Pallisses, por i catalanofòbia: parlen una vintena de testimonis de la violència quotidiana del franquisme

Avui, quan fa cinquanta anys de la mort de Franco, sembla que el perill de banalitzar la dictadura és més viu que mai. No tan sols perquè els darrers sondatges assenyalen la preferència d’una part del jovent per règims autoritaris, sinó també per la implantació de diverses formes de desmemòria i per l’intent insistent de l’espanyolisme de menystenir la repressió als Països Catalans. Una repressió arbitrària i quotidiana, que afectava militants, però també persones no involucrades en política.

VilaWeb ha fet una crida als subscriptors perquè expliquessin aquesta mena d’històries viscudes, de la persecució del català a la censura, passant per la repressió sexual, la violència policíaca o fins i tot les tortures. N’hem seleccionades vint, hem hagut de seleccionar, una petita tria d’un grandíssim nombre de relats rebuts que tenen en comú, en termes generals, la violència, el sentiment constant d’alerta i de terror i la catalanofòbia. VilaWeb vol donar les gràcies a tots els qui han respost a la crida i ens han fet arribar els seus escrits.

Rosanna Cantavella (Vila-real, Plana Baixa): “Ens retornaven les lletres, amb les cançons que es prohibia de cantar ratllades amb una gran X”

“En 1974 i 1975 jo col·laborava amb el grup Acorde, la divisió cultural i musical de la Congregació de Lluïsos de Vila-real. Com a associació catòlica, el règim no ens podia prohibir frontalment. Sovint s’oblida que l’església de Pau VI, la de la justícia social, protegia la diversitat d’opinions i la nostra llengua. Emparant-nos en això, vam dur a la Plana les actuacions de tots els grans noms de la Nova Cançó. Ara bé, primer calia passar per Censura –un apartat del Govern Civil– totes les lletres de les cançons. I cap allà anàvem, amb les lletres mecanografiades de les cançons que cantarien Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o qualsevol altre. No se’n podien eixir, del guió. Al cap d’uns dies, tornàvem a les oficines de la Censura, on ens retornaven les lletres, amb les cançons que es prohibia de cantar ratllades amb una gran X en roig; també trobàvem ratllats versos o paraules de les cançons que s’havien tolerat. La llibertat d’expressió és un bé preciós, que sovint donem per descomptat.”

Cristina Farré (Barcelona): “Va començar a clavar-me cops de puny fortíssims als ovaris amb la mà dreta”

“Detinguda a Madrid el juny del 1970, amb l’acusació de pertànyer a una associació il·lícita, com deien ells. Havia arribat de Barcelona el dia abans. Tenia vint-i-un anys. Em van portar a la Direcció General de Seguretat de l’Estat, més coneguda després com l’ESMA espanyola. Tots els que militàvem vam passar per tortures, algunes insofribles. Però la tortura, practicada per homes, té un marcat segell de gènere. ‘Quants del teu partit t’has tirat?’ ‘Totes les comunistes sou unes putes porques!’, ‘Se t’ha acabat cardar una bona temporada, perquè et podriràs a la presó…’ Aquests insults eren constants.

Quan feia dos dies que hi era, em va venir la regla. No em tocava, però les convulsions físiques i emocionals ja ho fan, això. Era al calabós. Vaig explicar-ho, perquè em donessin un drap o el que fos. No venia d’aquí: ja havia d’anar al vàter amb la porta oberta i un mirant. No em podien donar res sense permís i finalment em van dur dalt, emmanillada per l’esquena. Em vaig trobar de nou amb el ‘médico’ (especialista a torturar procurant no deixar marques) i d’altres. Tots homes. ‘Així que t’ha vingut la regla, guapa… Doncs ara sabràs què és una regla baixant de cop!’ Va començar a clavar-me cops de puny fortíssims als ovaris amb la mà dreta, mentre amb l’altra m’aguantava l’espatlla, perquè em plegava del dolor. Amb una punteria que feia honor al seu sobrenom. Era el dijous 18 de juny de 1970. No sé l’hora. Aquesta és una noció que es perd ràpidament encara que obsessivament vulguis saber-la. Anava amb faldilles i, quan vaig notar la meva sang calenta baixant per l’entrecuix, em va pujar un tsunami des del cony. El vaig fitar. Afrontant-lo. Una mirada que em va eixir del meu ens de femella més primitiu i visceral. Mentre li clavava els ulls, se’m va encarar, desafiador: ‘Quèèè? Quèèè?’ ‘Que ets una escòria humana”, vaig contestar jo, articulant bé.

