El sociòleg i assagista Vicent Flor torna a la novel·la amb Terres bàrbares (Edicions 62), una història de silencis intrafamiliars, de periodistes, de delators, de torturadors i de perdedors. La trama transcorre en l’actualitat, però retratada de manera duríssima alguns episodis de repressió ocorreguts a València durant la postguerra i el franquisme. A l’obra, que també s’interroga sobre la veritat, s’intercalen situacions i personatges reals amb uns altres de ficticis.

Vicent Flor va ser, durant el mandat del Botànic, director de la Institució Alfons el Magnànim, que depèn de la Diputació de València. Ara és gestor cultural al MuVIM, i d’això també parlem en l’entrevista. Perquè, entre més coses, parlem d’una dictadura que eliminava aquells que pensaven diferent, aquells que tenien un pensament crític… I això, a parer de Flor, és el que volen fer ara el PP i Vox amb la cultura de la diputació.

—Després de llegir el llibre, em vénen ganes de començar l’entrevista com ho fa el meu company Andreu Barnils, i preguntar-vos a què es dedicava la vostra mare.
—La meua mare no era militant política, en absolut. El llibre no és autoficció, però utilitze la qüestió familiar perquè volia que la novel·la, a banda de contextualitzar-la en el franquisme, reflectira els problemes que sempre tenim entre pares i fills. Problemes de comunicació, d’incomprensió o d’allunyament. Intente que ma mare, la mare de Guillem, parega una persona molt cruel, però després explique que darrere de les persones cruels hi ha la veritat.

—Aquest lapsus, quan heu dit “ma mare”, en comptes del narrador, té a veure amb el fet que heu agafat coses de la família per a confegir la història?
—Els meus pares eren persones poc militants. Els meus iaios sí que ho eren. Ells viuen la guerra civil i sí que és cert que en la novel·la hi ha molta més veritat dels iaios que dels pares. Els meus pares se sentien còmodes. Visqueren bé, en els anys del franquisme, com molta gent, tenien llavadora, nevera, 850…

—Us ho han preguntat gaires voltes, què en té, d’autobiogràfic, el llibre?
—Jo sempre vull jugar amb els lectors. En part, hi ha elements d’autoficció, i en part, és ficció. M’agrada que el lector crega que la història és completament verídica. Per això faig que una part dels personatges siguen reals, com també ho són els restaurants o els escenaris. M’agrada eixe joc que ja vaig fer en la meua primera novel·la, El carrer de baix.

—No sé si m’accepteu aquesta reducció: és una novel·la de periodistes i de perdedors.
—Els sociòlegs i els periodistes tenim en comú l’obligació d’observar la realitat i contar la veritat. A mi m’interessava donar valor a la tasca dels periodistes, perquè avui la veritat està en qüestió. Hi ha molta mentida, molta manipulació, i volia contar eixa situació d’incertesa que a vegades tenim, fins i tot dins les nostres famílies.

—A què us referiu?
—Les famílies, a vegades, són clans d’ocultació. I tot va lligat, perquè una conseqüència és que els perdedors les feren silents, les feren callar. A vegades he dit que els franquistes guanyen dues vegades. La primera és la victòria militar, i la segona, la victòria de les paraules, perquè es va interrompre el flux de les paraules. La novel·la intenta mostrar la duresa dels perdedors. He volgut parlar d’un traïdor. És molt fàcil blasmar un traïdor, i a vegades, el traïdor s’ha vist forçat a ser-ho.

—Escriviu la novel·la en una època en què, d’una banda, la biologia fa que desapareguen les víctimes de les tortures de Ballesteros i Cossias, i d’una altra, tenim un govern d’extrema dreta que voldria que aquestes coses no es contassen i que canvia lleis per silenciar-ho. Al final, allò que ens queda per a contar-ho, és la ficció?
—La ficció és un dels mecanismes. Jo em quede amb la idea de Fuster que un llibre no pot ser tebi, que un llibre ha de colpir. Si un lector vol ferir-me, només m’ha de dir que el llibre, ni fa ni fum. Jo volia que fos una punyada damunt la taula, perquè és molt indignant tot el que passa. A mi m’ha colpit la novel·la de Martí Domínguez, Ingrata pàtria. És important que tinguem present que es va afusellar un rector de la Universitat de València. Ací són personatges anònims, entre cometes. Volia mostrar que la realitat és molt més perplexa, que els perpetradors o els roïns, entre cometes, també són humans. No són bèsties, perquè aquesta metàfora és molt plaent i tranquil·litzadora, però són humans com nosaltres i són capaços de fer bestieses. Molts agents de la brigada Político-social eren persones normals i les víctimes tenen els seus moments foscos. No tot és blanc o negre.

