Víctor Maceda: “És trist pensar que de la dana se’n poden beneficiar l’antipolítica i els discursos ultres”

De la mateixa manera que la riuada del 1957 va marcar un abans i un després a la ciutat de València, la gota freda del 2024 ha tornat a establir un punt d’inflexió en el conjunt de la societat valenciana. Els veïns de les poblacions afectades no oblidaran mai què va passar el 29 d’octubre i els dies posteriors. No oblidaran que les administracions els van abandonar. El periodista Víctor Maceda, que treballa al Temps i col·labora amb La Vanguardia, ha publicat Les cicatrius de València. De la fúria de l’aigua a la catarsi col·lectiva, un llibre que recupera la tragèdia del 1957, reflexiona sobre la del 2024 i conclou que l’antipolítica guanya terreny en aquesta situació. Alhora, es pregunta com pot ser que al segle XXI, havent-hi els mitjans que hi ha, la catàstrofe haja estat pitjor que la del segle passat.

—La primera meitat del llibre parla de la riuada del 1957 i l’altra meitat de la gota freda del 2024. Per què aquesta estructura?
—Tenia la sensació, tan bon punt hi hagué la dana, que ens trobàvem davant la notícia de la nostra generació, periodísticament parlant. Així com els companys periodistes del segle passat recordaven la riuada del 1957 com el gran esdeveniment informatiu de la ciutat de València, per tot el que va significar, era evident que la dana del 2024, que havia causat més morts i destrucció, passaria a l’imaginari col·lectiu com una fita molt destacada. Segurament ni tu ni jo no cobrirem mai, afortunadament, una notícia de tant d’impacte. Capbussar-me molt en el que era el dia D, o el que era la gestió política de la dana, originava inconvenients, perquè el llibre el tanques amb molta antelació, i hi ha un lapse d’uns quants mesos en els quals poden passar coses. Sobretot quan hi ha forats negres. No volia córrer eixe risc perquè no volia que el llibre poguera quedar caducat. Vaig entendre que donar-li perspectiva històrica, agafar una mica de distància, ens permetria copsar la magnitud de la riuada del 1957, i homologar-la amb la dana del 2024. I comparar les actituds que va haver-hi en aquell moment i les que hi ha hagut ara.

—Quines semblances i diferències hi ha entre l’una riuada i l’altra?
—Quant a destrucció i mort, aquesta és pitjor, cosa que ens ha de fer reflexionar. Amb tots els avanços que tenim, totes les millores en predicció i tants mecanismes de què no disposàvem en aquell moment, com pot ser que ara haja mort tantíssima gent? També ens interpel·la el canvi climàtic i ens alerta de cap a on podem transitar en el futur. Però, més enllà d’això, em crida l’atenció que en aquell moment hi haguera gent molt significada de la ciutat de València, prohoms de la societat valenciana, que no sols van arriscar la seua carrera, sinó que en alguns casos van perdre el seu estatus. El director de Las Provincias, que era Martí Domínguez, va ser convidat a abandonar el càrrec amb pressions evidents del franquisme, i l’alcalde de València directament va ser substituït. Eixes figures, que clamen per l’oblit de València dins el conjunt d’Espanya, la sensació que aporta molt i rep poc –un discurs que ens sona també actualment–, van tindre la valentia de fer aquest discurs quan ho tenien tot en la vida. Van arriscar-se fins al punt de perdre el seu estatus per exigir i demanar el que pertocava als valencians, i em semblava digne de ser rescatat de l’oblit. En contrast amb ara, que la principal preocupació de molts dels nostres polítics ha sigut la contrària, intentar mantenir-se en el càrrec.

