Vox travessa una nova crisi interna marcada per expulsions, denúncies encreuades i disputes territorials que tornen a posar en qüestió la cohesió del partit, en un moment en què les enquestes li auguren un fort creixement i assenyalen que podria esdevenir una peça clau en la configuració de majories tant en parlaments autonòmics com al congrés espanyol.

El conflicte en el si del partit s’ha intensificat aquestes darreres setmanes amb l’enfrontament entre l’ex-secretari general Javier Ortega Smith i la direcció, en un context en què també s’han obert noves fractures territorials; la darrera, a Múrcia. De fet, la crisi amb Ortega Smith encara no s’ha tancat. Qui ha estat fins ara portaveu de Vox a l’Ajuntament de Madrid ha denunciat la formació a l’Agència de Protecció de Dades espanyola per la filtració als mitjans del seu expedient disciplinari. Per la seva banda, el comitè de garanties del partit n’ha aprovat l’expulsió per una “infracció molt greu”, per haver-se negat a acceptar el relleu com a portaveu municipal. Ortega Smith no s’atura ací, preveu de presentar recursos i no descarta de portar el cas als tribunals.

La degradació dels dirigents històrics

El conflicte amb Ortega Smith s’inscriu en una pugna de lideratge constant que, amb els anys, ha anat deixant Santiago Abascal com l’únic dels principals dirigents fundacionals encara al capdavant del projecte polític.

En una primera maniobra el 2024, ja es va reduir el pes d’alguns dels dirigents més coneguts. Vox va eliminar el sistema de tres vice-presidències i va concentrar el poder en una sola, ocupada per Ignacio Garriga, cap de la formació a Catalunya i un dels dirigents més pròxims a Abascal. En canvi, figures destacades com Jorge Buxadé i Ortega Smith mateix –fins aleshores vice-presidents– van passar a tenir un paper secundari com a vocals.

Aquella decisió va ser interpretada per alguns sectors com un moviment per a reforçar el control de la direcció estatal i reduir el pes polític de dirigents amb més perfil. Amb el pas dels anys, aquest procés ha anat acompanyat de la sortida o marginació de més figures destacades. Entre els dirigents que han abandonat o han quedat progressivament apartats de la primera línia, hi ha l’ex-portaveu parlamentari Iván Espinosa de los Monteros, la dirigent madrilenya Rocío Monasterio o l’ex-diputada Macarena Olona, que va deixar el partit després d’un fort enfrontament amb la direcció. També han anat desapareixent de l’organigrama figures fundacionals com Alejo Vidal-Quadras, un dels impulsors inicials del projecte polític.

A aquest llistat, s’hi afegeixen uns altres dirigents i ex-diputats que, sense formar un corrent organitzat, mantenen posicions crítiques amb el rumb del partit, com és el cas de Víctor Sánchez del Real, Rubén Manso, Juan Luis Steegmann o Mazaly Aguilar. Tot plegat ha alimentat la percepció d’un partit com més va més centralitzat al voltant d’Abascal.

La crisi territorial a Múrcia

Les tensions internes també s’han traslladat a algunes direccions territorials. Un dels episodis més recents és el que afecta Vox a la Regió de Múrcia, on el dirigent José Ángel Antelo –fins fa poc cap del partit a la comunitat i una de les figures territorials més visibles– fou suspès de militància a mitjan febrer i apartat del grup parlamentari després d’un enfrontament amb la direcció estatal.

Però el conflicte s’havia gestat mesos abans arran de discrepàncies entre Antelo i la cúpula del partit sobre l’estratègia política i el funcionament intern de la formació. Un dels punts de fricció més importants es remunta al 2024, quan la direcció de Vox va ordenar d’abandonar els governs autonòmics de coalició en protesta pel repartiment de menors no acompanyats. Antelo es va mostrar crític amb aquella decisió perquè considerava que trencar els acords podia reduir la capacitat d’influència política. A aquestes discrepàncies estratègiques, s’hi afegien tensions sobre l’organització. Antelo reclamava més autonomia per a l’estructura territorial murciana, mentre que la direcció estatal mantenia una línia de control molt centralitzada sobre les decisions internes i l’estratègia parlamentària.

