La figura del papa Lleó XIV continua essent una incògnita gairebé un any després d’haver estat nomenat cap de l’Església Catòlica. S’envolta d’una imatge de misteri alimentada pel seu tarannà discret i reservat. Tanmateix, el periodista i expert en afers vaticans Vicenç Lozano (Vic, 1956) defensa que, més enllà de l’aparença, serà un papa continuista que aprofundirà en les reformes de Francesc.

Al llibre Lleó XIV, ombres sota la cúpula. L’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat (Pòrtic), Lozano explica les interioritats de l’elecció del papa amb detalls i informació fins ara inèdits.

—Al llibre expliqueu que el papa Lleó XIV és discret i afegiu que és una fortalesa que li ha de permetre de continuar les reformes de Francesc.
—És un papa que fonamentalment serà continuista. Lleó és de formes tradicionals i de fons reformista. El seu caràcter, discret i reservat, imprimeix diferències evidents amb Francesc, tot i que en la distància curta guanya molt. Va ser un gran missioner. Dit això, no ofereix titulars als mitjans de comunicació. És un papa gairebé desconegut, fins al punt que hi ha molta gent que no en recorda bé el nom. L’altre dia em deien Pius XIV, imagina’t! Evidentment, trenca el tarannà de popularitat mediàtica de Francesc, però és un papa que treballa en silenci i que té molt clar que vol implementar les reformes que el seu antecessor no va poder acabar.

—Per quins motius?
—Per molts motius. Els dotze anys de pontificat de Francesc van ser una guerra oberta i brutal, una conspiració autèntica entre l’extrema dreta internacional i els cardenals més tradicionalistes i conservadors de l’Església Catòlica. Per què? Perquè molestava. Molestava el seu missatge constant de justícia social, d’una Església al costat dels pobres i d’esbroncar els polítics que advocaven per la violència, la guerra i la manca de diàleg. Francesc sempre va defensar aferrissadament la pau i Lleó farà exactament el mateix.

—Què n’hem d’esperar, de Lleó XIV?
—No anunciarà grans reformes, no anunciarà pràcticament res de la política del seu pontificat. Ens n’adonarem quan les coses ja siguin fetes. Aleshores, veurem un papa que haurà aprofundit en les reformes de l’Església.

—Els sectors més ultraconservadors tornaran a la trinxera i a la guerra bruta?
—La minoria de cardenals ultraconservadors, que són els que van fer la vida impossible a Francesc, insultant-lo i qualificant-lo d’heretge, va quedar molt marginada en el conclave. Per a ser elegit papa calien 89 vots i Lleó va superar el centenar. Ara, tornaran a jugar les mateixes cartes que van fer servir durant els dotze anys de pontificat de Francesc. Els mecanismes de notícies falses i de propaganda encara no han arrencat del tot, però s’hi acabaran posant.

—Què els conté?
—Lleó ha estat ben rebut per una part del sector tradicionalista perquè els ha permès coses, com ara la missa en llatí. És un papa enamorat dels símbols i de la litúrgia tradicional. Ha tornat a vestir la musseta i ofereix un missatge profundament religiós, més allunyat del missatge polític de Francesc. Això ha fet que l’hagin rebut amb tranquil·litat i que no se li hagin tirat al coll. De totes maneres, el papa no té gens d’interès a convertir l’Església en un museu.

—Durarà gaire?
—Ho anirem veient. A mesura que faci declaracions públiques en favor dels sectors més vulnerables i marginats de la societat, com ara les dones. Abans de Francesc, les dones no tenien gairebé cap paper dins l’Església. Lleó hi insisteix i ja ha nomenat dones al capdavant de dicasteris. Sobre els homosexuals, no n’instaurarà el matrimoni, però ha dit que el món ha de viure sense prejudicis i manté la benedicció a les parelles homosexuals. És un papa del segle XXI. De fet, crec que va adoptar el nom de Lleó perquè Lleó XIII va ser el papa de l’encíclica Rerum novarum, que va propiciar que l’Església es posicionés en favor dels drets socials i laborals del poble.

