El Vaticà, l’estat més petit del món, sempre ha estat un dels més misteriosos. El fet que aculli la seu de l’encara totpoderosa Església Catòlica fa que molta gent l’associï a les intrigues i al poder. Precisament aquests són els dos temes que motiven el llibre de Vicenç Lozano, l’històric enviat especial de TV3 a la Santa Seu: Intrigues i poder al Vaticà (Pòrtic). En el llibre es repassen els darrers trenta-cinc anys de feina a la Santa Seu i es passa revista a tres papats: el de Joan Pau II, el de Benet XVI i el de Francesc. Pel mig queden molts misteris, com ara la mort de Joan Pau I; segrests dins el propi vaticà amb implicacions de la màfia romana, la Banda della Magliana; visites a arxius secrets que ocupen quilòmetres de prestatgeries; les implicacions internacionals a l’atemptat executat per Ali Agca contra Joan Pau II; les conxorxes per acabar amb el comunisme a Polònia de la mà del sindicat Solidaritat de Lech Walesa i el finançament per a aconseguir-ho, tot sovint massa opac; els assassinats vinculats a la banca vaticana; les filtracions de Vatileaks; la connivència amb la màfia; la presència d’un bordell a la Santa Seu i els escàndols dels abusos sexuals; i la ingerència de l’extrema dreta contra les reformes de la institució, entre moltes més coses. Lozano ho desgrana tot a ritme de novel·la, però amb l’afegit que tot és veritat encara que moltes vegades les fonts quedin ocultes pel secret o per la confidencialitat. Dinars en grans restaurants, trucades a altes hores de la nit i trobades secretes, a més a més de trenta-cinc anys de periodisme rigorós, serveixen per a bastir un llibre que ens explica tot allò que no hi cap en una crònica d’un minut i mig per a un Telenotícies. I tot vol dir tot, fins i tot el moment en què el papa Francesc, en saber que Lozano era català, li va dir que no li parlés del procés i sí de Messi, perquè per a l’Església l’assumpte era incòmode per la intensa pressió diplomàtica espanyola, que tradicionalment ha estat dirigida pel sector més conservador.

Per què aquest llibre i per què ara?
―Aquest llibre el tenia al cap des de fa més de tres anys i vaig aprofitar la jubilació de TV3, a final del 2019 i principi del 2020, per posar en ordre les llibretes d’apunts de la meva feina al Vaticà. La pandèmia i el tancament em van anar bé per a escriure’l, fet que no podia fer abans perquè no interferís en la meva feina en actiu com a enviat especial.

En aquests trenta-cinc anys d’ofici no tan sols ha canviat el Vaticà, sinó també, i molt, l’ofici de periodista i d’això també en parleu al llibre.
―La política informativa del Vaticà sempre ha estat molt opaca. Ara hi ha una mica més de transparència, des de l’arribada al pontificat del papa Francesc. El llibre ve a ser un recorregut i un viatge al llarg d’aquests trenta-cinc anys perquè el lector se’n senti partícip. Em veia amb l’obligació de retornar el privilegi que he tingut de conèixer indrets del Vaticà poc coneguts i d’haver conegut molta gent que no ha parlat mai davant la càmera perquè n’és poc amant. També volia explicar molts episodis històrics dels darrers tres pontificats i a la vegada fer un homenatge al periodisme exercit des d’un dels llocs més complicats per a fer-lo, sempre comptant amb una informació molt sensible que no sé si me n’he sortit prou explicant-la.

En aquest llibre descriviu molts dinars i sopars a restaurants molt exclusius i gairebé secrets del Vaticà i de Roma, un periodisme de fonts, de trobades, de molta alta volada i complicat de fer.
―És que la funció del periodisme i del periodista és anar més enllà dels comunicats oficials i qüestionar-ho tot. Jo tenia el problema que moltes de les meves fonts no volien sortir per televisió i ni tan sols volien que hi aparegués el seu nom i això ho he respectat sempre. Els dinars molts cops els he pagat jo i ben a gust, però molts cops m’han convidat a dinar els cardenals. Amb els anys he creat una trama de confidents que van des de la gent més modesta i senzilla, com ara jardiners i guàrdies suïssos, fins a cardenals amb molt de poder.

