La victòria dels musulmans d’Occident

Zohran Mamdani s’ha convertit en el primer batlle musulmà de la ciutat de Nova York. I ara alguns es pregunten per l’impacte i les conseqüències que tindrà en la comunitat jueva i cristiana de Nova York. I de l’ona expansiva que arribarà a la resta del món. De fet, alguns es pregunten si la seva victòria provocarà un auge de l’antisemitisme i de les tensions i el xoc dels musulmans amb els mal anomenats valors occidentals. “Sóc musulmà. Sóc un socialista demòcrata. I em nego a demanar perdó pel fet de ser-ho”, va dir l’home en el discurs de la victòria de dimarts. Mamdani no s’ha estalviat furibunds atacs a Israel, ni l’ús de la paraula “genocida” per a descriure la guerra de Gaza, i ha visitat nombroses mesquites durant la campanya. I alguns ens recordaran, amb raó, que l’home, tot i que ha declarat el dret d’Israel d’existir, no deixa clar si creu en la solució de dos estats o vol un sol estat amb jueus i musulmans amb igualtat de drets. Crec que tot això tindrà impacte. En tindrà.

Passa que serà un impacte menor si el comparem amb l’impacte que tindrà dins la comunitat musulmana. Serà entre els seus, i arreu del món, i no entre els jueus, cristians o ateus, que les conseqüències de la seva victòria seran més importants. Crec que el seu mandat originarà més tensions dins els mal anomenats valors musulmans, que no pas tensions amb els occidentals.

Mamdani, m’agradaria recordar, és fill de pare musulmà, cert, però de mare hindú, i en el seu discurs de la victòria va citar Nehru, ex-primer ministre indi. Mamdani va contreure matrimoni civil, i en el seu discurs de la victòria va condemnar l’antisemitisime. Segons les enquestes, un terç dels jueus de Nova York l’ha votat. I afegiria que la dona de Mamdani, Rama Duwaji, nascuda als Estats Units, filla d’immigrants sirians, viatjada als Emirats Àrabs Units, ha fet dels drets civils de les dones musulmanes una de les seves línies de treball, artista com és. I l’altra línia ha estat la guerra de Gaza. Ferm defensor del pluralisme de les societats, quan en el debat televisiu amb Cuomo va insinuar que Israel hauria de donar els mateixos drets a jueus que a musulmans, també va citar, en la mateixa frase, l’Aràbia Saudita, insinuant que alguns estats àrabs també haurien de garantir drets a tothom, cosa que no fan.

Dins l’islamisme hi ha hagut intents de fer casar la religió de Mahoma amb els mal anomenats valors occidentals, que bàsicament vol dir fer casar la seva religió amb el laïcisme, la separació entre estat i església, o el convenciment que la democràcia no és tan sols votar cada quatre anys, sinó l’acceptació del pluralisme i, per tant, l’acceptació dels infidels. Dins Europa hem tingut, per exemple, l’euroislamisme, que defensava aquest projecte. I que ens recordava, a tots els europeus, que l’islam també és una religió europea, per exemple als Balcans, on milions d’europeus l’han professat a Albània, Bòsnia, Kossove, Montenegro, Bulgària, etc. Un gran defensor d’aquesta tesi, Bassam Tibi*, ara ja fa anys retirat, musulmà nascut a Síria, educat a Alemanya, on va rebre grans honors acadèmics, l’home era partidari de la necessitat d’introduir la democràcia als països àrabs i de separar estat i església, i defensava un islamisme civil enfront d’un de religiós. L’any 2016, Tisi va dir que la seva opció havia perdut. I que els islamistes intolerants havien guanyat.

Diria que dimarts a Nova York va guanyar un musulmà partidari de la separació entre l’estat i l’església, que accepta la pluralitat interna de les societats, que veu amb bons ulls els infidels (infidels com sa mare!), i que en Mamdani s’encarna la unió entre islamisme i els mal anomenats valors occidentals. Les idees de Bassam Tibi tenen, ara, un bastió conquerit. I això tindrà més conseqüències dins l’islamisme que enlloc més.

Perfecte, l’home, per a gent com jo? No. Jo sóc ateu, i Mamdani creu en Déu. Jo sóc partidari de la solució dels dos estats, i no d’un de sol, on els jueus serien minoria, com sembla que és ell. (Però aquí hauria d’afegir que jueus israelians que conec també són partidaris d’un sol estat, no de dos, però confederat, i amb els jueus essent majoria en un dels cantons, per dir-ho així.) Perfecte, l’home, per a gent com jo? Doncs escoltant-lo dimarts, en el seu discurs, no vaig deixar de pensar en Ada Colau, i com bells discursos sobre el preu del lloguer acaben, anys després… amb els lloguers pels núvols! Tant de bo m’equivoqui. I ara que tothom parla que Mamdani ha aconseguit que la gent votés en massa, com feia anys que no passava, vull recordar que la participació no va arribar al 50%. I que al voltant del 75% dels novaiorquesos no l’ha votat (o s’han quedat a casa, o han votat els altres).

Una cosa sí que veig clara: és fer molta demagògia col·locar Mamdani més a prop d’Hamàs que no pas de mi, ateu de Barcelona. Tampoc no és cert que els musulmans entrin a Occident. Ja hi eren. I no és veritat que, amb Mamdani, l’islamisme posi en perill la democràcia. És la democràcia que entra amb força dins l’islamisme. Sabeu qui canviarà l’islam? Un musulmà. Ves que Mamdani no hi ajudi, ni que sigui una mica, amb alegria dels seguidors de Bassam Tibi.

*Bassam Tibi, i no Tissi, com apareixia en un primer moment.