No vaig poder afegir res més. Però ja estava fet. Se’m van tirar tots a sobre. Em plovien els cops per tots costats. Però les trompades ja no feien tant de mal. Em sentia humiliada? No! Crec que tot allò els denigrava a ells, no a mi. Era d’una baixesa tal que em revoltava en lloc d’abatre’m. Sabia que ells pretendrien fer de mi el que volguessin. I preservar la dignitat com a dona es va convertir ben aviat en obsessió.”

Feliu Crespí (Sabadell, Vallès Occidental): “Em va clavar una autèntica pallissa al mig d’una classe emmudida per la violència”

“Tenia onze anys. Fou en aquest curs de segon de batxillerat (1964/1965) que l’Aragonés, de malnom El Sito, com a diminutiu d’Osito, em va clavar una autèntica pallissa al mig d’una classe emmudida per la violència desfermada. Érem en una classe d’estudi i tot d’una la va prendre amb mi. Em va treure del pupitre a estrebades i, a empentes i bufetades, em va apallissar mentre cridava: ‘Què s’ha cregut, aquest fill d’un roig republicà?’

Després vindrien els llibres i llibretes que tenia al pupitre volant i tornar a seure humiliat i adolorit. Més endavant, el company de taula, un d’aquests amics de l’ànima que es fan a aquestes edats, em va dir que una mirada anterior meva de menyspreu havia provocat la reacció del Sito. Potser sí. No puc confirmar-ho ni negar-ho. Però sembla que això de les mirades d’odi’ ve de temps.”

Vicens Torrents (Mollet del Vallès, Vallès Oriental): “Ens vam fer un parell de petons i ens va sorprendre un sereno que ens volia portar a comissaria”

“Teníem setze o disset anys, i era l’any 1966 o 1967. Tant ella com jo vivíem a Mollet del Vallès i els diumenges a la tarda anàvem sovint a Barcelona a passejar o al cinema. El pare d’ella exigia que fóssim a casa abans de les deu de la nit. Aquell dia vam forçar massa el temps i haguérem de córrer per pujar al metro. Durant el trajecte, ens vam fer carícies d’enamorats i un parell de petons, tendres i innocents. De cop i volta, ens sorprèn un sereno que ve directe a nosaltres, cridant molt fort en castellà que érem uns indecents i no recordo quantes coses més, i que ens volia portar a comissaria. L’home, amb una mena d’uniforme fosc i gorra, cridava amb la seguretat de tenir l’autoritat per a fer-ho.

Nosaltres, bloquejats i rígids com dos estaquirots, no sabíem pas què fer. Havíem d’agafar el tren tant sí com no, per por de la reacció del pare d’ella. Quan ja no teníem cap esperança, una dona gran, amb cara d’emprenyada, s’aixecà del seient i, cridant més fort que el sereno, va exigir-li que ens deixés estar. Com més cridava el sereno que la dona s’apartés, més cridava ella. L’actitud de la dona era molt ferma i el sereno va quedar paralitzat uns moments, i nosaltres ho vam aprofitar per sortir corrents quan van obrir les portes.”

Conxa Ferrer (Alaquàs, Horta Sud): “La Guàrdia Civil feia una visita i preguntava on era mon pare”

“El meu pare era membre de la Joventut Agrària Rural Catòlica (JARC), i de tant en tant tenia reunions a Madrid o en uns altres llocs d’Espanya. Això feia que la meua mare es quedara sola o amb mi (ben menuda) a la nostra casa d’Alaquàs, a l’Horta de València.