Els cardenals catalans tampoc no us ho han posat fàcil, malgrat que fóssiu l’enviat especial de TV3.
―No gens. En aquest sentit, la institució viu una mica encara en la llei de l’omertà (el silenci imposat pels mafiosos), del silenci i els privilegis amagats on tot és avui per tu i demà per mi. Aquest joc de poder és potser la clau del llibre, on he volgut explicar com funciona un estat dels més tancats del món, juntament amb Corea del Nord. La gent desconeix el poder que té el Vaticà, que va molt més enllà de la ideologia de 1.200 milions de catòlics arreu del món, que és quelcom del tot transversal perquè afecta gent de totes les races i de tots els continents. Una paraula del Vaticà és fascinant perquè té molt de poder i això ho volia deixar molt clar.

I és clar, aquest poder atreu també tota mena de criminalitat, des de la màfia, passant per la Banda della Magliana, fins a arribar a l’extrema dreta internacional.
―Tots els poders del món atreuen la criminalitat, és obvi que això és així i que el Vaticà no està exempt d’aquesta regla, perquè és un estat com els altres, però és que a més a més és la seu d’una de les grans religions del món, juntament amb l’Islam, el judaisme i el budisme. La gran diferència és que en aquestes religions no hi ha un sol representant que concentri tot el poder, ni una sola capital física on es mostra el poder d’un estat, i això sí que passa amb la religió catòlica. Moltes vegades has de treballar seguint el criteri de mantenir el màxim respecte envers la gent de fe. A mi el sou de la televisió pública me l’han pagat tots els catalans i per això em devia a la gent creient, però en cap cas això no vol dir deixar de ser periodista i s’han de seguir principis ètics, perquè el valor del periodisme és la fiscalització del poder i al Vaticà hi ha hagut contactes directes amb tota mena de criminalitat.

La vida del papa Francesc ha corregut, i corre, perill?
―Ha corregut perill com a mínim en quatre ocasions. Vaig entrevistar un membre de la Santa Aliança, els serveis secrets vaticans, i hi ha hagut dos intents per part de l’extremisme islàmic avortats pels serveis secrets, en col·laboració amb la CIA, el Mossad i els russos, i dos intents més per part de l’extrema dreta. La figura actual del papa Francesc és una pedra a la sabata en el model que volen imposar gent com ara Steve Bannon, l’home que va portar Donald Trump a la Casa Blanca i que continua treballant per imposar el neofeixisme arreu del món. Bannon és molt amic de Matteo Salvini, de Jean-Marie Le Penn, de Viktor Orbán i dels amics de l’òrbita trumpista. Per a tota aquesta gent el papa que propicia la pau, el diàleg, la lluita contra el canvi climàtic i a favor de la igualtat és l’objectiu a batre, en el sentit més clar de treure-se’l de sobre i avortar totes les reformes que ha proposat amb moltes dificultats.

Us ha decebut el papa Francesc en algun moment, ara que ja han passat uns quants anys des de la seva elecció i es pot començar a fer balanç d’unes expectatives que potser eren molt altes i no s’han acabat de complir?
―Hem de tenir en compte la complexitat de l’organisme mastodòntic i amb un poder molt envellit que és l’Església Catòlica, que té una pedra fonamental molt clara que és el conservadorisme i el manteniment dels privilegis. Això, que passa arreu del món, fa que sigui molt complicada la reforma de la Santa Seu. Molts cardenals varen votar un papa que venia de la perifèria, de la fi del món, com diu ell mateix, i molts se n’han desdit sobretot quan Francesc ha volgut tocar-los els privilegis econòmics i s’han unit a aquest moviment de fora el Vaticà que voreja el neofeixisme i que posa pals burocràtics i de tota mena a les rodes de qualsevol reforma. Hi ha hagut una decepció general, no tan sols personal, per a l’Església més progressista i de base que vol canvis importants. Tot i això, l’Església ha canviat el tarannà i la manera d’entendre el pontificat i ha emprès reformes importants en relació amb la sexualitat i l’acceptació de l’homosexualitat, o els intents de fer l’Església més col·legiada, d’acord amb el Concili Vaticà II, una Església on la dona tingui una participació important.

Francesc no es pot entendre de cap manera sense la renúncia de Benet XVI, un papa que renuncia després de la filtració dels papers de l’anomenat Vatileaks. Fins a quin punt va ser important?
―Vatileaks marca un abans i un després, perquè treu a la superfície un iceberg que tot just ha començat a apuntar a tres escàndols brutals: la lluita pel poder; la corrupció de la banca vaticana, on hi ha comptes a nom de la màfia i on hi ha diners provinents del tràfic d’armes i de drogues; i l’existència d’un prostíbul dins el Vaticà, a més a més de nombrosos casos d’abusos sexuals. Benet XVI havia arribat proclamant la tolerància zero amb els casos d’abusos, va intentar de fer alguna reforma i no se’n va sortir i després li va caure aquesta llosa de moltes tones a sobre, que va fer-lo renunciar al pontificat i va obrir la porta perquè hi entrés aire fresc.

