Recordo, amb una certa incomoditat, les eleccions presidencials als Estats Units del 2016. Al Partit demòcrata hi havia, bàsicament, dos candidats: Hillary Clinton i Bernie Sanders. Però al Partit Republicà n’hi havia més d’una dotzena! Governadors i senadors, tots amb moltíssima experiència política. Menys un: Donald Trump.

Fotografia de Fox News.

Els diaris americans publicaven titulars cada dia sobre Trump. Les televisions gairebé van oblidar-se dels altres candidats i van crear cadenes de notícies Trump 24 hores al dia. La fam de notícies sobre Trump era universal, tant de la dreta com de l’esquerra. Com més parlaven de Trump, més audiència tenien, els diaris. I, per tant, parlaven molt de Trump.

El nivell d’atenció mediàtica era tan desproporcionat que em semblava que Trump era l’únic candidat del Partit Republicà. I amb el pas del temps, arran de la cobertura universal i constant de la seva campanya, Trump va convertir-se exactament en això: en l’únic candidat. La situació va continuar igual després de les primàries: entre informar sobre una proposta política de la candidata Hillary Clinton o un disbarat del candidat Donald Trump, tots els diaris escollien la segona opció. Trump va ser bo per als diaris. I els diaris van ser bons per a Trump.

Donald Trump va guanyar les eleccions del 2016 i ara és president dels Estats Units. Un mentider compulsiu, racista, xenòfob i masclista és el dirigent del país més poderós del món. I qui en té la culpa?

Un estudi de Harvard demostra que la premsa va donar una cobertura molt favorable a Trump, parlant desproporcionalment de les polèmiques que ell proposava (sobre l’Islam i la immigració, per exemple). Hillary Clinton, el rival de Trump que va perdre, comparteix l’opinió que la cobertura mediàtica constant va crear un escenari electoral que afavoria el candidat més extrem i menys experimentat. ‘He de reconèixer’, va escriure Clinton al seu llibre, ‘que Trump és odiós però que és difícil no mirar-lo’.

La història es repeteix

Observo la pre-campanya de les eleccions espanyoles del 28 d’abril amb una certa sensació de déjà vu. Vox, un partit d’extrema dreta amb tendències xenòfobes i masclistes, atrau l’atenció de tots. Com que les seves propostes són tan extremes, obliga els candidats de partits menys extrems de posicionar-se sempre en referència a Vox. I tot i que el partit provoca un rebuig moral en grans sectors de la política catalana i espanyola, ‘és difícil no mirar-lo’, com deia Clinton. La premsa, em sembla, mira més Vox que no pas mira altres partits.

Però potser m’equivoco. Potser ‘projecto’ una experiència del passat (la victòria de Trump) a un present totalment diferent. Potser la premsa espanyola i la catalana donen una cobertura justa i equitable als partits polítics i jo no hauria de preocupar-me tant. Potser.

Vull saber-ho. Avui mirarem amb quina freqüència els mitjans parlen dels partits polítics. Amb dades.

Mètodes

Vaig descarregar 398.229 piulets dels comptes de 29 diaris espanyols i catalans de l’1 de desembre de 2018 al 9 d’abril de 2019. La meva intenció era identificar referències a partits polítics en aquests piulets. Amb mig milió de piulets, no era possible fer-ne una lectura humana; per tant, vaig identificar les referències mitjançant una cerca automatitzada (els detalls tècnics, al final de l’article) dels partits següents:

Resultats

Dels 398.229 piulets dels 29 mitjans, el 8,58% esmentaven un partit. Però aquests esments no eren distribuïts de manera uniforme per partit, ni de manera representativa. Heus ací el percentatge de tots els piulets que esmentava cada partit examinat.

El gràfic anterior mostra el percentatge de piulets que fan referència a cada partit de tots els piulets de tots els mitjans. Però és útil mirar també el percentatge només entre els piulets que esmenten algun partit (per excloure piulets no polítics, etc.):

Segons el CIS, Vox és el cinquè partit de l’estat espanyol. Durant els mesos d’aquesta anàlisi, el seu suport va fluctuar entre un 5% i un 11%. Però en cobertura mediàtica és el primer. Dels mitjans examinats, el 34% dels piulets que esmenten un partit polític fan referència a Vox. Va passar igual amb Trump al principi de les primàries. Encara que la majoria dels republicans preferissin un altre candidat, Trump rebia constantment més cobertura, cosa que el va acabar convertint en el candidat preferit.

Per mitjà

No tots els mitjans esmenten Vox amb la mateixa desproporcionalitat. Mirem-ho. El gràfic següent mostra el percentatge de tots els piulets de cada mitjà que fa referència a Vox.

El problema amb el gràfic anterior és que alguns mitjans no parlen gaire de política ni dels partits en general, i n’hi ha d’altres que en parlen molt. Per tant, seria bo mirar quin percentatge de piulets que esmenten algun partit polític fan referència a Vox. Això es veu al gràfic següent.

No hi ha un patró clar esquerra-dreta amb la freqüència de referències a Vox. Ho fan molt, i ho fan tots.

També es pot analitzar, mitjà per mitjà, la distribució de referències als partits (els gràfics, al final d’aquest article).

Conclusió

Els mitjans catalans i espanyols donen una cobertura molt desproporcionada a Vox. Un partit que té, aproximadament, el 10% de suport de la població de l’estat espanyol rep el 34% de la cobertura mediàtica dels partits. Aquest comportament, la cobertura constant, va ajudar Donald Trump a guanyar les eleccions americanes del 2016.

S’ha de demanar: per què en parlem tant, de Vox? Per què donem una cobertura mediàtica tan exagerada a un partit extremament minoritari? Els culpables som molts: els mitjans (també aquest!), els ciutadans, les xarxes, etc. Escric aquestes preguntes amb el reconeixement ple de la ironia d’aquest article (que també contribueix a la cobertura desproporcionada de Vox).

Els mitjans haurien de fer una reflexió sobre què és d’interès periodístic i què no. Una proposta política d’un partit, per exemple, ho és. Un míting de mil persones en una plaça de braus, potser no. Canviar la dinàmica actual per evitar un error com el que vam cometre els americans el 2016 significaria, potser, que els mitjans haurien de deixar d’escriure articles tant ‘clicables’ (els de Vox ho són) i escriure articles més rellevants. Però això és demanar que perdin diners. I, per tant, no passarà.

És molt probable que les setmanes vinents els mitjans continuïn donant una cobertura desproporcionada a Vox. No és per cap conspiració de l’extrema dreta. És perquè per a nosaltres, els lectors, ‘és difícil no mirar-lo’ (Clinton dixit). El cicle viciós continua. Els resultats d’aquest cicle, els sabrem el 28 d’abril.

Podeu veure els gràfics desglossats per mitjà.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb