Visió o miratge

Durant aquest meu descans de vuit mesos tan útil, tan profitós, que ara feliçment s’acaba, he pogut entrar dins bombolles de lectura i obsessions personals. Carregant piles, i felicitat, llegint paper, he acabat immers en el fascinant món de l’Aràbia Saudita, des que amics meus que visitaven monarquies àrabs em deien que la visió que llegien a la premsa d’aquí i la realitat que veien allà eren tan diferents. En fi, com tants altres darrerament, jo també m’he escapat a mons llunyans per descansar del proper.

Hi ha dos llibres que ja se m’han quedat dins: Vision or Mirage (L. B. Taurus), del diplomàtic nord-americà David Rundell, que va passar quinze anys al país del petroli. I The man who would be king (Harper), de la gerent del Wall Street Journal, Karen Elliot House, un perfil biogràfic de Mohàmmed Bin Salman, fill del rei de l’Aràbia Saudita, i l’home que avui mana al regne. Aquest darrer és molt bona porta d’entrada al tema, però el de Rundell ja és fascinant del tot, molt ben escrit, estructurat, i il·luminador. Una joia de llibre.

Cap dels dos no nega el caràcter autoritari del règim actual, incloses la mort i tortura d’opositors i de periodistes com ara Jamal Khashoggi, que va acabar, atenció, esquarterat, amb els trossos del cos amagats dins unes quantes maletes. Però tots dos hi afegeixen un seguit de dades que, ignorant de mi, desconeixia del tot: que Bin Salman, fill del rei, és l’home que ha retirat del carrer la policia religiosa, i que intenta d’eliminar la religió com a factor unificador del país i substituir-lo pel nacionalisme. Això, en el país de la Meca i Medina, en el país de Mahoma, molt poca broma. He après com ell mateix, l’home que ordena de matar opositors, a la vegada no tan sols ha permès a les dones de conduir, sinó que la presidenta de la borsa del país és una dona. I que elles com més va accedeixen a més càrrecs i carreres universitàries. He entès que aquest home, veurem si se’n surt, vol canvis socials al seu país (drets per a les dones, menys religió, no dependre tant del petroli i passar-se al turisme, o les renovables). I que vol fer-ho mantenint l’estructura política autoritària i dictatorial.

He après que els Saüd són una monarquia hereditària, sí, però en què no necessàriament el poder passa de pares a fills. Pot passar a un germà, a un cosí, a un nebot. Els Saüd, diguem, són un partit estat. Manaran sempre els membres del mateix partit, passa que tots són família. I entre ells elegeixen el que veuen més preparat. He après que, fa pocs anys, Bin Salman va reunir gran part dels parents en un hotel, on els va coaccionar, hores tancats, i alguns els va enviar a la presó, i finalment va aconseguir que cosins, germans, oncles i nebots l’acceptessin a ell, i no a un cosí, com a home fort del règim. I que, de mica en mica, aquest partit estat fet de membres de la reialesa veu com Bin Salman fa entrar-hi tecnòcrates, gent preparada que ha estudiat fora, amb els quals vol fer que el país faci un pas tecnològic i econòmic endavant (però mai polític). I he pensat en el Franco dels tecnòcrates.

He après, ignorant de mi, que l’Aràbia Saudita neix d’un pacte entre els Saüd i el fundador del wahhabisme, aquesta interpretació tan rigorosa de l’islam, fundada per Ibn Abd-al-Wahhab. I que, de la mateixa manera que el poder polític, segles després, continua en mans dels descendents d’Al-Saüd, el poder religiós és bàsicament en mans dels descendents d’Ibn Abd-al-Wahhab. És un país en mans de dues famílies. I que veurem ara si s’acaben barallant, o acaben pactant com fa segles que fan.

Espero, en fi, rebre la biografia de l’avi de Bin Salman, Ibn Saüd, l’home que durant el segle XX va unificar el país (totalment desunit), va recuperar el poder per als Saüd (que havien perdut) i va tenir la immensa sort de regnar quan encara no s’havia descobert el petroli. Per això, quan Occident es dividia aquella part del món, ningú no va voler quedar-se un desert pobre. L’avi va ensenyar als descendents que per unir el país, i tornar els Saüd al poder, havia seguit una regla d’or: alinear-se amb la potència mundial. Aleshores va ser la Gran Bretanya. Els seus descendents van pactar amb els Estats Units la presència de bases militars, cosa que enfuria els altres saudites, com ara Bin Laden. I avui Bin Salman ha introduït el xinès a les escoles, tot preveient un canvi d’ordre mundial i seguint la màxima saudita de pactar amb qui mana al món.

I, per acabar, diguem-ho tot, tinc pendent de preguntar a Antoni Vives, tinent de batlle d’Urbanisme de la ciutat de Barcelona en el mandat de Xavier Trias, que m’expliqui com és de prop Bin Salman, ell que el coneix tan bé, treballant com va treballar (fins que es va fer miques) en el projecte de Neom, aquesta regió futurista, que els uns veuen com el futur fet realitat, autèntica visió, i els altres com un miratge impossible de construir. Neom inclou la ciutat de la Línia, que seria un sol edifici de 170 quilòmetres de llarg, on viurien nou milions de persones, connectada per dins, sense necessitat de cotxes. Durant un temps, Vives va ser un dels protegits de Bin Salman en les lluites de poder internes, explica Karen Elliot House, i deu ser el català que el coneix més bé. Segurament, també deu ser qui coneix més bé el viratge d’una Aràbia Saudita que construeix aquesta zona futurista tan a prop com ha pogut d’Israel, el país amb el qual Bin Salman vol fer negocis, i aliar-s’hi, i a qui té més simpatia que la declarada, però que no pot acabar de fer pública, ni sòlida, mentre Netanyahu continuï una matança a Gaza que frena amb sang i horror no tan sols el futur dels palestins, sinó també l’aliança d’Israel amb el país de Mahoma.