—Dieu que la riuada i el franquisme eren la saba que va propiciar canvis a la València d’aquells anys. Ara vivim una situació semblant?
—Diria que sí, perquè un esdeveniment d’aquestes característiques té conseqüències, és innegable. Les zones afectades no oblidaran què ha passat, no oblidaran mai l’avís tardà pel qual molta gent no va poder salvar la vida, però tampoc no oblidaran la sensació de desemparament que van tindre durant uns quants dies, després del 29. Aquells dies hi havia una indignació ciutadana molt palpable, era evident per poc que trepitjares aquells llocs. Això té un efecte, i és que hi ha una censura als dos grans partits. A un, per no haver sabut gestionar l’emergència el dia clau i no haver salvat moltes vides, i a l’altre per haver anat a remolc en compte d’intentar coordinar-se com tocava amb el govern de la Generalitat. Últimament, veiem que el president de la Generalitat demana reiteradament per carta a Pedro Sánchez de reunir-se amb ell. Més enllà de l’opinió que puguem tindre els valencians i Pedro Sánchez de Carlos Mazón, no deixa de ser el representant dels valencians elegit democràticament. En canvi, veiem que no hi ha diàleg amb el president del govern espanyol. Això deixa un espai amplíssim per a la desafecció política i la sensació que el que volen tots és salvar-se políticament. I ja sabem cap a on condueix això: cap a la desmobilització i el triomf de discursos ultres i reaccionaris.

—Parleu molt del paper de Martí Domínguez Barberà en la riuada del 1957. Qui és el “Don Martí” contemporani que explica la gota freda?
—És una bona pregunta. No són èpoques homologables. En aquest moment, hi ha una llibertat de premsa que no existia. En aquell moment, Martí Domínguez transgredeix la censura conscientment. El diari havia de passar un control, i ell, en algun article que publica, que sabia que seria problemàtic, canvia l’última hora sense la revisió del censor. Els periodistes contemporanis, sobretot en el temps d’internet, tenim la llibertat plena per a escriure el que considerem oportú, però en aquell moment això era un exercici de valentia molt gran. Sí que és cert, i vosaltres en sou una bona mostra, que es fa molt bon periodisme amb la dana. Esperança Camps també ho va valorar quan va presentar el seu llibre. Els periodistes valencians han fet una gran tasca. És evident que, a vegades, el periodisme passa davant, fins i tot, de les investigacions judicials. És l’element més important del periodisme, que vaja sempre davant de les investigacions judicials.

—Els periodistes d’À Punt van tenir un paper important, i després han hagut de suportar les conseqüències d’aquella cobertura…
—Sí, va ser una sort que els periodistes d’À Punt disposaren de llibertat per a informar d’allò que passava, que era molt greu, sobretot perquè arrossegaven aquell fantasma de la tragèdia del metro. Va ser un exemple de periodisme públic, de mitjà de comunicació públic de qualitat, informant pràcticament vint-i-quatre hores el dia. La tasca d’À Punt ha passat a la història com un exemple de com ha d’informar una televisió pública de proximitat sobre una tragèdia d’aquestes característiques, sense sensacionalisme, arribant a cada racó del territori. Els companys d’À Punt estan també en els primers llocs de mèrit periodístic del tractament d’aquesta tragèdia. La dana ha ajornat alguns canvis que el Partit Popular i Vox volien introduir en la radiotelevisió pública, això era ben evident. I si els hagueren introduït abans haurien tingut un cas del metro dos. Més escandalós encara, perquè la tragèdia era també més gran. Afortunadament, van poder fer, van cobrir manifestacions contra el president de la Generalitat multitudinàries durant hores i hores, i això queda en la videoteca. Això no ho pot esborrar ningú i se’n poden sentir ben orgullosos.

