‘Vixca’

Els valencians, com a poble, posseïm una característica ben cridanera: tenim una data de naixement concreta i n’hem sigut conscients durant tota la nostra història. Això no ens fa ni millors ni pitjors, perquè les essències col·lectives que travessen tota la història són, per definició, falses, però sí que aporta alguns aspectes curiosos per a l’anàlisi. Els mites són històries que les col·lectivitats decideixen contar-se per a explicar-se, i, en aquest sentit, és absurd analitzar-los des dels paràmetres de la veritat o la falsedat, perquè no parlen mai dels fets que expliquen, sinó dels que representen.

El mite per excel·lència del poble valencià és el de Jaume I. El 9 d’octubre de 1338, el centenari de la conquesta de València, ja es documenta la commemoració cívica d’aquesta data, probablement seguint el model de la Festa de l’Estendard de Mallorca, que és anterior i que representa el mateix mite fundacional. Valencians i mallorquins, pobles germans, per molt que ho neguen els de sempre, compartim tantes i tantes coses, entre les quals, aquesta de què parlàvem al començament: som conscients de la nostra data de naixement com a poble. El 9 d’octubre de 1238, en el cas del País Valencià.

Des d’aleshores, el 9 d’octubre se celebrava cada any, amb una atenció especial, lògicament, a cada centenari. Fins que, el 9 d’octubre de 1707, aquesta tradició es va interrompre. Després de la derrota d’Almansa, el 25 d’abril, i de l’abolició dels Furs, el 29 de juny, el regne de València era destruït i annexionat a Castella. Els valencians –políticament– deixàvem de ser valencians i passàvem a ser castellans. I ho continuem sent a hores d’ara, d’altra banda.

Per al cinquè centenari de la conquesta, el 9 d’octubre de 1738, una data massa redona per a ser ignorada, aquesta commemoració es recupera. Però la centralitat del mite de Jaume I deixa pas al mite del Cid. En honor de les autoritats borbòniques municipals, es representa una comèdia en llengua castellana sobre el mite castellà per excel·lència. És molt interessant resseguir la història del mite de Jaume I en la memòria valenciana a través dels treballs de Vicent Josep Escartí, catedràtic de literatura medieval i moderna de la Universitat de València. Recentment, de fet, n’ha publicat una monografia: Jaume I en la memòria d’un poble.

És ben curiós. Un dogma del nacionalisme espanyol és que els habitants d’aquesta península (portuguesos i andorrans inclosos, òbviament) som tots exactament igual d’espanyols, com a concepte polític, nacional, cultural i ètnic, des de temps immemorials. Jaume I i el Cid serien, doncs, exactament igual d’espanyols. La guerra de Successió només va ser una disputa dinàstica entre espanyols. Tanmateix, el mite de Jaume I va ser hegemònic mentre va existir el regne de València, però es va intentar substituir pel del Cid quan aquest va ser annexionat a Castella. No ha sigut fins a dates ben recents, amb la Generalitat moderna, que Jaume I ha recuperat una centralitat perduda en els relats mítics institucionals valencians. El Cid, per contra, que era una nota històrica al peu de pàgina en la memòria foral, n’havia estat el mite central durant els segles anteriors. El franquisme va batejar el cap i casal com a Valencia del Cid, com a exemple de molts altres llocs de memòria públics que li va dedicar i que encara romanen (l’avinguda del Cid, l’estàtua a la plaça d’Espanya, etc.). Ben curiós, com deia.

Pensava en tot açò mentre veia com Carlos Mazón anunciava la campanya institucional de la Generalitat per a la festivitat del Nou d’Octubre d’enguany. Amb un cartell blau esguitat d’un parell de tocs d’oriflama i la paraula “vixca” –escrita així, amb X– tres vegades, Mazón deixava totes les cartes ben al descobert damunt la taula: no tenen ni escrúpols ni vergonya a l’hora de performar el que sempre ha sigut el blaverisme. Mazón s’autoproclamava catedràtic en filologia i ens explicava que, amb aquesta grafia, es volia reivindicar un arcaisme (que no és privatiu dels valencians, d’altra banda, però això també és evident), que, tanmateix, ni tan sols sabia llegir –pronunciava “bicsca”.

Tot això ho deia en castellà, òbviament, ja que ni sap ni vol –ni ganes– parlar valencià. La llengua pròpia només els serveix per a conflictivitzar-la. El PP d’Alacant, per exemple, amb un mes de diferència, ha presentat una iniciativa perquè només el castellà siga llengua oficial de la ciutat i una altra –en castellà, és clar– per a “defender el valenciano” del gravíssim atac de dir que la terra no és plana, és a dir, que valencià i català són dos noms per a la mateixa llengua. Aquestes maniobres no són noves, però podríem dir que no les havíem vistes encara d’una manera pura i amb una cara tan descoberta.

És a dir, ni al més despistat de la contornada li passa per alt que tota aquesta perfomance blavera és una cortina de fum per a El Ventorro. Es podria qualificar de pornogràfica, en aquest sentit. I això té algun punt interessant. Perquè, si algú diu que la cortina de fum ha sigut efectiva, perquè tots n’estem parlant, també cal dir que tots en parlem per a dir que és una cortina de fum, cosa que posa en dubte l’efectivitat de la maniobra i que, d’altra banda, sí que és una novetat.

Castellans que no tenen cap altre interès per la llengua dels valencians que no siga exterminar-la ens intenten marejar amb X i accents tancats en la E. Estic convençut que el País Valencià del 2025 no és el País Valencià de 1975 i que, tot i que sé que predique en el desert, ara com ara, aquesta maniobra tan obscena i desesperada els és ja fins i tot contraproduent. No en guanyaran més que en perdran, de suports. Tota aquesta sobreactuació és el primer cant del cigne del blaverisme. I això és una molt bona notícia. De la mateixa manera que Jaume I s’ha consolidat novament com a mite banal dels valencians i el Cid no el reivindiquen ni els seus hereus. Vixca, vixca i vixca.