L’escàndol de la banca vaticana ja s’havia apuntat a la tercera part del film El padrí, de Francis Ford Coppola, el 1990, per tant les sospites venien de lluny, com a mínim per fer-ne una pel·lícula.
―Insisteixo: el meu llibre es pot llegir com una novel·la, però no és de ficció, en absolut. En aquest cas es compleix el tòpic que la realitat supera la ficció i no és un Codi da Vinci ni un film d’El padrí. Explico moltes veritats de dins el Vaticà, entre elles els escàndols econòmics i sexuals, per mostrar la realitat en què es mou actualment la institució. I parlo de l’època actual, de com a molt trenta-cinc anys enrere.

Un prostíbul al Vaticà, un restaurant molt secret on en companyia de religiosos d’alta volada us van oferir un catàleg de noies i nois per si els volíeu contractar, els abusos sexuals… Déu n’hi do per ser una institució que practica el celibat i que és tan rígida!
―Això del catàleg forma part del nombrós anecdotari que m’he trobat fent informació Vaticana. Un dels escàndols permanents de l’Església Catòlica són els abusos sexuals. És veritat que els practica, o els ha practicat, una minoria, però una minoria molt àmplia i molt significativa! Si un sol abús sexual ja seria un escàndol terrible en una religió que proclama que se li acostin les criatures, imagina què representa aquesta pràctica malauradament tan estesa. El meu criteri ha estat sempre explicar i denunciar aquest batibull d’intrigues a l’estat més petit del món, perquè són inadmissibles. Que et posin al davant un catàleg de nois i noies és una més de les moltes anècdotes viscudes com a professional. La part terrible són els abusos i l’existència d’un bordell al Vaticà.

Uns abusos que també han arribat a casa nostra i que han alterat la imatge de l’Església. Per exemple, no se’n salva ni tan sols Montserrat, que per a molta gent era un símbol d’una altra mena d’església a casa nostra.
―No se n’ha escapat ningú arreu del món. Els abusos sexuals també s’han produït a Catalunya i sempre s’han volgut tapar, com a mínim fins als darrers anys del pontificat de Benet XVI, quan va intentar d’imposar algunes mesures sense èxit perquè l’imperi de la impunitat deixés d’estar vinculat directament a l’Església. He fet moltes xerrades i conferències arreu de Catalunya i moltes vegades m’arriba gent als pobles dient-me que van patir abusos per part del mossèn i que quan a casa seva ho explicaven, s’emportaven una plantofada i els deien que no ho expliquessin mai més. Hi ha hagut un imperi de la impunitat i un intent d’amagar aquests abusos sota la boira. Gràcies a les xarxes socials i a les denúncies, la gent s’ha vist amb valor per a poder denunciar casos d’abusos que no són d’ara, sinó que s’arrosseguen de fa anys. Ara es comença, tímidament, a posar fi a aquesta cultura de la impunitat.

El proper conclave, des de casa? Ho trobareu a faltar?
―Espero poder cobrir-lo encara que sigui com a analista o com a expert, perquè és una experiència molt interessant i voldria poder narrar això que explico al llibre, les intrigues prèvies, les reunions privades i els xantatges perquè surti aquest o aquell altre. Ara bé, si em toca viure-ho des de casa, ho faré, ho escriuré i ho analitzaré. De totes maneres crec que és important viure la situació allà, perquè tot i que la informació és vetada i has de lluitar contra les filtracions interessades, és un moment molt especial.

El proper papa serà italià? Alguna hipòtesi del tarannà i de què ens espera?
―Els italians estan molt cabrejats perquè al llarg de la història la majoria de papes han estat italians, però ara n’hi ha hagut tres de seguits que no ho eren. Itàlia té un pes significatiu en el consell cardenalici, tot i que el papa Francesc ha volgut limitar-ne el pes, tant d’Itàlia com d’Europa. Cal dir que el papa Francesc, com a bon jesuïta, té una formació molt important i una visió estratègica amb vista al futur. Sap que les seves reformes tot just són llavors sembrades i que caldrà algú per a recollir-ne els fruits, per tant jo crec que el nou papa estarà en la línia de Francesc. Serà algú una mica més conservador i tradicional, però en la seva línia. I veurem si hi arriba per renúncia de Francesc o per mort, que és la circumstància natural.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.