—La gran reforma d’aquest papat, que s’intueix llarg per l’edat de Lleó XIV, és el govern col·legiat de l’Església?
—El papa, com va voler fer Francesc, vol recuperar els principis aprovats al Concili Vaticà II ara fa més de seixanta anys, és a dir, una Església més col·legiada, oberta, sinodal, participativa i democràtica. El papa és conscient que el sistema piramidal de govern de l’Església pot haver funcionat durant segles, però ha quedat desfasat. Per això, sense renunciar a la potestat que té com a última veu, vol que la responsabilitat de govern no sigui només a Roma, sinó que s’expandeixi també a les comunitats de base, a les parròquies d’arreu del món. Ell continua el procés sinodal, que va ser la gran reforma de Francesc, perquè sigui la gran comunitat de 1.500 milions de catòlics, la que decideixi cap a on va l’Església. 

—Dieu que no és un papa polític, però ha criticat moltes actuacions de Donald Trump.
—Robert Francis Prevost no agradava gens a Donald Trump. De fet, el seu assessor, Steve Bannon, va dir que seria la pitjor elecció com a nou cap de l’Església perquè era el cardenal més progressista del Vaticà. Quan va ser elegit, Trump el va felicitar amb una piulada moderada i diplomàtica. El va convidar a la Casa Blanca, però és una fotografia que cap dels dos es vol fer.

—Per què?
—Lleó ha criticat l’administració Trump en matèria d’immigració i pels atacs contra Veneçuela i l’Iran. El papa és partidari de la pau o, com diu ell, d’una pau desarmada. També defensa la justícia social, una Església dels pobres, i això, entre els sectors MAGA i neofeixistes, sona a cosa de comunistes. Ara Lleó té la facultat d’establir ponts de diàleg.

—Què voleu dir?
—És conscient que encarar-se directament a les persones és una cosa, i una altra és encarar-se a les ideologies o als fets que superen les línies vermelles dels drets humans. Sap que si es dedica a la topada personal, la cosa acabarà com en una taverna, com a Twitter, cadascú dient-hi la seva i insultant-se. En canvi, en el camp de les idees és possible trobar punts d’acord.

—El germà del papa, Louis Prevost, és un trumpista declarat.
—Donald Trump, poc després de l’elecció de Lleó, va dir que qui admirava realment de la família Prevost era el germà gran, en Louis, que és un fanàtic del moviment MAGA. De fet, el va rebre a la Casa Blanca.

—Quina relació tenen els germans Prevost?
—Han topat ideològicament unes quantes vegades, però tenen una relació d’amistat i de complicitat fraternal. De fet, a la primera missa que va fer Lleó XIV a la basílica de Sant Pere del Vaticà, en un dels bancs hi havia el seu germà Louis i, trencant el protocol, el va anar a abraçar.

—Abans de parlar del conclave, voldria esmentar-vos una part del llibre dedicada als problemes de seguretat del Vaticà. La integritat del papa perilla?
—És un tema complex. La seguretat del Vaticà depèn, sobretot, de la Guàrdia Suïssa, la Gendarmeria del Vaticà i la Santa Aliança, els serveis secrets vaticans. Aquestes organitzacions treballen per la seguretat interna del Vaticà, però també per la dels catòlics d’arreu del món. I aquí hi ha de tot, com en totes les organitzacions de seguretat, espies i contraespies, gent que treballa en favor del papa i gent que no. Ara, és una evidència que Lleó no es refia gaire de la seguretat, sobretot d’una part de la Gendarmeria vaticana i, és clar, dels serveis d’espionatge.

—En quin moment es va començar a gestar l’operació secreta per a trobar un relleu a Francesc?
—Un any abans de la mort del papa, quan Francesc va començar a tenir problemes de salut. Un grup de gent es va començar a trobar per intentar de preservar-ne l’obra. Eren conscients que hi havia tota mena de maquinacions de l’extrema dreta amb el sector més ultraconservador. Hem de pensar que era un conclave molt diferent dels anteriors, amb molts cardenals nouvinguts de la perifèria de l’Església. Molts ni tan sols coneixien el Vaticà ni els seus engranatges de poder. Era gent molt vulnerable a ser utilitzada i manipulada. No n’explicaré ara les interioritats, però va ser una operació molt intrigant.