La tensió va anar escalant fins que, a mitjan febrer, la direcció estatal va obrir un expedient disciplinari contra Antelo i en va decretar la suspensió cautelar de militància. Vox va justificar la mesura per presumptes irregularitats internes i per una suposada gestió en benefici de persones del seu entorn, acusacions que Antelo ha negat. El dirigent murcià ha arribat a afirmar que el partit fins i tot va falsificar la seva signatura per autoritzar la renúncia al seu escó.

Pocs dies després de l’obertura de l’expedient, el dirigent murcià va ser apartat del grup parlamentari de Vox i enviat al grup mixt de l’assemblea regional. El dirigent ha denunciat públicament una “persecució política” dins el partit i ha acusat la direcció estatal de practicar purgues internes contra les veus crítiques. La crisi també ha causat la dimissió en bloc de la direcció regional del partit i ha deixat Vox sense una estructura territorial clara a la comunitat murciana. Mentrestant, la cúpula estatal prova de refer l’organització amb una gestora provisional.

Tot plegat també ha tingut conseqüències en la política regional. El govern murcià del Partit Popular, presidit per Fernando López Miras, depèn en bona part del suport parlamentari de Vox per aprovar iniciatives legislatives, com el pressupost o determinades reformes. Amb el partit immers en una crisi interna i amb un interlocutor territorial encara per definir, el ritme de negociació política amb el govern murcià s’ha alentit considerablement.

La ruptura dels governs autonòmics

La decisió de la direcció estatal d’abandonar tots els governs autonòmics el 2024 va implicar la sortida immediata dels executius en què el partit governava amb el PP, entre els quals, Castella i Lleó, Extremadura, Aragó i també el País Valencià. Tot i que es va presentar com una demostració de coherència política, la ruptura va generar tensions internes i va obrir discrepàncies entre alguns dirigents territorials. Al País Valencià, la decisió va provocar la sortida dels consellers de Vox del govern de Carlos Mazón i va deixar l’executiu del PP en minoria parlamentària. Tot i la ruptura formal, Vox ha continuat essent el soci del PP a les Corts Valencianes, amb el qual negocia constantment, i ha donat suport a la investidura de Juanfran Pérez Llorca i a l’aprovació del pressupost.

La decisió també va fer créixer la tensió a les Illes. El grup parlamentari de Vox al parlament balear ha viscut una crisi continuada, en una lluita pel control del partit entre el sector alineat amb la direcció estatal i un grup de diputats crítics, que proven d’aconseguir més autonomia. La crisi es va desencadenar a començaments del 2024, quan cinc diputats dels set del partit al parlament balear van provar d’expulsar del grup parlamentari el president de la cambra, Gabriel Le Senne, i la presidenta del partit a les Illes, Patricia de las Heras. La direcció estatal va frenar la maniobra i va acabar imposant que es mantingués Le Senne i el sector fidel a Madrid.

Tot i que aquell episodi es va donar inicialment per tancat, les tensions internes no es van resoldre. Tres diputats del grup original –Xisco Cardona, Agustín Buades i Idoia Ribas– han acabat abandonant el grup parlamentari. Ribas, que havia estat portaveu del grup parlamentari, va denunciar pressions internes abans de deixar el partit. Tot i això, els diputats que han abandonat Vox han continuat votant en la majoria de casos en la mateixa línia que el PP i han permès al govern de Marga Prohens de mantenir l’estabilitat.

Aquest conjunt de crisis territorials evidencia les dificultats de la direcció de Vox per mantenir la cohesió interna després de l’expansió institucional que va aconseguir a partir de les eleccions autonòmiques i municipals del 2023.

