Els últims videoclubs que resisteixen: “És un negoci inviable”

Si fa poques dècades hi havia gairebé un videoclub a cada cantonada, aquests darrers anys aquests negocis han anat desapareixent fins a convertir-se en excepcions en l’entramat urbà. Els canvis de format, la pirateria i l’auge de les plataformes són algunes de les dificultats que han anat trobant, i s’han vist obligats a reinventar-se i oferir més serveis. “Els que quedem, ho fem per vocació”, afirma Aurora Depares, de Video Instan, a Barcelona.

Video Instan va néixer a la capital catalana ara fa uns quaranta-cinc anys de la mà dels pares de Depares. Eren dues persones a qui els agradava molt el cinema i, per això, van posar un petit espai amb uns quants films a la botiga de fotocòpies que tenien. Després de percebre l’interès de la gent, van detectar que allà hi havia un nínxol, i van acabar obrint una botiga que seria la predecessora de l’actual videoclub, que regenta la seva filla d’ençà de fa aproximadament dues dècades.

Anys després de l’esclat inicial, ha estat ella qui ha hagut de modificar el projecte per poder ampliar el negoci amb una cafeteria i un cinema privat. “Només amb el videoclub és molt complicat sobreviure avui en dia, no es pot deixar tot al lloguer i la venda de pel·lícules”, explica. El seu és un dels pocs videoclubs que queden al país i, si bé admet la dificultat de tirar endavant el negoci, també recorda que hi ha elements que el fan únic.

“Les plataformes tenen les coses bones, i unes altres que no tant, com, per exemple, que hi ha continguts que són temporals”, relata. “En un videoclub en format físic es guarda tot, i per això sempre dic que vam ser dels primers a obrir i serem dels últims a tancar, perquè tenim tot el que s’ha fet durant els anys, unes 47.000 referències que no tenen ni totes les plataformes juntes.”

Quant als perfils de clients habituals, en destaca sobretot la diversitat. Des de famílies amb nens, fins a persones d’edat més avançada, així com perfils més tècnics que cerquen un film o sèrie molt concrets. Entre els títols més llogats, films de tota la vida com aea E.T., Star Wars i Indiana Jones; clàssics de Fellini i Truffaut; però també novetats que fa poc estaven a les sales de cinema.

“El tema és diversificar-se”, reconeix. “La majoria dels videoclubs venen llaminadures, complements de mòbils i ordinadors… És difícil per a tots, però el que tenim en comú és que ho fem perquè ens agrada, no per guanyar molts diners, sinó per vocació.”

Cinerama de Valls: reconversió del negoci

Generacions de vallencs han crescut amb el videoclub Cinerama, sigui per llogar-hi films, sigui per comprar-hi llaminadures. El negoci va obrir fa gairebé quaranta anys, i després d’uns set anys, el 1993 el va adquirir el pare de Jonathan Adrián Ruíz, que n’és l’actual propietari. Així, fa disset anys, va agafar les regnes del negoci familiar, conjuntament amb la seva parella, la Montse, i, d’aleshores ençà, s’han adaptat als nous temps. Els canvis de formats, la pirateria, la covid i l’auge de les plataformes han fet que el lloguer de films sigui testimonial. De fet, fa anys que les llaminadures són la font principal dels ingressos, que complementen amb la impressió de fotografies i la venda de loteria.

“Des de la covid fins ara, les pel·lícules s’han quedat pràcticament mortes”, expressa l’Adrián. Els films ja només disposen de poc més d’un prestatge del local quan anys enrere ocupaven tota una paret. “La pel·lícula ja és més com un moble o com un quadre que puguis tenir a casa; algun client, de vegades, te n’agafa alguna”, diu l’Adrián. Explica que fa aproximadament dos anys que el seu proveïdor va deixar d’enviar-los els llistats i que ja no n’han comprat més. “En tres mesos de covid, la gent que no sabia el que era una plataforma ho va saber i s’hi va posar. De llogar 100 pel·lícules, 150 o 200 un dissabte, per dir una xifra, vam passar a 3 o 4”, lamenta.

Pocs mesos abans de l’esclat de la pandèmia van entrar en el negoci de la loteria espanyola, que els va ajudar a continuar endavant. Tot i que no tenen data per fer canvis a la botiga, en Jonathan i la Montse tenen pensat de reduir l’espai dedicat als films. “Ens plantegem de reubicar les coses, per deixar-hi una petita prestatgeria en la qual hi hagi pel·lícules o inclús introduir-ne alguna d’antiga o alguna de nova, per fer-ho com un recordatori del que era”, detalla. Concretament, volen mostrar la seva col·lecció de títols, entre els quals hi ha sagues com ara Fast & Furious, Harry Potter, El Gran Torino, Slumdog Millionaire i films de Marvel, entre més. L’objectiu és exposar-los i, en algun cas, llogar-los als més nostàlgics.