—En un moment del llibre dieu que Mazón sembla “ignífug”. Com s’explica la seua actitud?
—El dia 3 de novembre marca un punt d’inflexió. Carlos Mazón, els primers dies després de la tragèdia –en un estat de xoc evident que ha reconegut Alberto Núñez Feijóo i tot–, agraeix el suport del govern de l’estat, es reuneix amb el president del govern, amb el ministre d’Interior, Grande-Marlaska. A Sánchez li diu “estimat president”, “la comunicació és permanent”, “eixe és el camí pel qual hem de treballar, eixa coordinació, eixa cooperació”, i amb Marlaska igual. Però això s’acaba a Paiporta. No estàvem acostumats a veure eixa indignació ciutadana, amb la presència del monarca, no ho oblidem. La ira es concentra contra Sánchez i contra Mazón, contra tots dos alhora. Però hi ha el monarca pel mig, i la reina, poca broma. Són imatges que no hem vist ni al País Basc en les pitjors circumstàncies de la transició i amb ETA en estat d’ebullició absoluta. Aquelles imatges d’indignació ciutadana i la manera com es canalitzava contra Sánchez, va fer veure a Mazón que podia jugar aquest partit. Hi ha una indignació molt gran contra Sánchez. A la gent no li ha d’explicar quin és el nivell competencial de la Generalitat Valenciana ni del govern d’Espanya, la gent vol que l’exèrcit siga a la porta de sa casa netejant el fang i ajudant-la a treure els vehicles apinyats. I Sánchez ja pot cansar-se d’explicar que la Generalitat Valenciana no ens demana més mitjans. D’ací ve la frase famosa, convenientment retocada, de “si necessiten ajuda, que en demanen”, que permet a Mazón crear el seu propi relat.

—…
—Jo el dia 29 el tinc perdut. Això és irremuntable, no es pot capgirar de cap manera. Però sí que hi ha un relat posterior, el de la reconstrucció i la implicació o no del govern d’Espanya, que fa Mazón en un discurs victimista, però també afavorit per la desaparició de Sánchez. O és que Sánchez ve molt a València? Parlem d’una zona que ha quedat completament arrasada. Eixa manera d’esborrar-se físicament de València penalitzarà molt el Partit Socialista. Dóna l’argument a Mazón per a apoderar-se i dir: “Jo ací puc lluitar per la reconstrucció.” Es vanta d’haver donat les ajudes abans que el govern d’Espanya, d’estar en la reconstrucció dia i nit. En canvi, per part del govern espanyol no hi ha una pedagogia de què es fa, i s’hi inverteixen també molts milions d’euros. Però falta diàleg entre administracions, que és fonamental perquè el politiqueig no pot suplir les necessitats reals de la gent. Hi ha un clavegueram que no sabem si pot respondre ara mateix a unes noves pluges torrencials. Hi ha gent que no pot baixar d’un tercer pis perquè l’ascensor no funciona. Hi ha drames que copsen totes dues administracions, no sols una. I això és el que permet a Mazón creure que políticament pot sobreviure a aquesta crisi, que no ho pensaria ningú. Qui pot pensar que pot sobreviure a una crisi amb 229 morts? És molt complicat, és pràcticament impossible, sobretot quan no has estat on havies de ser el dia clau. Hi havia un avís roig des de primera hora del matí, cada volta sembla que l’eixida d’El Ventorro és més tardana, i d’això no sembla que ningú se’n puga refer. Però, aquesta opció de parlar del suport als afectats, d’intentar vendre un relat optimista i fer veure a la gent que és l’únic que treballa per la reconstrucció el pot salvar.

—Ell sempre ha dit que era al palau treballat. Arribarem a saber on era?
—Sí, jo crec que ho sabrem. Però no ho sabrem mai al 100% si no n’hi ha una prova gràfica. Posem per cas que fóra al palau treballant. Ell surt d’El Ventorro i se’n va al palau. Davant el caos que impera, que és absolut, com és possible que eixa persona no siga presencialment en el CECOPI a l’Eliana? O, com a mínim, connectat telemàticament. Com pot ser que només gestione el problema amb SMS i telefonades? Ell diu després aquella frase de “no es pot arribar tard a un òrgan al qual no es pertany”, exculpant de totes passades la necessitat de ser-hi. Ell no és el director del CECOPI, però és el president de la Generalitat, i hi ha cinc milions de valencians que d’ell només n’esperen una cosa, que els protegisca. Si el dia en què la situació és més dramàtica, aquest senyor diu que no té l’obligació de ser al CECOPI, ja em diràs quan hi ha de ser.