En eixa situació, de vegades, la Guàrdia Civil feia una visita i preguntava on era mon pare i què feia en eixes reunions. Afortunadament, ma mare havia viscut al costat de la caserna de la Guàrdia Civil de Torrent i no s’espantava amb la seua presència. La cosa no va passar d’això, però era el detall del control i la intimidació.”

Conxita Ginesta (La Pobla de Segur, Pallars Jussà): “Hi havia corredisses per a amagar oli, sabó fet a casa… Podien decomissar-ho”

“A casa meva la repressió que recordo era la de la “Fiscalía de Tasas”, que en deien. Els petits botiguers, que feien mans i mànigues per tenir aliments per a vendre, tremolaven quan corria la veu que havien arribat dos homes, generalment en cotxe de línia. Corredisses per a amagar oli, sabó fet a casa, malta torrada a casa… Podien decomissar-ho i fer sancions tremendes.

La Guàrdia Civil vigilava els moviments de mercaderies. A casa anaven a buscar oli al pagès, però hi anaven a les dotze de la nit, quan ‘la parella’ havia passat, i havien de tornar abans que ‘la parella’ tornés a sortir al matí. El patiment i la por eren constants, especialment per a la mare, el pare era més valent, emocionalment parlant.”

M. Antònia Regué (Cervera, la Segarra): “Una senyora ens va fer callar a tots al crit de ‘¡hablen en cristiano!'”

“Els meus pares tenien una botiga de queviures a Cervera (Segarra). La clientela parlava català amb el pare i la mare. Recordo un dia que va entrar una senyora que ens va fer callar tots al crit de ‘¡hablen en cristiano!’ El meu pare va fer com si res i va continuar despatxant i parlant en català. Al cap d’uns dies li va arribar una multa, i no va ser ni la primera ni l’última.”

Josep Lluís Cristià Masdeu (la Selva del Camp, Baix Camp): “Van apallissar el meu pare per unes targetes en català”

Quan jo vaig néixer (1945), el pare va fer imprimir unes targetes comunicant el meu  naixement per a lliurar-les a amics i familiars, en aquell temps era força habitual. Pocs dies després, una d’aquelles targetes devia anar a parar a la caserna de la Guàrdia Civil de la Selva del Camp, i això va fer que una parella de “civils” anés a visitar el meu pare a casa. Després d’un breu interrogatori, el van detenir i el varen portar a l’esmentada caserna, on li varen donar una pallissa per haver desobeït l’ordre de prohibició de fer qualsevol escrit en català. A més, també volien que els digués el nom de l’impressor de Reus que havia col·laborat en el “delicte”. No ho varen poder esbrinar perquè el meu pare no els ho va dir.”

Lluís Forcadell (Premià de Mar, Maresme): “Vaig rebre un cop fort de porra als ronyons, i també va rebre una senyora gran al meu costat”

“Ens hem de situar als anys 1973-1974. Aquell dia, els treballadors de la SEAT feien una vaga per a reclamar millores, encara faltava més d’un any per al 20-N. Cap a les cinc de la tarda, jo pujava les escales del Camp Nou per veure el partit. En aquell moment va passar una manifestació multitudinària de la SEAT amb força soroll, crits, pancartes…

De seguida es van presentar en direcció contrària un grup nombrós de la policia armada o la Guàrdia Civil. Anaven a cavall i alçant unes porres molt llargues. Ens vàrem quedar mirant què passava, érem a una distància més que prudencial. De cop i volta, cinc o sis policies van baixar del cavall i van pujar les escales corrents a tota pastilla, deixant de banda la manifestació i donant cops de porra indiscriminadament a tots els que érem a les escales, tot i que era molt clar que no teníem res en veure amb la manifestació.