—…
—Vaig rebre molta informació d’assessors d’uns quants cardenals i la manera com ho explico al llibre, per simplificar-ho, és amb dos personatges: Il Dottore, que és un assessor d’un cardenal reformista, i Montsenyor C, assessor de cardenals del sector més tradicionalista. Crec que és important que, per primera vegada, la gent entengui una mica que el Vaticà no és allò que es veu, sinó que hi ha un rerefons. Una mica com a l’ala oest de la Casa Blanca, on hi ha tot un seguit de gent que fa funcionar els mecanismes del poder, amb unes lluites internes brutals. Aquest conclave, que va elegir el papa Lleó XIV, és un dels que he viscut de manera més visceral.

—Visceral?
—Hi ha hagut unes guerres brutals i una intervenció inèdita del poder polític. Al llibre revelo una reunió secreta, que no s’ha explicat fins ara, entre Donald Trump, Emmanuel Macron i Giorgia Meloni, que va arribar a un acord de pressió al conclave. Mai s’havia produït d’una manera tan descarada. És una evidència de l’interès que encara té l’existència del papa. La seva veu continua essent influent en el panorama geopolític.

—Durant el conclave, el sector més ultraconservador va esbombar un informe que acusava el papa d’haver encobert abusos a Chicago i al Perú, quan era el cap dels agustins.
—Durant el conclave hi va haver una autèntica guerra de dossiers. És una cosa que ve de lluny. Feia gairebé una dècada que els sectors més ultres hi treballaven, gràcies al finançament de catòlics nord-americans afins al trumpisme. Aquests dossiers, quan es va convocar el conclave, es van distribuir. Posaven en el focus sobretot els cardenals reformistes i intentaven d’esbombar-ne els draps bruts: abusos de poder, abusos sexuals, corrupció i inversions en paradisos fiscals. I, si no els trobaven res, s’ho inventaven.

—…

—Hi ha moltes notícies falses en aquests dossiers. Aquesta estratègia va topar amb un problema amb Robert Francis Prevost, perquè no hi havia res al seu expedient. Els ultraconservadors, quan van veure que guanyava vots, van llançar l’acusació falsa d’encobriment d’abusos sexuals. Era una autèntica bomba de rellotgeria, però el sector reformista la va saber desactivar.

—Com va influir Francesc en l’elecció del seu relleu, tenint en compte que el va col·locar al capdavant del dicasteri dels bisbes?
—Això és una cosa que hem vist després. El nomenament de Robert Francis Prevost com a cap del dicasteri dels bisbes va passar inadvertit, però ocupant el càrrec va dirigir la gran reforma dels bisbes a tot el món. L’Església no és només el Vaticà, els bisbes també la representen. Durant anys, alguns bisbes van posar bastons a les rodes a les reformes de Francesc. No vam saber veure que l’encàrrec podia ser una designació. El va preparar perquè fos conegut entre la gent adequada, tot i que Prevost no apareixia en cap de les travesses.

—Al llibre expliqueu que un 30% dels cardenals del conclave no parlava ni anglès ni italià.
—Francesc era un enamorat de les perifèries de l’Església, és a dir, els llocs on fins i tot el catolicisme és una minoria. De fet, va fer viatges a països on són realment una minoria, com ara el Japó i l’Irac, on va establir ponts amb els musulmans. Durant el pontificat, Francesc va retirar cardenals de ciutats que feia segles que en tenien i, en canvi, en va nomenar en llocs absolutament insòlits. Aquesta gent va arribar al Vaticà sense conèixer-ne gairebé res. Sense parlar italià, anglès ni francès, que són les llengües que fa servir més o menys tothom. 

