Vint anys després, així han crescut els primers fills de dues mares o dos pares

L’any 2005 marca una fita en la conquesta de drets per a gais, lesbianes i bisexuals. El 8 d’abril va entrar en vigor la reforma del codi civil català que permetia les adopcions homoparentals, i el 3 de juliol, avui fa vint anys, es va començar a aplicar la llei espanyola, que va estendre aquest dret al País Valencià i les Illes, i també va legalitzar el matrimoni de parelles del mateix sexe. A Catalunya Nord van haver d’esperar vuit anys més, i a Andorra no va arribar fins el 2023. Uns canvis legislatius que no tan sols permetien que es formessin noves famílies, sinó que regularitzaven les famílies homoparentals ja existents, en les quals només un dels progenitors tenia la pàtria potestat de l’infant. Aquells dies, els grups conservadors es posaven les mans al cap i es preguntaven com creixerien els nens amb dos pares o dues mares; i els partidaris de la legalització contestaven que allò que necessitaven els infants era un entorn segur i afectuós, independentment del sexe dels pares. Avui, vint anys després de l’aprovació de l’adopció homoparental, aquella primera generació d’infants amb dos pares o dues mares han crescut, i són ells mateixos els qui poden contestar als relats catastrofistes que s’esgrimien.

En Vladislav Moya Larrosa és el més gran dels tres joves que han compartit amb VilaWeb la seva història. Va néixer el 1997 a una ciutat mitjana de Rússia. Vivia amb la mare, l’àvia, l’avi, l’oncle i dos germans més. Era petit, però guarda un bon record d’aquells primers anys a Rússia. Quan es va morir l’avi, l’estabilitat familiar va trontollar i tot el pes va recaure en l’àvia, perquè la mare no se’n feia càrrec. Llavors, va començar a circular per institucions. Primer, en un sanatori, on li van diagnosticar una malaltia respiratòria, i després va acabar en un internat. “Rússia no permetia d’adoptar des de l’estranger nens sans, i moltes vegades es deia que tenien una carència respiratòria o alguna altra cosa i potser era mentida.” A l’internat, hi va passar una mica més de mig any i també en guarda un bon record. L’àvia l’anava a veure sovint i li portava menjar. “Encara tinc gravada l’olor d’aquelles mandarines”, diu.

“Els nens teníem claríssim que esperàvem l’adopció i tots es morien de ganes de tenir pares.” I així va ser. Un dia va arribar a l’internat en Cisco, que es convertiria en un dels seus pares. Es van conèixer allà mateix uns quants dies, i poc després ja van marxar. Abans, en Vladislav va donar als altres nens que continuaven esperant l’adopció totes les joguines que en Cisco li havia regalat aquells dies. “Quan vaig ser amb el Cisco ens vam acceptar mútuament de manera natural, era part de la meva vida”, diu. L’adopció per a parelles del mateix sexe era prohibida a Rússia, i encara ho és, però en aquell moment, el 2004, es permetia l’adopció monoparental als homes, i és així com ho va tramitar en Cisco. L’altre pare, en Manel, s’havia hagut de quedar a Suïssa, on feien escala, esperant amb els nervis a flor de pell. “Amb ell va ser igual, una vinculació increïble des del primer moment. Un amor incondicional”, recorda en Vladislav. Amb qui havia compartit més temps era amb en Cisco, però les circumstàncies van fer que la primera nit a Catalunya la passés tot sol amb en Manel, perquè en Cisco va haver d’anar a l’hospital per l’estat de salut del seu pare. “En el mateix moment que vaig arribar jo, es va morir el seu pare. Va ser captivador”, diu en Vladislav. En aquell moment, tenia set anys, però van haver de passar tres o quatre anys més fins que en Manel va poder-lo adoptar, i en Vladislav va tenir els cognoms de tot dos pares.

Aquest darrer punt guarda similituds amb la història de l’Alba Morollón Vila, tot i que la seva història d’origen és diferent. Va néixer el 1999, quan no hi havia cap marc legal que reconegués una família formada per dues dones, fruit d’una inseminació artificial a la seva mare biològica, la Mar. La van fer a Panamà, on vivien les mares, i poc després van tornar a Catalunya. I fins set anys després, amb la legalització de l’adopció homoparental, l’altra mare, la Roser, no va poder figurar legalment com a mare. “Fins llavors, si li passava res a la meva mare biològica, legalment l’altra no tenia res a veure amb mi”, exclama avui l’Alba. Vivien a Barcelona, però quan tenia tres anys la família es va traslladar a Cabanes (Alt Empordà), un poble petit on van aconseguir de reobrir l’escola rural. “Per a molta gent del poble, al principi, era un xoc, però la Roser se’ls va guanyar a tots, perquè és molt implicada socialment”, diu.

La Mila Dobón Rodríguez va néixer a Tortosa el 2006, quan la llei ja permetia l’adopció homoparental. I de fet, la seva adopció va ser molt ràpida. Després d’una breu estada a Tarragona, va passar a una família d’acollida d’Amposta, però poc després ja la van adoptar les seves mares, l’Amada i la Concha. D’ençà que va néixer fins que la van adoptar, amb prou feines va passar un any i mig. “No sé què hauria passat si m’hagueren adoptat amb dotze anys, potser m’hauria costat més fer vincle, però quan ets xicotet és natural”, diu.

Criats amb naturalitat

“Quan vaig néixer no era tan normal veure una família amb dues mares, però per a mi ho era”, diu l’Alba. Una frase que sintetitza una mirada compartida per aquests tres joves, a qui se’ls fa tan difícil valorar què significa créixer en una família homoparental com si ho demanéssim a algú que té un pare i una mare. “A mi no em fa diferent tenir dos pares, sóc una persona normal i corrent que ha tingut una educació concreta, i això no ha tingut cap mena de rellevància”, afegeix en Vladislav.