A prop meu hi havia una senyora gran, d’uns setanta anys, i un dels policies se li va acostar per darrere amb aquella immensa porra, amb la intenció de pegar-li. Vaig intentar d’interposar-me alçant els braços per frenar-lo, però vaig rebre un cop fort de porra als ronyons i, malauradament, després també va rebre la pobra senyora, sense que jo ho pogués evitar. No van tenir miraments, vàrem rebre quasi tots. A mi, el blau a l’esquena em va durar uns quants dies, tot i que llavors era un noi jove en plena forma física. No vull ni pensar com es devia trobar la pobra senyora. Encara me’n faig creus, del que va passar, només trobo una explicació: érem culers!”

Carme Travesset (Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès): “Em posaven penjada de cap per avall amb una barra de ferro que em passava entre les cames”

“Vaig ser detinguda tres vegades durant el franquisme. El 1972, quan tenia disset anys, per repartir fulls en contra de la dictadura. El 1974, per associació il·legal al PSAN, i vaig ser empresonada set mesos. També el 1975, quan la policia va descobrir el lloc on teníem la impremta clandestina del PSAN-Provisional. Va ser la vegada que més em van torturar a Via Laietana, durant cinc dies. Em posaven penjada de cap per avall amb una barra de ferro que em passava entre les cames, amb les mans emmanillades. En aquesta posició m’anaven donant cops als peus descalços amb una altra barra de ferro i una porra.

Quan em van portar a la presó no podia posar els peus a terra de tan inflats com els tenia i em van haver de portar a la cel·la entre dues companyes, també preses polítiques. Les conseqüències físiques van durar molt de temps, però vaig vèncer la tortura, perquè no van aconseguir que els donés cap informació.

Quan vaig sortir de la presó, el novembre del 1974, després de set mesos de la meva segona detenció, la ‘cruzada mayor’ em va dir: ‘No tornis mai per aquí, i si tornes, que sigui per puta i no per política.’ A la presó de dones de la Trinitat de Barcelona les carcelleres no eren funcionàries, sinó que estava regentada per l’orde de les Cruzadas Evangélicas, creada pels feixistes el 1938, amb un component ideològic molt marcat en contra de les preses polítiques. Al cap d’onze mesos, hi vaig tornar, després de la meva tercera detenció.

A hores d’ara encara hem de continuar lluitant per la memòria democràtica, tal com queda palès en les concentracions que es fan cada primer i tercer dimarts de mes davant la comissaria de policia de Via Laietana, per aconseguir que sigui exclusivament un centre d’interpretació, un museu, de la lluita del poble català contra el feixisme, per la democràcia i la llibertat dels Països Catalans.”

Domingo J. Font Pitarch (Vila-real, la Plana Baixa): “La policia local ens va amenaçar per haver anat a jugar a futbol un Divendres Sant”

“Vaig néixer el 1964 i recorde que a Vila-real, a l’escola, formàvem en files sentint el “Cara al sol” i l’himne espanyol. A més, era molt comú l’ús de la violència contra els xiquets per part dels mestres, que pegaven per qualsevol fet insignificant, i també del catecisme, amb vehemència verbal i física d’alguns capellans i de l’escolà.

També tinc molt present que, un Divendres Sant, un grup de xiquets vam anar a jugar a futbol en un descampat als afores del poble. La policia local se’n va assabentar, hi va acudir, ens va furtar la pilota i ens va amenaçar perquè estàvem gaudint aquell dia tan assenyalat.”

Carles Serra (Barcelona): “En Lara va encarregar la impressió d’un llibre al meu avi i van pactar el preu de paraula. Després va rebaixar-lo per sota del cost”

“El meu avi patern, en Dario Serra, era impressor, i després de la guerra va intentar de mantenir el negoci familiar que havia heretat del seu pare: la tipografia La Académica de Serra Hermanos i Rusell. El negoci no va poder sobreviure durant la postguerra, perquè al principi del franquisme no hi havia res, els franquistes tenien el monopoli de tot. Si et feia falta matèria primera o recanvis, no ho trobaves al mercat.