—I ho van saber aprofitar els reformistes.
—En aquest cas, sí. La batalla dels reformistes per a aconseguir que Lleó fos cap de l’Església Catòlica és potser l’única que han guanyat aquestes últimes dècades. 

—Què va passar amb el cardenal Pietro Parolin, el gran favorit segons els mitjans?
—Van passar moltes coses, però, inicialment, ens va enganyar a tots. Va perdre certa credibilitat de molts cardenals quan es va posicionar de manera molt ferma en contra del cardenal Giovanni Angelo Becciu [condemnat per malversació], a qui Francesc havia prohibit d’intervenir en el conclave. L’home va insistir que hi volia ser, però Parolin va ser molt clar, fins i tot agressiu amb ell. Això li va fer perdre punts. També es va distribuir un dossier sobre la seva salut, en què es deia que tenia problemes greus. Tampoc no el va ajudar el rumor que havia promès càrrecs a molts cardenals de l’ala més ultra del Vaticà, entre els quals Péter Erdő, cardenal hongarès i amic íntim de Viktor Orbán, a qui va prometre la secretaria d’Estat. 

—Lleó XIV l’ha mantingut com a secretari d’Estat del Vaticà.
—És un gran professional i és la persona que coneix millor l’àmbit de la diplomàcia vaticana, que en aquests moments convulsos sembla més necessària que mai. 

—Corria el rumor que Francesc, abans de morir-se, el volia fer fora arran de la seva relació amb Becciu.
—Hi havia rumors que deien això, però no va passar perquè Francesc es va morir. Lleó XIV el conserva per la seva professionalitat com a diplomàtic. I l’ha conservat també perquè era el seu gran rival en el conclave i ell és un home que advoca per la unitat de l’Església. Ara veurem què acabarà passant amb el cisma dels lefebvrians, que ja van desafiar Joan Pau II per la dreta i que van ser perdonats d’alguna manera per Benet XVI. Ara volen tornar a nomenar bisbes, cosa que implicarà un cisma.

—I Alemanya tiba per l’altre costat.
—A Alemanya pot passar en un signe contrari. L’Església alemanya va obrir un camí sinodal propi molt més progressista que les reformes del Francesc: ampliant el paper de la dona amb la idea d’obrir les portes al sacerdoci, però també reformulant uns altres elements importants com ara el divorci, l’avortament i el celibat.

—A l’estiu, Lleó XIV visitarà Catalunya. Té una relació especial amb Badalona, amb la parròquia de Sant Roc.
—Com a superior dels agustins va visitar molts llocs del món, però es va enamorar d’alguna manera de Sant Roc, d’allò que es feia en un barri conflictiu en el context d’una ciutat amb un govern municipal molt dur amb la immigració. Quan en va marxar, va començar a trucar cada setmana a la parròquia. Preguntava per l’un, per l’altre, per algun projecte, pel banc d’aliments… Ara, com a papa, ho continua fent. Hi continua trucant per assabentar-se de com van i com funcionen les coses. El papa coneix la realitat catalana en molts sentits.

—Què voleu dir?
—És un papa que arribarà a Barcelona coneixent la realitat de Catalunya. Veurem què acaba passant, si parla en català o no, i veurem una mica també la sensibilitat que atorga a la visita la Conferència Episcopal Catalana, sobretot l’arquebisbat de Barcelona. Crec que és una visita important. Prèviament, anirà a Madrid, però després vindrà dos dies a Catalunya. Farà una visita molt emblemàtica al monestir de Montserrat i també a la Sagrada Família, on farà en certa manera la inauguració de la torre de Jesús.

—Alguna cosa més?
—Un gran acte a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, probablement una missa. També es preveu una visita a l’Spotify Camp Nou. És un bon afeccionat al futbol.

—No podrà veure cap partit del Barça a l’estiu.
—No, no hi haurà partit, però té ganes de veure l’estadi on han jugat ídols com ara Leo Messi i Lamine Yamal, a qui també admira. No sé si anirà una altra vegada a Sant Roc, però és possible que faci una visita a alguna obra social, per tenir aquest vessant de proximitat amb la gent més desvalguda.