—En un moment donat, la mare de Guillem, el protagonista, diu “recordar destrossa”. I t’adones de tots aquests secrets tancats en pany i clau.
—El franquisme va terroritzar la població. Hi ha afusellaments al terrer de Paterna fins a l’any 1956. La por és legítima. La novel·la parla d’ocultacions de malalties, per exemple, amb conseqüències, fins a no generar empatia, confiança. Els silencis es construeixen a base de paraules buides. Això és una de les coses que volia narrar. Hi ha hagut moltes generacions a qui se’ls ha ensenyat que el silenci és la millor opció, i jo crec que és al contrari, que les paraules són sanadores, i que contar les veritats no soluciona els problemes però ens ajuda a viure’ls millor.

—Vera i Guillem, dos periodistes ben diferents. Ella, jove i entusiasta. Ell, més gran i de tornada de tot.
—Vera és jove i idealista, guerrera i lluitadora. He volgut donar el missatge de la realitat dura del periodisme, però també he volgut donar esperança, i Vera ix ben parada. I Guillem, malgrat totes les trompades, no opta per una eixida gaire negativa, sinó que té un element de certa il·lusió i acaba escoltant “El cant dels ocells”.

—Aquesta esperança només la pot construir quan els pares ja no hi són.
—Durant el procés d’escriptura, la novel·la es titulava La pèrdua, perquè s’hi descriu una successió de pèrdues. I les pèrdues ens fan reflexionar sobre les persones. Quan hi són, tendim a pensar que hi seran sempre. I això és una pena. Mentre tens els pares, està bé que t’hi comuniques, perquè un dia ja no hi seran.

—Quan narreu la joventut dels pares de Guillem o la de Guillem mateix, descriviu una València lletja, cruel, fins i tot. Fins quan va ser així, València?
—Crec que va ser així fins als anys vuitanta, pel cap baix. Recorde que als afores hi havia un cartell que posava “València, visita en tres hores”. València és molt més que tres hores. Però és cert que era una ciutat molt provinciana, molt grisa. En part, encara ho és. Ara mateix veiem que el PP vol eliminar el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat. No sé què els molesta més, si la il·lustració o la modernitat, o totes dues coses. La postguerra a València va ser molt dura.

—Quan es va acabar, la postguerra?
—Jo diria que, ben bé, a final dels anys cinquanta. En els seixanta començà a haver-hi un canvi, però vull recordar que, a final dels cinquanta, la major part de la població es dedicava al sector primari. A partir dels seixanta, València començà a ser una ciutat de serveis, i amb una certa industrialització. Va ser molt llarga, la postguerra.

—La por, fins quan va ser un element clau en la convivència?
—La por ha durat fins a la democràcia. La meua iaia deia al meu iaio que no em contara històries de la guerra. “No li fiques eixes coses al cap, al xiquet”, deia. Crec que hi havia por de tornar-hi. La por no ha canviat, i no és una cosa d’ací i prou. Escric que Guillem va a Irlanda i allà també hi ha molta por, perquè tothom està molt a prop d’algun militant d’alguna facció armada o d’alguna víctima. A Sicília, l’omertà. La violència genera silenci, perquè als bocamolls els executen.

—Ja hi ha una bona col·lecció d’obres que narren aquesta València lletja o grisa, o poregosa, aspireu que la vostra siga una baula més d’aquesta cadena?
—Aspire que interesse al lector i que quede corprès per la història. Si l’he travada a València és perquè és l’espai que conec, que més domine i que, per tant, podria donar-li la versemblança que busque. Jo no em veig capaç, com Joan Benesiu, que és un dels grans, d’escriure novel·les sobre Centreeuropa. A mi m’agrada que els espais siguen recognoscibles. Que la gent sàpiga que pot anar a tal restaurant. Els llocs que apareixen és perquè hi he estat. Les tapes les he tastades. Crec que València és digna de ser literaturitzada, com ho és Barcelona o qualsevol altra ciutat del món.