—Hi ha hagut, i hi ha, una lluita pel relat. Com se n’ha aprofitat l’extrema dreta?
—Absolutament. I ho veurem en les eleccions municipals, i en més d’eleccions. El malestar és molt gran, la indignació és enorme i serà molt complicat que això no tinga una translació electoral molt clara, especialment en les zones afectades. La gent que ho ha perdut tot potser buscarà opcions expeditives, respostes a preguntes que es fan des d’aquell dia, com ara per què l’alarma va arribar a les 20.11, o per què no veien militars davant de casa l’endemà. Com pot ser que dos dies després de la tragèdia encara hi haja algun cos surant en l’aigua? Són imatges que els han quedat gravades per a tota la vida i que atribueixen a la falta de resposta de les administracions. El problema és que tu no pots explicar a un ciutadà que això és competència del govern autonòmic o del govern estatal. Al ciutadà no li importa ni té cap necessitat que li importe. L’estat autonòmic ha de funcionar perfectament, coordinat amb l’administració estatal. La sensació que no han rebut el tracte que mereixien origina desafecció; per tant, desmobilització. A ningú no pot estranyar que en les zones més afectades l’extrema dreta tinga un resultat molt positiu en pròximes cites electorals.

—Dieu en el llibre que hi ha hagut vint-i-cinc riuades del barranc de Torrent d’ençà del segle XIX. Per què no n’aprenem?
—No, no n’hem après. El costum dels veïns dels municipis propers era, només que ploguera miqueta, baixar al garatge i traure el cotxe, perquè el risc del desbordament del barranc sempre hi és. Aquell dia, malauradament molta de la gent va morir per salvar el cotxe. Estaven acostumats a fer això. Eixa és una de les circumstàncies que ens fan pensar que les riuades anteriors tampoc no tenien res a veure amb aquesta, però és que tampoc no havia plogut mai tant cap a l’interior i de manera tan seguida. Com diu el famós àudio d’una tècnica d’emergències que la Generalitat va amputar, “tota eixa aigua vindrà cap avall, l’hem de gestionar”. Sembla que ho sabien. La conversa fou a migdia, i van deixar que baixara i produïra el que va produir.

—Després de la riuada del 1957 es va fer el desviament del Túria. Es diu que ara ha salvat València, però que ha ofegat els pobles del sud…
—Sí, perquè estableix una espècie de barrera. El barranc de la Saleta d’Aldaia, com que no té una via d’evacuació normal, xoca contra els murs del llit nou i tota aquesta aigua va ser la que va negar la Torre. A més, en cas que algun dia el llit nou del Túria arribara al màxim, està preparat amb una lleugera inclinació del 5% perquè desguasse per l’Horta Sud, no per València. Quan s’idea el llit nou, l’Horta Sud és horta. Ara, com que s’ha construït tant, la proximitat de tantes zones ocupades sí que les fa molt vulnerables, però en aquell moment els pobles quedaven lluny.

—A diferència de les víctimes del metro, la societat no se n’oblida. Parleu de catarsi col·lectiva. La ciutadania valenciana s’ha despertat?
—No havíem vist mai una manifestació tan sostinguda en el temps. Les víctimes del metro es manifestaven soles cada dia 3 a la plaça de la Mare de Déu. Ara hi ha hagut una reacció ciutadana molt gran, pròpia de la indignació que hi ha en la societat. Que el 9 de novembre hi haguera una manifestació amb 130.000 persones a València, quan vindre de les zones afectades era molt complicat i encara es respirava una sensació d’incredulitat, això parla d’una societat desperta. Haurem de veure si realment la gent que està desperta és més que la que continua adormida. Veurem si eixa tensió, eixa indignació, es canalitza en les urnes. També seran els partits d’esquerra els que hauran de convidar la gent a transportar eixa indignació a les urnes fins al punt de provocar un canvi polític, si és que això és possible.

—Voleu afegir-hi res?
—Segurament la lectura final del llibre és un poc pessimista. Amb tot això que ha passat, és trist pensar que se’n poden beneficiar l’antipolítica i els discursos ultres. Però, minut i resultat, ara mateix, és la percepció que tinc.