són uns éssers masculins suposadament evolucionats que passen l’estona dient a les dones com són de meravellosos, a l’hora de la veritat no hi són, ni permeten que elles existeixin, perquè la prioritat són ells, i a més les culpen indirectament i directament de no ser prou bones mares.

Per tot plegat, vull demanar perdó a les mares de les meves amigues d’escola. Tant de bo no hagués sentit mai els prejudicis que vaig sentir cap a elles. Tant de bo poder-les retrobar i preguntar-los coses com ara: a quants somnis vas renunciar? De què t’hauria agradat treballar i no vas poder? Et vas valorar prou a tu mateixa com a dona, com a mare, malgrat que el món no et valorés? Tant de bo retrobar-les per dir-los que ara entenc que segurament aquella vida seva d’aleshores en tenia ben poc, d’idíl·lica, per dir-los que quina feinada, tenir cura de les criatures, quina feinada, ser sempre qui va a comprar, qui porta la càrrega mental de tot plegat, qui fa els esmorzars, els dinars, els sopars, qui s’oblida d’ella mateixa per posar-se al servei de la família.

Per tot plegat, com que tinc clar que no vull que la meva filla sigui una somnàmbula que alça prejudicis a còpia de creure’ls reals, i com que no vull que un dia es desperti a una realitat que la faci sentir estafada, sempre, sempre, sempre li dic que totes les mares treballen, ho veiem o no ho veiem, se’ls pagui diners per fer-ho o no. Li ho dic a ella, però en el fons, com un recordatori, també m’ho dic a mi.