Això diu que era un noi que vivia a Cardedeu i feia feina en un taller on construïen elements escenogràfics inflables. Aquelles figures que apareixien a les obres dels Comediants i la Fura dels Baus i ens deixaven embadalits. També hi van fer aquell Cobi inflable que va acomiadar els Jocs del 92 a bord d’una barqueta de paper que va sortir volant de l’Estadi Olímpic. El noi es deia –i es diu– Andreu Vilà, és alt com un Sant Pau i és tot bondat. Abans de conversar una estona amb mi apaga els fogons on cuina uns calamars a la bruta amb sobrassada que de segur que són per a fer-ne llepadits.

Quin és el camí que va d’un Cobi inflable a uns calamars amb sobrassada? D’entrada pot semblar sorprenent, però, com gairebé tot en aquesta vida, té una explicació. Resulta que l’Andreu era –i és– un d’aquests culs inquiets que, com un bon català, sempre fa coses i s’implica en mil batalles. Ben aviat es va adonar que a Cardedeu, com en tants indrets més, el moviment associatiu no tenia cap lloc per a reunir-se i planificar totes aquestes batalles. Els pocs espais públics que hi havia eren de difícil accés i, visca la burocràcia!, calia omplir instàncies per a demanar-los.

És per això que, quan va sortir a concurs la gestió del bar del Centre Cultural, on avui hi ha el Teatre Auditori, amb tres amics no s’ho van pensar gaire, van formar una cooperativa i s’hi van presentar. Quan van guanyar-lo i van veure la feinada que representaria, dos s’ho van repensar i van deixar l’Andreu i un altre soci al capdavant del projecte. Els coneixements culinaris que tenien aquest parell d’amics eren molt bàsics, per dir-ho d’alguna manera, i van arrencar anant a comprar croquetes congelades i bosses d’enciam a un supermercat de la cantonada. Recordem que l’objectiu de fons era oferir un espai amable per a trobar-se i fer-hi reunions o recitals de poesia.

Així va néixer el Tarambana ara fa vint anys, el 27 de gener de 2006, un dia de neu. Durant sis anys, aquella va ser la seu del primer Tarambana, que aviat es va convertir en un referent per a la gent de la comarca i de més enllà i tot. Però discrepàncies amb l’ajuntament sobre qui havia d’assumir el cost d’unes obres de reforma que calia fer els va empènyer a cercar un nou local al carrer de Dolors Granés, que és on han estat els darrers catorze anys. Es tracta d’un espai immens, una antiga nau industrial que havia estat, originàriament, una fàbrica de moles de tallar marbre i que, després, va passar a mans de gent del tèxtil i de dissenyadors.

Amb la nova seu, el Tarambana va fer un salt endavant immens i es va consolidar, ara sí, com un espai gastronòmic i cultural de primera categoria, que fa honor al seu lema: “Menjant cultura.” De fet, sovint no tens clar on s’acaba l’un i on comença l’altre. Es va escaure que, en aquella època, l’Andreu va conèixer Neus Monllor, gran defensora dels productes ecològics i de proximitat, i va fer una estada a l’Espai Tomata de la Vall Farrera que li va causar un gran impacte. Amb l’assessorament de la Neus, doncs, el Tarambana va col·locar un caragol a la carta i va refermar el compromís amb l’slow food, els aliments de quilòmetre zero, d’origen conegut i sense transgènics, i amb preu just per als pagesos i productors. Al Tarambana, el menú entre setmana costa 17 euros i els caps de setmana, 24,50. L’Andreu té clar que per sota d’aquest preu només es pot oferir producte industrial i congelat, de quarta o cinquena gamma. De fet, tothom qui vagi a la carnisseria o a la peixateria a comprar hauria de saber que continuar somniant menús de restaurant a 10 euros ja és una utopia.

Al Tarambana s’hi menja bé. Fins i tot molt bé. A la carta hi ha opcions senzilles, com ara entrepans, amanides, croquetes (no congelades), coques i coquetes, tapes i un assortiment de formatges artesans. També hi ha opcions més elaborades, que van d’unes galtes de porc amb cansalada cuita a temperatura baixa fins al llom de bacallà amb alls confitats i verdura, passant pel plat de la casa, que aquest hivern és un caneló de col amb verdura de l’hort, bolets i beixamel. Com que hi ha moltes entitats locals que s’hi reuneixen o hi fan celebracions, alguns plats els són dedicats, com ara les coques ANC, Ball de Bot i Salvem Vilalba; els entrepans Òmnium Cultural, Bastoners i el Trabucaire, o les postres Coral Cardedeuenca.

Fa molts anys que l’Ovidi Montllor dina i sopa cada dia al Tarambana. Un gran retrat seu pintat sobre tela, de 4 metres per 6, presideix el menjador. N’és l’autor Josep Castells, constructor de decorats i escenògraf en un taller diferent d’on havia fet feina l’Andreu, que es va oferir a fer-lo en ocasió del vintè aniversari de la mort del cantant alcoià. Com que no en va especificar les mides, la sorpresa de l’Andreu quan el va veure acabat va ser semblant a les dimensions del quadre. És així com l’Ovidi acompanya de ben a la vora la munió de concerts, conferències, vermuts literaris i activitats múltiples i variades que s’organitzen sobre la petita tarima que hi fa d’escenari. Abans de la pandèmia, que apareix més d’una vegada a la conversa, podien arribar a organitzar tres concerts un mateix cap de setmana. Ara costa més. Un esment a banda mereix el cicle Off Tastautors, uns concerts que serveixen per a fer xup-xup abans no comenci el cicle de música d’autor que la bona gent de l’Esquellot va començar a organitzar a Cardedeu fa vint-i-dos anys i que justament es clourà, enguany, amb l’actuació de Mazoni (dissabte).

Per a un país amb una oferta infinita de bars, restaurants i locals mediocres i intercanviables, és un autèntic luxe disposar d’espais com el Tarambana, que tenen personalitat pròpia i combinen l’amor i el respecte pels productes i les begudes de la terra amb la dinamització de la llengua i la cultura catalanes. És clar, no és l’únic. Van en la mateixa línia, cadascun amb la seva idiosincràsia, espais com la Clau de Sant Celoni, el Cafè del Centre de Caldes de Montbui, l’Slàvia de les Borges Blanques, Can Capablanca de Sabadell i el Konvent de Berga amb els seus dos espais gastronòmics associats, entre molts més. I estic segur que també a les Illes i al País Valencià trobaríem espais semblants. Llarga vida a tots i per molts anys, Tarambana!