Per al Jonathan i la seva família, el videoclub ha estat part de la seva vida. Malgrat que li sap greu deixar de llogar cintes, diu, ho fa perquè ja no és rendible. “Hi ha una part de nostàlgia. Tenia quinze anys quan vaig començar a entrar aquí, sempre et toca, però has de ser realista perquè no pots llençar els diners”, assenyala. “És un inviable”, tanca.

El Dakar, a Badalona, un videoclub per nostàlgia

El videoclub Dakar, a Badalona, fa 37 anys que està obert, i continua funcionant com a negoci de lloguer i compra de films, tot i que no ara mateix, de manera temporal, ja que fan inventari dels vora 8.000 títols que tenen disponibles per a llogar i els 20.000 per a vendre. El propietari de l’establiment, Jesús Sanz, explica que molts dels films els tenen en format DVD o Blu-ray, però també en tenen en VHS i encara algun en Beta.

Sanz explica que abans el videoclub feia el 99% de la caixa, però ara la resta de productes és el 99% i el videoclub és residual. Segons que diu, els anys 90 hi havia negocis d’aquesta mena pràcticament a cada cantonada, i recorda la cadena Blockbuster, que va acabar desapareixent. El declivi com a videoclub va començar quan la gent va començar a descarregar-se films per evitar de pagar, i progressivament el Dakar va començar a vendre uns altres productes.

Per exemple, tenen llaminadures –algunes d’importació dels EUA, el Japó i la Xina–, aliments, ofereixen serveis d’impressió, d’impremta, de fotocopisteria i de fotografia digital. Fins i tot, els clients poden demanar que els facin la fotografia per a la documentació oficial, com ara el DNI, i la imprimeixin. En resum, Sanz diu que venen de tot. La poca gent que s’interessa pels films sol ser gent gran, que no té plataformes de streaming, o que vol veure un film específic i no el troba ni a les plataformes ni a internet. De fet, diu que encara mantenen una part del local a aquest negoci per nostàlgia. “Fa tants anys que fa molta pena desprendre-se’n”, explica.

Fa gairebé tres dècades, explica el propietari de l’establiment, va arribar el film més llogat i venut al Dakar: Titanic. I recorda que van obrir la botiga excepcionalment a la mitjanit del primer dia en què la podien comercialitzar. “A tothom qui venia li donàvem una tassa de xocolata amb melindros, i qui comprava Titanic, s’emportava un paquet de mocadors, per als plors i el drama”, expressa amb humor. Segons Sanz, el comerç va posar cent unitats per poder-les llogar alhora, “per a tenir tot el barri cobert en dos dies”.

Quant al futur, Sanz explica que el dia que es jubilin no creu que a ningú li interessi el negoci entès com a videoclub, i que qui els substitueixi muntarà una altra cosa. Però abans intentaran de treure’s del damunt tot el que puguin, presencialment i per internet.

L’interès pel format físic

Tot i la davallada del lloguer de films, el format físic sembla que no perd pistonada, malgrat la incorporació de noves tecnologies i formes de consumir cinema i sèries. La botiga barcelonina El setanta-nou es dedica a la venda de films i sèries i assegura que l’interès de la societat continua present. “Durant els darrers anys hem notat una pujada”, explica Joan Castelló. “El col·leccionisme és una manera de cuidar les pel·lícules.”

En el seu cas, regenta una botiga generalista que recull tota mena de material. “Tenim més de 30.000 pel·lícules en estoc”, recorda Castelló, que considera que les plataformes només mostren una petita part de l’oferta total existent. També remarca el valor de la restauració –que permet veure films de fa molts anys en alta definició– i de la feina dels videoclubs.

“Penseu que l’estat espanyol era el tercer o quart mercat mundial a l’època daurada del videoclub. Els que queden són un exemple precisament per aquest interès per preservar tot allò que queda”, sosté. Per tot plegat, Castelló considera que hi ha trajectòria per al format físic: “Fa disset anys que som aquí i no li veiem final.”

En la mateixa línia opina Depares, que recorda que el col·leccionisme funciona especialment bé amb alguns gèneres, com ara el terror i el cinema fantàstic. “Hi ha molta gent que busca aquest tipus de coses que nosaltres tenim com si fossin tresors”, insisteix.

“Continuarem posant lloguer, fent publicacions a les xarxes, recomanacions i col·laborant amb tot aquell que ho demani”, detalla la propietària de Video Instan. “No deixarem d’anar endavant perquè les ganes, la il·lusió i la creença, les tinc”, conclou.