José Manuel Lara, amb la seva pistola a la butxaca, es movia molt còmodament en un món gremial relativament petit. Els editors i els impressors es reunien tradicionalment en un cafè de Barcelona i comentaven les barbaritats que feia. El meu pare em va explicar que en Lara li va encarregar la impressió d’un llibre i van pactar el preu de paraula. Un cop impresos tots els llibres i esperant al magatzem, en Lara va rebaixar el preu molt per sota del cost. Per minimitzar pèrdues, l’avi va haver d’acceptar, però amb aquest panorama no va trigar gaire a haver de vendre a Josep Janés l’impremta, que va acabar amb els treballadors acomiadats i la maquinària desmantellada per a proveir recanvis. Aquestes pràctiques eren habituals entre els franquistes i molt accentuades en els primers anys de postguerra.”

Ignasi Fortuny (Barcelona): “La policia va irrompre al funeral de la meva mare perquè era en català”

“Tinc unes quantes històries. Quan tenia quatre anys, els meus pares em van dur a una guarderia de monges de Barcelona. Un dia van trucar a la meva mare per dir-li que em vingués a buscar, que era un porc perquè m’havia fet pipí. Jo vaig dir a la meva mare que sí que havia demanat d’anar al lavabo, però que m’havien dit que no m’entenien. Ho havia demanat en català, puix que no sabia parlar espanyol.

El meu avi era Francesc Ribas Soberano, un dels fundadors d’ERC, jutjat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Va ser condemnat a un desterrament a Alacant, a no poder viure a Catalunya i a no poder exercir de metge a Catalunya, amb tots els béns confiscats. Jo, a setze anys, vaig militar en la clandestinitat, detingut, amb el plaer de conèixer la Via Laietana ben jovenet. Algunes de les anècdotes que relataré s’expliquen perquè érem una família vigilada.

En ocasió d’una visita a Barcelona de Franco, era a casa de la meva àvia materna. Com que el meu avi estava desterrat a Alacant, quan venia Franco, la meva àvia tenia un policia a casa durant tota l’estada del dictador, i no podíem anar a les habitacions que donaven al carrer. Corrent pel passadís amb la meva germana, vàrem passar de llarg del límit tolerat i el policia va agafar la meva germana per les trenes tot dient-li ‘vine aquí, catalaneta de merda’.

Un dia, a la Rambla de Catalunya, tot passejant amb la meva tia i un cosí, uns falangistes la van parar i li van donar una bufetada perquè ens parlava en català.

Quan tenia deu anys, vaig perdre la meva mare, i el dia de l’enterrament a l’església de Sant Agustí, la policia va irrompre-hi perquè el funeral era en català, tal com havia demanat ella abans de morir. Van detenir el meu pare i van dir al capellà que continués en castellà. El capellà va dir als policies que deixessin el meu pare i es va comprometre a no continuar en català. Quan va reprendre la cerimònia va continuar en llatí fins al final. Al meu avi, desterrat a Alacant, no el van autoritzar a anar a Barcelona a l’enterrament de la seva filla.”

Jaume Ventalló (Barcelona): “L’odi ens va durar molt, no els ho perdonaré mai”

“Vull explicar el cas de les tortures que va suportar el meu germà Xavier el 1971. Ell ho explica així:

‘El mes de desembre del 1971, crec que el dia 8, era al Camp Nou. Tenia quinze anys i havia anat a veure uns amistosos amb una colla d’amics de la mateixa edat. Entre un partit i un altre es feia un descans, i aquell any ens va tocar de suportar la banda de música dels grisos per fer-nos més «agradable» l’espera. El públic de l’estadi va esclatar amb una sonora xiulada. Nosaltres, com la majoria de l’estadi, els vam xiular, res més. Al cap de pocs segons, se’m va acostar un policia vestit de carrer, em va agafar pel braç i em va dir que l’acompanyés. Els meus amics em miraven i preguntaven què passava i jo no entenia res. Em va deixar el braç i es va acostar a un policia d’uniforme, i aleshores vaig imaginar-me què passava i vaig córrer en direcció contrària, però no vaig trobar cap sortida.