—Tornant al periodisme, no ens deixeu gaire ben parats, en l’obra. Hi ha un director terrorífic, poca solidaritat entre companys…
—La insolidaritat no és un problema dels periodistes, és general. Abunden les solucions individuals. Volia mostrar aquest signe dels temps. Molts periodistes m’han contat coses en privat, em confessen coses en què veus que no és bonic treballar en certs mitjans. Potser es troben alguna frase d’aquestes en el llibre. No és el millor moment per al periodisme, però no dic res que no sapigueu. Hi ha acomiadaments, una premsa doblegada al poder… Volia mostrar eixes contradiccions i confrontar-ho amb el bon periodisme, que conta allò que el poder no vol que contes. A més, hi ha periodistes que treballen en mitjans que tenen més llibertat. I deixa’m dir-te que, ací, alguns periodistes se la jugaren denunciant corrupció, i a alguns, que tots coneixem, els ha costat el lloc de feina. De fet, Vera és un homenatge a tota eixa valentia, i Guillem es maleeix per no haver sigut prou valent.

—Heu patit, escrivint la novel·la?
—Algú pot no creure’m, però quan escric novel·les, sobretot en les parts més dures, plore en silenci. I crec que això és un senyal que intente transmetre coses. La novel·la té punts de duresa, i quan escric o rellegesc, uf. El capítol sobre la germana de Guillem encara em commou.

—Ho dèieu abans, aquesta és la vostra segona novel·la, però també sou autor d’assaig. On us trobeu més còmode, ara?
—L’assaig que jo faig, que és a mitjan camí de la literatura, però sobretot sociològic, és més còmode. Si tens un marc teòric i les dades correctes, i la interpretació que en fas no és molt bèstia, tens l’aprovat o el notable. En literatura sempre és més incert, perquè has de contar una història que interesse al lector, i el neguit o la inseguretat és més gran. Estic més còmode fent d’assagista, però darrerament estic molt més engrescat en el vessant de narrador o de novel·lista. De fet, ja he començat a escriure la tercera novel·la.

—Fa una estona heu parlat del MuVIM. Vós heu sigut director de la Institució Alfons el Magnànim i ara treballeu com a gestor cultural. Tots aquests moviments de la Diputació de València en l’àrea de cultura cap a on van?
—Ells no volen una cultura crítica. Diuen que són constitucionalistes i la constitució diu que la cultura és un dret. I a aquest dret s’hi ha de contribuir fent pensar o fent dubtar qui ve a veure una exposició o qui llegeix una novel·la. Tot això els molesta. Volen clientelisme. Hi ha diputats que es pensen que les institucions són per a exhibir el seu amiguet. Tenen tanta barra que diuen que volen una cultura apolítica. Què és això de l’apolítica? La cultura és conflicte, és política. A més, en general, és gent que no està preparada. Avui tenim un diputat de Cultura que crec que no té estudis universitaris, i un president de la diputació que és graduat en educació física i, en canvi, pontifica. L’altre dia, va dir que l’àrea de Cultura era un cortijo, i en realitat és molt plural. Els molesta que siguen professionals, que siguen tècnics. Ells volen lluir. Parlar d’apolítica en temps de l’extrema dreta, d’atacs als drets humans, a la democràcia, és surrealista.

—Els ciutadans, com notarem aquests canvis?
—Cada vegada serà pitjor. Si compleixen els seus propòsits, difícilment tornarem a veure en el MuVIM exposicions contra Hitler, o crítiques contra el franquisme. El Magnànim, per exemple, ha deixat de publicar llibres de sociologia. És molt trist.

—Han canviat els criteris lingüístics dels llibres del Magnànim?
—Ja he vist llibres que ja no duen els demostratius reforçats. Eixa és la nova dinàmica del valencià de poble. Sempre faig la mateixa broma, el dia que utilitzen el castellà de poble i escriguen bujero, per exemple, ja parlarem del valencià de poble. El català ha de ser una llengua de cultura, i no podem fer servir en catàlegs o en llibres un valencià de poble.

—També preveuen un canvi de nom.
—Ara es dirà Museu d’Art de la Diputació de València-MuVIM. Es parla fins i tot d’eliminar l’exposició permanent. Ja veurem què faran. Alguns voldrien que el MuVIM fos una mena de casa de cultura de poble, amb tot el respecte als pobles xicotets. I això no pot ser. Quan el MuVIM ha funcionat més bé va ser amb Romà de la Calle com a director. Era un espai crític, amb exposicions crítiques, amb congressos, amb seminaris, amb moltes més publicacions… Però quan els polítics fiquen l’urpa i no deixen treballar els tècnics i els especialistes…