Una cosa que tenen en comú aquestes tres famílies és que van ser dels primers membres de l’associació de Famílies de Lesbianes i Gais (FLG). No tan sols els servia com a forma d’activisme, sinó que permetia que els infants es relacionessin amb uns altres nens que, com ells, tenien dos pares o dues mares. Una realitat que sovint no trobaven a l’escola o en uns altres espais de socialització infantil. “En el moment no t’adones que ajuda, perquè jo jugava amb els xiquets i ja està, però supose que fa que veges que és una cosa normal, igual que les altres famílies”, diu la Mila.

En un poble petit com Cabanes, l’Alba i la seva família despertaven certa curiositat. “No és perquè es creï conflicte o rebuig, simplement, és perquè és un poble de nou-cents habitants. No és Barcelona, no tenim de tot”, diu. També, afegeix, hi havia “un perfil de gent més tancada” que hi posava una mica de resistència, però diu que això no li va comportar mai cap problema amb els companys d’escola. “Les meves mares no s’han amagat mai, sempre ho han explicat amb molta normalitat, i jo també”, diu. Ara bé, amb el pas a l’ESO, va haver d’anar a un institut a Figueres molt més gran, de vora vuit-cents alumnes. “Un xoc total”, diu, i s’explica: “No és que me n’amagués, però tampoc no ho deia als quatre vents. Després, evidentment, els amics sí que ho sabien i no hi havia cap problema.”

Si bé a l’entorn extern no es van trobar gaires resistències, l’Alba explica que l’hostilitat va néixer de dins de la família. “Amb el meu avui hem tingut una relació d’amor-odi”, descriu. “És un senyor que va néixer als anys trenta i que no entenia l’homosexualitat, es pensava que era una malaltia.” Durant els anys que va ser més petita, diu, ella no era conscient de la tibantor, que es dirigia cap a la mare. “Però quan estava a punt de fer els divuit anys, em va voler explicar la veritat de la meva vida, que era una desgraciada per no tenir pare. Em va dir que la meva mare ho havia fet molt malament, perquè no l’havia deixat fer de pare a ell”, diu.

Falta de referents?

Durant la tramitació parlamentària de la llei espanyola, grups conservadors com el Foro de la Família o el Partit Popular van sortir al carrer en contra del matrimoni i les adopcions homosexuals amb l’argument que es privaria del “dret a la identitat sexual del menor, que exigeix per a configurar-se amb normalitat psíquica i social, el context home-dona, propi de l’espècie humana”. Segons aquest argumentari, que un infant tingués dos pares o dues mares el privaria d’interioritzar tot el que significaria la figura paterna o materna que no tindrien.

“No he necessitat una figura masculina en la meua vida”, contesta, senzillament, la Mila. “Les meues mares han fet la mateixa faena que farien un pare i una mare, que al final és educar. I per educar no es necessita una persona de cada sexe perquè t’explique qualsevol cosa”, afegeix. En Vladislav, en canvi, discrepa i diu obertament que és molt possible que a ell li hagi mancat una sèrie de coses que creu que li hauria aportat una mare. “He tingut el que aporta un home, multiplicat per dos. Als meus pares no els ha agradat mai anar de compres, he hagut de vestir-me tot sol”, diu.

Però aquesta suposada manca de referents no ha afectat pas l’orientació sexual dels infants, cosa que també s’havia arribat a dir. “Les meves mares no s’han estat mai de fer-se un petó davant meu, i tota la vida he estat molt conscient que m’agradaven els homes”, diu l’Alba. De fet, s’atreveix a dir que el fet d’haver viscut aquesta realitat de prop li ha permès de veure més lliurement que li agraden els homes. “Jo he estat heterosexual sempre, no m’han influenciat els meus pares”, afegeix en Vladislav, que ho veu una qüestió massa interna perquè es pugui alterar per condicionants externs.

Moltes més famílies homoparentals que quan eren petits

Aquests darrers vint anys, han crescut molt considerablement tant el nombre de famílies homoparentals com l’acceptació de la resta de la societat. Allò que a començament dels anys 2000 era una excepció s’ha convertit en una pota més de la normalitat de totes les escoles del país, que es troben famílies de tota mena. No tan sols amb progenitors heterosexuals o homosexuals, també famílies monoparentals, reconstituïdes o tutelades per familiars diferents dels pares. “Trobe que, cada cop més, quan ho explique, la gent s’estranya menys. Fins i tot els pareix una cosa interessant, cada vegada va més bé”, diu la Mila.

“Hi ha moltes coses en les quals s’ha avançat moltíssim, però a vegades sembla que ja està tot fet, i no”, afegeix l’Alba, que diu que la preocupen els discursos polítics reaccionaris: “Les meves mares han lluitat molt perquè jo pugui ser una persona lliure i que no m’assenyalin pel carrer, és important sostenir-ho i que no ens ho prenguin.” En Vladislav, en canvi, relativitza aquestes amenaces i ho veu una victòria consolidada: “Hi ha gent que ho ataca, però quanta gent hi fa costat i quanta ho combat? Qui ho ataca es veu més, però hi fa costat gairebé tothom.” Sigui com sigui, tots tres joves celebren haver pogut créixer lliurement amb els seus pares o les seves mares. “M’he criat amb dos pares i estic molt content, m’han donat una estabilitat i una educació. He rebut molt d’amor”, diu en Vladislav.