Finalment, van detenir-nos a tres de nosaltres i ens van baixar a una sala d’escalfament (mai millor dit) que tenien en aquell moment els jugadors per a fer exercicis. Era diàfana i amb una columna al mig. Allà mateix ens van fotre una gran pallissa a tots tres a base de cops de punys, de porra i puntades de peu. Ens van insultar, a nosaltres i a tots els catalans. Un d’ells va dir que «hauria de caure una bomba al camp i endur-se uns quants milers». Un dels nens va estar a punt de perdre un ull. Després de la pallissa, se’ns van endur a la comissaria d’Hostafrancs i ens van tenir unes quantes hores dempeus sense avisar els nostres pares, que ja feia hores que estaven desesperats anant d’hospital en hospital per veure si ens havia passat res. Ens van interrogar i no recordo l’hora exacta, però no va ser fins a la matinada que va aparèixer el meu pare per dur-me a casa, no sense rebre amenaces de la policia. Un dels altres, de setze anys, va passar la nit al calabós.

Uns anys més tard, no em van voler fer el passaport perquè tenia antecedents penals i el meu pare va haver de signar un document on declarava que m’havia portat bé des d’aquell maleït dia al Camp Nou. El dictador havia mort feia poc…’

Jo vull afegir, com a germà que tenia vint-i-un anys en aquell moment, que van ser horribles les hores que vam passar fins que no van trucar a casa els grisos per dir-nos que estava detingut. Encara recordo amb odi la cara amb què va arribar el meu germà. Aquest odi ens va durar molt, no els ho perdonaré mai.’

M.C.T.C. (Sabadell): “Aquella matinada l’havien afusellat”

“A casa nostra es van patir greus conseqüències de la guerra, amb l’assassinat del meu tiet Enric Cunillé Caldés, germà de la meva mare, afusellat el dia 29 de juliol de 1939 a 29 anys. Era un dels divuit sabadellencs executats al Camp de la Bota, a Barcelona. Vull fer constar que aquest home no s’havia ficat mai en política ni en cap embolic. Treballava en una empresa de transports, com a xofer de camió. Era un bon treballador. Poc abans d’esclatar la guerra va decidir de plantar-se pel seu compte, tenir la seva pròpia empresa de transports. Quan ho va comunicar al seu patró, hi va haver una forta discussió, no el volia deixar perdre, però el meu tiet n’estava ben convençut i va continuar amb el seu projecte, amb la qual cosa es va crear una forta enemistat que va tenir conseqüències.

Acabada la guerra, el meu tiet va ser detingut, sense saber-ne la causa. Primer, estaven força tranquils pensant que hi havia un malentès i que ja s’aclariria. Però, de mica en mica, es va descobrir qui l’havia denunciat: era l’amo del lloc on treballava abans, que havia esdevingut falangista i amb molta influència. Aquí va començar un calvari d’impotència, era ben clar que era una venjança. Va tenir un judici sumaríssim sense advocat i va ser condemnat a mort. Els meus avis i els meus pares no s’ho podien creure. Precisament el meu pare, que era el seu cunyat, va moure cel i terra per trobar algú o alguna manera de poder-se’n sortir, però quan els preguntaven qui l’havia fet empresonar els deien “no hi teniu res a fer”, tenia una gran influència dins el règim.

Al final es va aconseguir l’indult. Aquest document se signava a Madrid i viatjava cap a Barcelona amb el tren de la nit. El meu pare va anar a recollir l’indult i es va dirigir cap a la Model, convençut que alliberarien el pres i pensant en l’alegria que tindria tota la família quan el tornessin a tenir a casa. Però no va ser així. Aquella matinada l’havien afusellat. Ignoràvem el que després vam saber: que la mateixa nit que viatjaven els indults, els noms dels indultats eren cantats per telèfon i eren els primers que afusellaven a la matinada.