Pressions per a convocar un congrés extraordinari

La crisi ha reactivat també els moviments crítics dins el partit. L’ex-portaveu parlamentari Iván Espinosa de los Monteros i més sectors reclamen ara la convocatòria d’un congrés extraordinari per a revisar l’organització interna i el funcionament de la formació. Els crítics denuncien una concentració excessiva de poder entorn de la direcció estatal i reclamen que els afiliats puguin participar en un debat sobre l’estratègia política. Segons aquests sectors, l’actual estructura deixa poc marge a la deliberació interna i concentra les decisions en un nucli reduït entorn del president, Santiago Abascal.

La iniciativa ha anat guanyant suport entre alguns dels dirigents que han anat restant fora de l’estructura del partit. A la proposta s’hi ha afegit el dirigent murcià José Ángel Antelo, que ha defensat la necessitat d’un congrés perquè els militants “tinguin veu” sobre el futur de la formació i sobre les decisions estratègiques preses per la direcció. Segons ell, molts militants no entenen les purgues internes ni les decisions organitzatives, que sovint es prenen sense votacions formals dins els òrgans del partit.

Aquest moviment crític s’ha anat articulant entorn d’un grup heterogeni d’ex-dirigents i ex-diputats que han anat expressant discrepàncies amb el rumb de la formació aquests darrers anys, entre els quals hi ha figures com Ortega Smith i l’ex-vice-president de Castella i Lleó Juan García-Gallardo. Tanmateix, la direcció del partit ha refusat aquesta possibilitat, ara com ara. Tant Abascal com Ignacio Garriga han defensat que Vox ja té òrgans interns per a debatre i que el calendari congressual del partit no preveu cap nova cita fins el 2028.

Per impulsar un congrés extraordinari, els promotors haurien d’aconseguir el suport d’una part significativa dels militants –prop d’un 20 % dels afiliats amb dret de vot–, una xifra que sembla difícil d’assolir. La direcció del partit insisteix que el “veritable congrés” que valida el projecte de Vox són les eleccions i els resultats a les urnes.

Expectatives electorals i aliances internacionals

Malgrat les disputes internes, Vox continua creixent electoralment. En alguns territoris el partit ha millorat resultats. Per exemple, en les eleccions del desembre a Extremadura va passar de 5 escons a 11. A Aragó, el mes de febrer, de 7 a 14, i tornarà a ser fonamental per a la investidura del cap del PP, Jorge Azcón. El següent test electoral arribarà diumenge, amb les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó. Les enquestes diuen que Vox pot superar el 20 % dels vots i situar-se clarament com a tercera força política, amb 16-20 procuradors, fet que reforçaria el seu paper clau per a la formació de govern.

Els bons resultats van acompanyats d’un intent de no semblar la crossa del PP. A Extremadura, Vox ha blocat la investidura de la candidata del Partit Popular, María Guardiola, després de refusar de donar-li suport en la votació parlamentària, fet que ha deixat la comunitat en una situació de paràlisi política mentre continuen les negociacions. Una situació semblant es viu a l’Aragó, on el PP també necessita el suport de Vox per consolidar una majoria estable i les tensions entre les dues formacions han complicat els acords. I aviat podria passar això a les institucions espanyoles.

Alhora, la formació manté una estratègia d’aliances amb dirigents de la nova dreta internacional amb l’objectiu d’inscriure’s en l’onada reaccionària que s’ha consolidat en uns quants països occidentals. Aquest espai polític es caracteritza sobretot per un discurs dur contra la immigració i el multiculturalisme, més que no pas per la defensa explícita de posicions tradicionalment associades a l’extrema dreta espanyola, com la reivindicació del franquisme. Vox manté vincles polítics amb figures com el president argentí Javier Milei la primera ministra italiana Giorgia Meloni o sectors pròxims a Donald Trump als Estats Units.