Òbviament, el pare va quedar trasbalsat i gairebé incapaç de tornar a casa i explicar als pares, esposa i germanes aquest fet tan bèstia i horrible. Aquesta història els va deixar molt tocats. En aquell temps, no hi havia atenció psicològica. Veure’s tractat com el familiar d’un delinqüent era molt dur de pair i no ajuda gens a alleugerir l’angoixa.”

Oriol Comas (Barcelona): “El pare em va respondre, molt seriós: ‘Als tramvies no es pot parlar'”

“És un record dels meus sis anys, devia ser el 1963. El pare havia d’anar a la plaça de Catalunya i jo el vaig acompanyar. Vivíem al costat de l’Hospital de Sant Pau. Era la primera vegada que anava amb tramvia! Tot el viatge vaig tenir els ulls ben oberts, tantes eren les coses noves… Vam pujar al tramvia i vaig comentar alguna cosa al pare. Em va respondre, molt seriós: ‘Oriol, als tramvies no es pot parlar, no ho veus, que tothom calla?’. Certament, ningú no deia res. Van haver de passar alguns anys perquè pogués entendre que el que no es podia era parlar en català. Puta dictadura!”

Vicens Enrique-Tarancon (Borriana, Plana Baixa): “Era en una llista a la taula del governador militar. Vaig haver de dimitir de delegat”

“Jo era delegat de curs a la Facultat de Farmàcia i es va fer una vaga (d’acord amb els professors) perquè volien treure la farmàcia com a facultat. També vàrem fer més protestes, eren els anys seixanta.

Un dia em va trucar mon pare perquè anés urgentment a Borriana. No em va dir res més i l’endemà hi vaig anar. Em va preguntar què havia fet i jo li vaig contestar que res, que només era delegat de curs. Em va dir que, o deixava això de ser delegat o que tornés al poble, perquè un amic seu li havia dit que jo era en una llista de nou persones a la taula del governador militar. Per no deixar la carrera, vaig haver de dimitir de delegat.”

Montse Milian (Barcelona): “Sortíem d’un assaig de teatre i un policia va cridar ‘¡Disuélvanse!'”

“Hi ha moltes anècdotes, permeteu-me que en triï dues. Primer, recordo que caminàvem amb la meva parella agafats de la mà pel port de Barcelona i, en un moment donat, em va fer un petó petit, discret, com aquell qui no vol la cosa. Hi havia un gris a prop. Ens va escridassar amb la intenció de fer-nos avergonyir i tallar la nostra espontaneïtat: les parelles no es podien fer cap petó ‘en públic’.

La segona: sortíem d’assajar un grup de joves que fèiem teatre d’aficionats. Érem un grup relativament nombrós. Ens va veure un policia, no recordo el seu uniforme, i, com acostumaven a fer, ens va cridar “¡Disuélvanse!”. En aquell moment un grup de més de vuit o deu persones no podia anar junt. Les persones esdeveníem perilloses. Solució: t’havies de disolver.

Monique Montessino (Barcelona): “Vaig enviar el llistat dels meus llibres per a una mudança i em van contestar que eren prohibits”

“Era l’abril del 1974. M’havia acabat de casar a França i estava a punt d’anar a viure a Barcelona. Vaig haver d’enviar ‘per prescripció’ el llistat de tots els meus llibres al govern, per tal de rebre l’autorització per a poder portar-los amb la mudança. Després d’haver enviat la llista em van contestar: ‘totalment prohibits’. Eren tres quartes parts dels llibres, en francès i anglès: Baudelaire, Montesquieu, Sartre, el pobre Shakespeare, D.H. Lawrence, les Germanes Brontë, Maquiavel… Van tornar marcats sobre el llistat, en color vermell. Totes aquestes obres eren part dels estudis literaris que cursava aleshores a la Facultat de Lletres Paul Valéry de Montpellier. Vaig comprendre que ‘España’ era un lloc diferent.”

Xavier Clèries (Sant Cugat del Vallès, Vallès Ocidental): “El funcionari va dir ‘¡Hable en cristiano, señora!’ i la meva àvia va plorar”

“Aquest és un petit episodi que vaig viure quan devia tenir uns deu anys, a final de la dècada dels seixanta o inici de la dels setanta. La meva àvia materna no sabia parlar pràcticament castellà, malgrat tenir una gran intel·ligència natural, no havia pogut anar a escola perquè s’havia quedat òrfena de ben petita. Un dia, havia de fer una gestió en una comissaria, probablement la renovació del DNI, i casualment jo l’acompanyava. Es va adreçar en català a un dels policies que hi havia en aquelles dependències. La resposta irada del funcionari va ser ‘¡Hable en cristiano, señora!’. Recordo que la meva àvia, una bona dona, va plorar.”

Roser Julià Juncadella (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès): “A l’escola ens colpejaven l’esquena amb un regle que tenia una mina de metall per dins”

“Jo tinc un mal record de la repressió del català. En una escola de monges del poble on vaig fer la primària ens feien cantar el ‘Cara al sol’ dretes i davant les imatges de José Antonio, Crist i Franco. La cosa divertida és que sovint canviàvem la lletra sense que la monja se n’adonés. També ens maltractaven colpejant l’esquena amb un regle que tenia una mina de metall per dins quan no complíem les seves expectatives.

En una altra escola de monges, les professores, tot i que algunes eren catalanes, ens obligaven a parlar en castellà: ‘Al col·legi es parla en castellà.’ Com que no enteníem per què ens feien parlar així, continuàvem dirigint-nos-hi en català i elles seguien la mateixa cançó, i algunes vegades arribaven al càstig.

Vaig començar a aprendre a escriure en català a la facultat, on alguns professors ja feien les classes en català. Em costava bastant, perquè ho havia d’anar traduint per agafar apunts. Anava a COU quan va morir Carrero Blanco, i a la facultat quan va morir Franco. Vam fer festa grossa en els dos esdeveniments!

La repressió era del català, però també hi havia repressió en tota l’educació (història, geografia, sexualitat encoberta, religió, urbanitat, ‘formación del espíritu nacional’…) Tinc molt mal record, d’aquella època, així ho vaig viure com a nena.”

Núria Rodríguez (Barcelona): “Eren prou inhumans per a deixar una nena roja abandonada al carrer”

“Sé la trista història de la meva sogra, la Carme Garcia Coma. Va néixer a Ribes de Freser (Ripollès) i quan va acabar la guerra tenia quatre anys. Els seus germans grans havien lluitat contra els feixistes i havien marxat cap a França. Com que els feixistes no podien represaliar-los, van tancar a la presó el pare, el senyor Pere, que no havia fet la guerra. La mare de la meva sogra va morir de tifus, amb el pare a la presó i els germans fugits. Van deixar la nena abandonada al carrer. Eren prou inhumans per a deixar una nena roja abandonada al carrer, amb el pare a la presó.

Un dels germans, el tiet Mingo, que no havia marxat a França, va passar anys a la presó condemnat a mort. Li deien que el matarien, amb la pressió psicològica que suposava això. Delicte? Fer la guerra al bàndol republicà, tenir uns germans actius en el conflicte. No el van arribar a matar, però tota la vida va tenir el pes d’aquests anys d’horror amb l’espasa de Dàmocles de l’amenaça de mort.

Eren tan retrògrads, repressors, dictadors, ‘involucionats’, que el meu pare m’explicava que, l’any 1945, acabat de casar amb la meva mare, van viure aquest episodi: viatjaven en tren i ella va seure recolzada en una cama d’ell, que alhora era assegut sobre una maleta, a l’estació d’Aranda del Duero. Va venir un vigilant a cridar-los l’atenció per la immoralitat de l’acte, i va fer aixecar la meva mare.

Que no s’oblidi mai el patiment i l’horror que van viure tantes persones innocents en mans dels feixistes. Que no es vulgui blanquejar la repressió ni les atrocitats que van fer.”